LA INSUFICIÈNCIA DELS SISTEMES EDUCATIUS ACTUALS

L'home neix amb una sèrie de necessitats. «Necessitat» és una sensació de carència d'alguna cosa unida al desig de satisfer-la. Per necessitat entenem la manca d'alguna cosa que, si no es satisfà, fa impossible una vida sana, normal, harmoniosa i completa. Per exemple: tenir set, fam, fred, afecte, tendresa, realització, poder, etc. Les necessitats són inherents a l'ésser humà. La satisfacció de les pròpies necessitats és la condició que possibilita una vida individual o col·lectiva “digna”.  

Les necessitats són molt diverses. Apareixen necessitats en relació als contextos següents: a) en relació a un mateix; b) en relació als altres; c) en relació amb l'entorn natural, social o cultural; d) en relació a les més altes i profundes aspiracions humanes: la necessitat de transcendir la realitat material enmig de la qual vivim immersos i d'absolut que nia a l'interior de cada ésser humà. En els humans existeixen doncs, necessitats existencials, de relació (relacions interpersonals), necessitats de creixement (creativitat personal) en referència a la necessitat de desenvolupar les pròpies capacitats i potencialitats. Unes les podem considerar com autèntiques necessitats arrelades en la pròpia naturalesa humana i d'altres són creades artificialment. 

Existeixen unes necessitats anomenades primàries com per exemple la necessitat de menjar, beure, dormir. Però l'ésser humà té també altre tipus de necessitats: són les necessitats originades pel psiquisme humà i per la dimensió social de l'home: la necessitat d'autoafirmació, de sentir-se acceptat i estimat, de ser tingut en compte, la necessitat d'estimar, de desenvolupar les seves capacitats i potencialitats. Aquests conjunt de necessitats són de tipus existencial i de tipus axiològic com ser, tenir, fer, estar, necessitat de subsistència, protecció, afecte, inclusió, enteniment, participació, oci, creació, identitat, llibertat... Tota activitat humana hauria de procurar contribuir a la millora de la qualitat de la “vida”. La «qualitat» de la vida humana dependrà de les possibilitats que tinguin les persones de satisfer les seves necessitats, qualitat que es manifesta en la capacitat que té l'ésser humà de poder satisfer l'ampli ventall de necessitats que experimenta, no només les necessitats més bàsiques i fonamentals sinó també aquelles que bateguen callada però insistentment en el cor de l'home.

Entre les necessitats, les existencials (ser - tenir - fer - estar) són aquelles que tenen relació amb la recerca del sentit de l'existència humana; per exemple, la necessitat de ser: l'home té la necessitat de desenvolupar totes les seves potencialitats, d'autotransformar-se i autorrealitzar-se. La necessitat de tenir, de posseir béns materials i espirituals (tenir una família, alimentació, treball, salut, drets, amistats, educació, recreació, esperança, amor, pau, llibertat). L'home té la necessitat d'estar, de situar-se en un espai físic, en un entorn vital i social, crear àmbits de relació i trobada personal i de cercar àmbits d'interacció formativa i participativa, en el quals realitzar-se com a persona, etc. Altres necessitats són la necessitat de protecció, afecte, d'estimar i ser estimat, de sentir la calidesa humana, de compartir, la necessitat de pensar, sentir i actuar de forma original, de ser ell mateix, conèixer-se, reconèixer-se, d'autonomia, de tenir consciència de si mateix, d'obrar i prendre decisions; la necessitat de transcendir històrica i espiritualment, la qual cosa inclou els més elevats nivells de consciència, les formes de relacionar-se amb un mateix, amb els altres, amb la natura, amb el cosmos, amb l'Absolut.

Segons Maslow, un dels estudiosos de les necessitats humanes, les necessitats es presenten jerarquitzades. Sostenia que les necessitats s'estructuren en forma de piràmide, és a dir, jeràrquicament. Només quan els nivells inferiors estan satisfets, l'individu passa a preocupar-se dels superiors. Cada persona té motivació per omplir les necessitats del seu nivell anterior però només les superiors proporcionen autèntica felicitat.

Divideix la piràmide en cinc nivells, anomenant els quatre inferiors de deficiència (ja que només se senten com a importants quan falten) i el superior de creixement o de l'ésser. El primer nivell fa referència a les necessitats fisiològiques, com menjar, beure, dormir,... L'objectiu és assolir l'homeòstasi o equilibri del cos. El segon nivell fa referència a la necessitat de seguretat. Inclou no sentir-se amenaçat per cap perill, tenir una feina (per no témer la pobresa), veure sans els éssers estimats (per conjurar la por a la mort). El tercer nivell és l'acceptació social, la necessitat de sentir-se part d'un grup, de tenir amor i amistat. Se satisfan mitjançant les relacions personals, el lleure esportiu i recreatiu, la participació ciutadana...La seva absència porta a la depressió i l'ansietat. El quart nivell és el de l'autoestima, entesa en un sentit ampli. Es manifesta com a problema quan l'individu no obté el respecte i el reconeixement aliè. La recerca de l'honor, la fama, la glòria i l'ascens professional estan encabits dins aquest nivell. El darrer nivell és el d'autorealització, quan la persona busca un sentit a la pròpia vida. Inclou el desig de la bellesa, de potenciar les pròpies qualitats o d'aprendre coses noves. La persona que es troba en aquest nivell té més creativitat, s'adapta millor a la situació exterior, té un sistema moral propi que regeix els seus actes, respecta els altres i troba plaer en la resolució de problemes. També valora la llibertat i la veritat i pot tenir un sentiment de transcendència. Només quan els nivells inferiors estan satisfets, l'individu passa a preocupar-se dels superiors. Qualsevol necessitat no satisfeta de manera adequada produeix malestar, insatisfacció, frustració, malaltia.

Enmig d'una societat complexa com la nostra, quines són avui les necessitats educatives i alguns dels reptes que tenim plantejats els ciutadans del s. XXI, individual i col·lectivament considerats, i als quals des de l'Educació se'ls hi hauria de donar resposta? Els reptes educatius que tenim plantejats estan situats en una amplitud d'àmbits en els quals els ciutadà d'avui necessita millorar la seva competència: laboral, professional, ocupacional, social, cívic, cultural, familiar, individual i personal...

Canvis recents en l'entorn econòmic, social i cultural. Els canvis socials i de mentalitat experimentats al nostre país durant les darreres dècades han tingut repercussions en l'ensenyament: l'emergència de diferents models de família, la incorporació massiva de les dones al treball remunerat, la incompatibilitat d'horaris laborals, escolars i familiars, la necessitat d'una ciutadania ben formada i responsable, les noves tecnologies, la immigració, la creixent diversitat social i cultural, la necessitat d'integració de la població nouvinguda, la necessitat de fomentar la cohesió social i la convivència, l'increment de joves que han abandonat el sistema educatiu sense graduació, el perllongament de l'expectativa de vida...

A més a més, un dels grans reptes, essencial en qualsevol balanç global respecte al grau de satisfacció o insatisfacció de cada persona davant la vida, es presenta en l'àmbit del desenvolupament i creixement personal, i consisteix en ajudar a dissenyar, dotar-se, i amb la deguda orientació, encaminar a cada persona a realitzat el projecte personal i professional lliurement escollit per part de cadascú.

Altres reptes fan referència a la necessitat d'adequar les competències relacionals i professionals als canvis que s'experimenten en el nostre entorn. En un món audiovisual cal també l'educació audiovisual i l'educació emocional per tal d'afavorir l'autoconeixement i l'autoestima com a camí cap a una més àmplia formació integral. El perill de fractura digital. La necessitat de promoure els valors que formen part del patrimoni comú de la societat democràtica: la llibertat de consciència, la llibertat d'expressió, el respecte a la pluralitat i la diferència, el reconeixement de la diversitat cultural, afectiva i sexual, els  valors no sexistes i la cultura de la pau. Reptes en l'àmbit del coneixement d'altres cultures. El repte de fer possible l'accés a la formació al llarg de tota la vida... tots ells representen una sèrie de nous reptes i noves necessitats formatives als quals hem d'anar fent-hi front.

El discurs educatiu oficial, “políticament correcte”, està orientat prioritàriament a estimular la promoció dels participants en processos de formació dins dels diferents nivells del sistema educatiu, a afavorir l'adaptabilitat de les persones als canvis de l'entorn socio-laboral i a l'entorn social i cultural, focalitzant la seva atenció en els aspectes academicistes i adoptant una concepció “sociologista” de l'educació, de vegades mercantilista, en detriment d'una perspectiva més humanista i emancipadora. I aquest enfocament educatiu parcial i esbiaixat condiciona la posició de les persones davant d'aquests canvis i influeix en les perspectives de creixement personal i de desenvolupament professional. És necessària, doncs, una nova Educació que contempli i abordi aquesta complexa realitat educativa des d'una perspectiva més integral.

L'ésser humà és un complex niu de necessitats; necessitats que necessita satisfer per sobreviure. La primera d'elles, la més primordial, és la mateixa necessitat de supervivència. Amb aquesta finalitat va aparèixer l'Educació. Damunt del nostre planeta hi ha Educació des del moment en què la biologia es va mostrar  incapaç de transmetre, a través del codi genètic, totes les possibilitats per sobreviure. En l'escenari de la biosfera havia aparegut una rara criatura que inventava argúcies enginyoses per sobreviure: destrals, arcs i fletxes, teixits vegetals, barraques, pedres llaurades... coses totes elles importants per a la supervivència, que no hi havia manera de comunicar a la descendència per herència genètica sinó a través d'ensenyament. La «vida civilitzada», des de llavors, ja no es comunica per herència, sinó a través d'Educació. L'ésser humà ha d'aprendre a civilitzar-se, és a dir, ha d'aprendre a deixar de comportar-se com els animals i aprendre a ser "humà".

Originàriament l'Educació va sorgir amb la finalitat d'ensenyar a sobreviure, la d'ensenyar a desenvolupar-se enmig del medi, sovint un medi inhòspit, amb la mateixa eficàcia o més que la resta d'espècies. La cultura, la cultura creativa humana, finalment va superar l'eficiència dels animals. L'Educació, doncs, té un compromís ètic amb la societat i és el d'ajudar als individus a prendre consciència sobre les pròpies necessitats i el d'ensenyar la manera més adequada de satisfer-les.

La conscienciació sobre les necessitats humanes i la forma més adient per satisfer-les hauria de constituir un dels eixos vertebradors de les preocupacions educatives. Les autèntiques necessitats humanes, aquelles de les quals depèn la més o menys plena satisfacció davant la vida, encara avui queden relegades a un segon terme, a una posició marginal dins la jerarquia de preocupacions dels sistemes educatius actuals. L'Educació hauria d'estar sí més atenta als reptes que van sorgint amb l'evolució de la vida i la societat però també més preocupada per la detecció i satisfacció de les, encara que no sempre conscients, autèntiques necessitats humanes i ajudar a «desvelar-les», posant-se no tan sols al servei dels interessos del sistema productiu, social o acadèmic. Hi ha que reivindicar que la persona, i no solament el coneixement, la ciència, el mercat o la col·lectivitat, siguin l'eix vertebrador d'una autèntica Educació.

La pràctica educativa però sovint no parteix ni té presents les necessitats dels participants en processos formatius, ni es preocupa d'esbrinar quines són aquestes necessitats. Es construeix al marge d'aquestes necessiats. I és que, tot i que l'educació teòricament hauria d'intentar donar resposta a les necessitats de les persones, sembla que siguin les persones les que, relegant-les a una actitud secundària i de passivitat i sovint poc participativa, hagin de posar-se al servei de les necessitats del sistema acadèmic, productiu, laboral... Llavors l'Educació en comptes de ser un cop de mà a la necessitat de desenvolupament personal, una eina emancipadora, esdevé una feixuga càrrega, en absolut il·lusionadora ni motivadora. Amb uns participants desmotivats i passius, és difícil despertar i fer créixer  l'interès i l'estímul necessaris per passar a una actitud més positiva i participativa, interessar-los pel saber i motivar-los per al desenvolupament personal i professional... una pràctica educatiu amb aquelles característiques difícilment satisfarà les aspiracions de les persones més enllà del consum necessari per a l'obtenció de les corresponents acreditacions acadèmiques. I així difícilment podrem escapar d'una concepció de l'educació en què aquesta és vista pels participants als nostres centres tan sols com a valor de canvi enmig d'una societat competitiva i capitalista.

La missió de l'escola, a més d'instruir, desenvolupar la intel·ligència i transmetre la cultura tradicional, és també la d'ensenyar a “ser” i ensenyar a "viure". I des d'aquesta perspectiva, l'aprenentatge de la condició humana hauria de ser objecte essencial de qualsevol educació. L'activitat educativa no pot quedar reduïda a una mera activitat reproductora de coneixements i capacitats reduint l'educació a una mena d'estri necessari per aconseguir feina i ocupació, és a dir, considerar la pràctica educativa tan sols com a camí d'empleabilitat. S'ha d'anar potenciant l'educació com a eina d'autonomia personal i de participació crítica a la societat.

L'Educació a més de ser una de les condicions per fer possible una societat ben adaptada, cohesionada, inclusiva i justa, hauria de ser una eina imprescindible per la formació integral de les persones i un instrument al servei de l'emancipació personal i col·lectiva. En el nou paradigma educatiu cap al qual cal avançar, l'aprenentatge de la condició humana hauria de ser objecte essencial de qualsevol educació emancipadora. El seu aprenentatge resulta, doncs, essencial per assegurar l'èxit “personal” a la vida. L'ésser humà és alhora físic, biològic, psíquic, cultural, social, històric. Aquesta unitat complexa que som està completament desintegrada dins l'Educació actual i ens impossibilita aprendre el que significa veritablement esdevenir “humans”. Faria falta tota una pedagogia de les necessitats humanes. Cal que cadascú prengui consciència sobre la seva identitat personal i la seva identitat comuna amb tots els altres éssers humans.

En aquest nou paradigma, l'Educació hauria de procurar mantenir un equilibri entre les exigències formatives derivades de les necessitats del món laboral, les derivades del desenvolupament personal de l'alumnat i les derivades del projecte social, cultural i ideològic que es vol promoure. Es fa necessària una educació que respongui a les necessitats col·lectives però també individuals de la població, que vetlli per les necessitats reals de les persones amb una educació més integral, amb una oferta àmplia que inclogui tots els àmbits de l'educació. És necessària un tipus d'Educació que treballi per la creació d'una consciència crítica, per una educació que sigui emancipadora i no tan sols reproductora del sistema. UN ALTRE MÓN ÉS POSSIBLE // UNA ALTRA EDUCACIÓ ÉS POSSIBLE