titulo de la web

UN ÉSSER CURIÓS, QUE S'INTERROGA (I) LA PREGUNTA PEL SENTIT DE LES COSES.

Origen, sentit i abast de la pregunta

L'ésser humà per naturalesa és un ésser curiós, tafaner, que li agrada, desitja i necessita entrar i penetrar en el cor de les coses. Així és individualment i així ha estat al llarg de la seva història. A mesura que va madurant en el seu «desig de saber» i progressivament va augmentant la seva presa de consciència sobre la realitat, sobre el que viu i tot el que l'envolta, comença a plantejar-se preguntes sobre qüestions que l'inquieten i intenta buscar respostes a les seves inquietuds. D'on neix aquesta necessitat, com l'expressa i quina funció té...?

1. El desig de saber, de conèixer

L'ésser humà no en té prou amb preocupar-se per la satisfacció de les seves necessitats vitals immediates, a més es pregunta per les coses, intentant trobar sentit tant a la seva vida com a les coses mateixes. (Fiedrich Nietzsche s. XIX).

Aquest desig de saber, de comprendre, aquesta necessitat d'atribuir sentit a les coses i a la pròpia vida, connatural a l'espècie humana, posseeix tres trets característics: 1. És un desig mancat de tot valor vital, és a dir, en cert sentit és un "luxe de la naturalesa"; no hi ha cap altre animal que es pregunti pel sentit de les coses. 2. És quelcom problemàtic: sovint ens trobem en una situació d'angoixa al no trobar respostes que ens satisfacin o descobrir que les respostes que tenim són errònies. Vivim en la incertesa de no saber si existeix o no una única i veritable resposta. 3. És una cosa inevitable: ho comporta la pròpia naturalesa humana, (l' ésser humà no pot deixar de pensar, tornant a una pura animalitat).

2. Bases antropològiques que possibiliten la pregunta

Allò que ens diferencia d'altres animals. En aquesta actitud humana de recerca de sentit a tot el que fem i a tot el que vivim hi ha un fonament biològic, evolutiu, que ens encamina a intentar conèixer i buscar explicacions a tot allò que ens envolta. La base es troba en la capacitat que posseeix l'ésser humà per a modificar l'entorn, capacitat que comparteix amb els vertebrats superiors però en diferent grau.

ELS ANIMALS //L'ÉSSER HUMÀ

1. Els animals construeixen el seu món intentant adaptar-se a les condicions que van sorgint. Viuen una realitat merament biològica, determinada per les seves necessitats vitals de cada moment. Com ho fan? D'acord amb les següents característiques:

 

2. L'ésser humà, en canvi, a més de les capacitats que comparteix amb els animals és capaç de transformar el món, no solament a partir de l'herència biològica sinó creant una cultura. Més enllà de la mera realitat biològica construeix el seu món a partir de la seva capacitat de pensar abstractament i el desenvolupament del llenguatge . Els trets que en aquest aspecte el diferencien de la resta dels animals són:

a. Els animals modifiquen d'alguna manera l'entorn construint nius, marcant territoris, etc.; però, pel que sabem, no han creat una cultura.

 

b. Solucionen els problemes depenent dels elements presents en aquest entorn, dels objectes naturals, encara que de vegades aquests adquireixin la categoria d'instruments.

 

c. Les seves formes de vida es mantenen pràcticament invariables des de fa centenars, milers d'anys. El que pugui aprendre un individu mor amb ell doncs manquen de mitjans de transmissió del que han après.

 

a. No es limita al mer ús d'objectes naturals sinó que ha après a fabricar instruments artificials (modificació dels objectes naturals amb vistes a una finalitat preestablerta) i a perfeccionar-los.

b. El desenvolupament del llenguatge i el pensament conceptual li ha permès transmetre els seus coneixements a altres membres de l'espècie.

c. Resoltes les necessitats més urgents passà a interessar-se per les coses no ja com una resposta a les seves necessitats, sinó com el conjunt de coses on es desenvolupa la seva vida. En aquest sentit els éssers humans han intentat buscar explicació a qüestions que els preocupaven. Així va sorgir la necessitat de trobar una explicació als fenòmens naturals que li sorprenen, que se li plantegen com un enigma, intentant explicar el desconegut: Què és la pluja?, Per què es produeix la succesió del dia i la nit? Què és el que existeix?, qui sóc jo?, i d'altres qüestions de caràcter «transcendent» o «metafísic» com l'existència dels déus o d'una «vida» posterior a la mort, què és la realitat? què és l'ésser?, etc...

d. D'aquesta manera es va produir un canvi qualitatiu, el pas de les preguntes motivades per la urgent necessitat de produir alguna cosa útil al pur exercici de la curiositat, de la pregunta per la pregunta: és el pas al perquè de les coses, a la seva naturalesa i al seu sentit.

3. A l'origen de la pregunta: l'admiració i el reconeixement de la pròpia ignorància.

Els éssers humans es fan aquestes preguntes moguts per l'admiració i reconeixent la seva pròpia ignorància. Ho fan per a fugir d'aquesta i no tant sols per utilitat pràctica. Aquestes preguntes es van formular per primera vegada quan l'home ja posseïa gairebé tot el que necessitava per a  viure. De la contemplació i admiració que produeixen les coses immediates es va passar a coses cada vegada més allunyades: de les aigües de la Terra a les pluges i tempestes, de la Terra al cel, a les estrelles i al Sol i, d'aquí, a les preguntes sobre la composició de les coses o sobre l'origen de l'Univers. Les preguntes nascudes de l'admiració són cada vegada més complexes i es refereixen a àmbits cada cop  més allunyats de l'immediat i més amplis.

Són preguntes que no busquen una utilitat pràctica, en certa manera són preguntes "in-útils". Les preguntes no estan ja dirigides a resoldre les necessitats vitals i acuciants sinó a explicar i calmar l'admiració, la perplexitat que ens produeix el que ens envolta, a satisfer la necessitat de comprendre, la necessitat de saber. És el reconeixement de la pròpia ignorància el motor del nostre pensament, el que ens impulsa a tractar de comprendre, a intentar saber.

Aquell que és amant del saber, aquell que desitja saber, que vol conèixer perquè és conscient de la seva ignorància, d'alguna manera està filosofant. Filosofar és desitjar conèixer. Perquè estimem la vida, volem comprendre-la; perquè estimem el món en el qual vivim, ens interessem per ell. Aquest anhel per saber, per conèixer, porta a qui el  practica a la construcció de la pròpia “filosofia de la vida”, que no és sinó la saviesa assolida personalment.

L'Admiració !!!. L'admiració és considerada, tant per Plató com per Aristòtil, com l'origen de la l'actitud filosòfica. Segons aquests autors la filosofia va sorgir de l'admiració, de la perplexitat, de la sorpresa, de la meravella o de l'estranyesa. Qui s'admira, qui experimenta la sensació de sorpresa o meravella davant algun problema, ho fa perquè experimenta una certa desorientació, s'admira perquè hi ha coses o problemes davant els quals quedem bocabadats, desconcertats, als quals no els hi trobem el sentit, no responen a un ordre conegut. La resposta a aquella admiració és la recerca d'aquest ordre, d'aquest sentit.  Vegem-ho a través de les cites d'alguns dels filòsofs:

PLATÓ: Banquet, 203 D-204 B
"Doncs vet aquí el que succeeix: cap dels déus filosofa ni desitja fer-se savi, perquè ja ho és, ni filosofa tot aquell que sigui savi. Al seu torn els ignorants ni filosofen ni desitgen fer-se savis, doncs en això rau el mal de la ignorància: en no ser ni noble, ni bo, ni savi i tenir la il·lusió de ser-ho en grau suficient. Així, qui no creu estar necessitat de res no sent desig del que no creu necessitar"

Xavier RUBERT DE VENTÓS
«Fer filosofia és, en certa manera, ser prou valent o prou ingenu per acceptar que no hi veiem clar. Per acceptar el desconcert i fins i tot el desfici que ens produeix el que no entenem... Sovint se cita com a frase inaugural de la filosofia l'expressió de Sòcrates: "Només sé que no sé res." I és que, efectivament, la filosofia ni sap gaire ni dóna quasi res. No dóna, per exemple, ni la seguretat que ens ofereix la ciència, ni el gust que produeix l'art, ni el consol que ens pot donar la religió. La filosofia no clou, ni culmina, ni satisfà res; la filosofia és més aviat el corc, el verí, la inquietud, l'eterna recerca del pensament insatisfet.» (...)
«Filòsof és aquell qui veu en cada resposta o claredat un nou problema o una nova foscúria. D'aquí ve que en lloc de respondre les preguntes, tendeixi a dur-les més enllà. Ens podem preguntar per la naturalesa de les innombrables coses que hi han en el nostre entorn, indagar el seu origen i les seves causes, buscar explicacions a les seves funcions, en definitiva, conèixer-les».

Així el reconeixement de la pròpia ignorància està unit al desig de saber. És una ignorància que es pretén superar, abandonar. Aquest desig innat de saber, de conèixer, de comprendre es presenta, doncs, com una possibilitat de creixement per a tota persona que sigui capaç de sorprendre's pel que l'envolta. Aquest pot sorgir com a conseqüència de:

a)La Sorpresa: La nostra admiració pel que ens envolta i pel que ens resulta estrany ens duu a voler conèixer. En l'admiració descobrim la nostra ignorància: Què és tot el que ens envolta? D'on ve? Ens preguntem per allò que ens produeix sorpresa.

b)El Dubte: Advertim que tot coneixement humà és fal·lible i desconfiem del nostre imperfecte saber; el que ens semblava obvi resulta després ser fals. El dubte apareix quan prenem consciència de la inseguretat i incertesa del coneixement humà; davant cada nou problema sorgeix una aparent solució i la possibilitat latent de l'error.

c)Les Situacions Límits: hi ha situacions que no canvien i que revelen nostres límits: no podem no morir, no podem no sofrir, no podem no sentir angoixa. Som conscients d'estar en una situació límit quan vivim moments difícils, com la mort d'un ser volgut, el fracàs d'un projecte, etc. La consciència dels nostres limitis ens duu a filosofar perquè sorgeix en nosaltres la pregunta pel sentit i el valor de l'existència humana.

 

Adaptació i síntesi a partir de: Apuntes de filofosía
i altres materials i articles diversos.
 


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...