titol

Indigneu-vos

Més enllà de la crosta. Programa pel demà.

Indignació sí, però en nom de què, en quina direcció, per aconseguir què?

En aquests últims mesos semblen haver cristal·litzat totes las contradiccions acumulades des de l’inici de la crisi. Com s’ha gestat aquesta situació de malestar, com ha cristal·litzat en un ambient de latent indignació, quines en són les causes de fons, quines característiques té el moviment, per què és ara que esclata, és quelcom espontani o teledirigit, manipulat o segrestat, cap a on s’orienta, quines són les seves reivindicacions, quines les solucions o alternatives que es proposen? ... són algunes de les qüestions que hom es pot plantejar.

En els seus orígens: uns valors que predominen, que s’imposen per sobre d’uns altres, un “sistema” en què aquells es materialitzen i es plasmen, uns efectes i unes conseqüències perverses sobre la població, una crisi total i global, una crisi financera i econòmica que ho agreuja, situacions objectives indignes, degradants, una presa de consciència individual o col·lectiva, un substrat intel·lectual que ho atia, un temps històric feixuc, una olla a pressió a punt d’esclatar, unes tecnologies comunicatives i una globalització que ho faciliten, un clima social propici, una conjuntura històrica favorable, indefugible per a la seva expressió pública, uns esdeveniments que ho inflamen, un esclat al 15M, d'una actitud de resignació a la indignació activa, una ocupació de places a pobles i ciutats de la nostra geografia, unes “acampades”, un moviment social d’indignació en expansió...

Un ”moviment” popular heterogeni, entre espontani i dirigit, predominantment juvenil, autogestionari, assembleari, anticapitalista, apartidista, no-violent, pacífic, reformista, idealista i utòpic, on conflueixen sensibilitats diverses, que esperonat per una creixent indignació reacciona en front d’un “sistema” global i polític excloents, en situació de fallida tècnica, que a setmanes de la seva posada en marxa té dificultats per cristal·litzar en un  programa reivindicatiu concret  i realista i amb discrepàncies en la forma de canalitzar i implementar dit programa. Un moviment que en la seva més genuïna expressió denota una sincera voluntat de profunda transformació social i política. Un antídot contra l’apatia o la indiferència.

De la resignació a la indignació activa. En aquest procés podem distingir tres menes d’indignació: la indignació de l’opulència, la indignació violenta, la indignació contra la indiferència social. La primera és la indignació de la societat rica i egoista, que valora el món en funció dels seus interessos particulars. És la indignació que trobem a la societat que protesta per tot, sense analitzar les causes de fons que la produeixen. La segona és la indignació dels forts contra els febles, dels poderosos contra els desvalguts, dels que es poden imposar contra els que només poden plorar. En front de les dues anteriors, apareix un tercer tipus d’indignació: la indignació contra la indiferència social, orientada no a fomentar el nostre egoisme, sinó a promoure la nostra solidaritat a favor de les causes justes. Compartim part de les reivindicacions dels qui aquests dies expressen públicament la seva indignació, el seu malestar i el seu descontent. Les protestes d’aquestes setmanes són el símbol d’un esnobisme més o l’inici del camí cap a una transformació més fonda de tot el sistema social? No tots els “indignats” però estan acampats.

Quina d’aquestes és però la “indignació” que s’expressa entre nosaltres, pels carrers i places dels nostres pobles i ciutats? Com ha cristal·litzat tot això entre nosaltres...?

La necessitat de resistir a les amenaces que pateix el nostre món i la indignació com a motor de la història.

El poder de la societat civil degudament organitzada, de sortir al carrer i lluitar per un món més just, més fratern, més equitatiu i més net.

Cal despertar la societat anestesiada i fer-la pensar. Sí, cal que pensi, que transcendeixi el núvol de banalitat que pesa sobre l'imaginari col·lectiu.

La indignació exigeix tenir els ulls ben oberts i ser sensibles als problemes del món (individuals, de l’entorn, globals...).

En definitiva, un al•legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

1. ¡Indignez-vous!

Primum Vivere,  Francesc Torralba

El seu nom és Stéphane Hessel. Té noranta-tres anys i va formar part de la Resistència francesa contra els nazis. Fou un dels redactors de la Declaració Universal dels Drets de l'Home (1948), Embaixador de França i Membre de la Legió d'honor. En definitiva, és tota una personalitat.

M'ha arribat, per atzar, un petit opuscle escrit per ell, que té  com a títol Indignez-vous, dins d'una col·lecció de llibres petits anomenada Ceux qui marchent contre le vent. És un text senzill, clar i diàfan. Gairebé té un estil pamfletari, però està ple de sentit comú. M'admira que un home d'aquesta edat tingui tanta clarividència i tant sentit crític, que segueixi defensant la indignació com a motor de la història i la necessitat de resistir a les amenaces que pateix el nostre món. Em recorda el nostre admirat Moisès Broggi, tot i que el supera en edat.

Hessel és un exemple per molts motius. Ens anima a prendre consciència del poder que té la societat civil degudament organitzada, de la necessitat de plantar cara als mercats financers, de sortir al carrer i lluitar per un món més just, més fratern, més equitatiu i més net. Veig en ell més esperit utòpic que en molts joves que tinc davant meu en les aules universitàries. Veig en ell més esperança i més força que en molts adolescents que semblen haver llençat la tovallola i viuen incrustats en el consumisme tecnològic.

Espero que algun editor català s'animi a traduir-lo i a fer-ne difusió a casa nostra. Cal despertar la societat anestesiada i fer-la pensar. Sí, cal que pensi, que transcendeixi el núvol de banalitat que pesa sobre l'imaginari col·lectiu.

Espigolo alguns pensaments d'aquest vell combatent:

El motiu de la resistència és la indignació. Sense indignació no hi ha canvi, però la indignació exigeix tenir els ulls ben oberts i ser sensibles al patiment del món. Es refereix a la necessitat de combatre la "dictadura internacional dels mercats financers que amenacen la democràcia" (p. 12).

Ens recorda que la pitjor actitud és la indiferència. També Josep Ramoneda en el seu últim assaig ens alerta de la indiferència que hi ha pertot. Defensa la facultat de la indignació i "l'engagement", que podem traduir, per compromís. A la vegada, defensa, a contracorrent, l'esperança de la no-violència i seguint els passos de Gandhi i de Martin Luther King, adverteix de la necessitat de pacificar el món a través de la paraula i dels mètodes no-violents.

Finalment, Hessel defensa "une véritable insurrection pacifique contre les moyens de communication de masse qui ne proposent comme horizon pour notre jeunesse que la consommation de masse, le mépris des plus faibles et de la culture, l'amnésie généralisée et la compétition à outrance de tous contre tous" (p. 22).

“una autèntica insurrecció pacífica contra els mitjans de comunicació de masses que no proposen com horitzó per al nostre jovent res més que el consumisme, el menyspreu dels més dèbils i de la cultura, l’amnèsia generalitzada i la competició exacerbada de tots contra tots”.

No calen més paraules. És soberbi.

Font: www.catalunyareligio.cat


2. Indigneu-vos

Guillem Correa

Stéphane Hessel, un bon home de 93 anys heroi de la resistència francesa i l’únic pare viu del text dels Drets Humans, ha escrit una miniatura que ha titulat: Indigneu-vos! (…). Sense revelar-vos el contingut del llibre, per convidar-vos a llegir-lo, resulta prou interessant el que la seva portada ens anuncia: és un al·legat contra la indiferència i a favor de la insurrecció pacífica.

Avui en dia la indignació ciutadana porta dos cognoms ben diferenciadors. Trobem la indignació de l’opulència. És la indignació de la societat rica i egoista que reclama tots els drets socials, però sempre en el “pati del veí”. És la indignació que neix de l’individualisme que valora el món en funció dels seus interessos particulars. Aquesta indignació la trobem a l’escala de veïns en la què  es ‘molesten’ els uns als altres per raons molt més que discutibles i mai benintencionades. És la indignació que trobem a la societat que protesta per tot, sense analitzar la ferida social que la produeix. És la indignació perquè els altres no veuen el món des del mateix color.

L’altra versió és la indignació violenta. És la més visible. És aquella que s’imposa per la força. És la que s’imposa perquè té la capacitat d’imposar-se. És la indignació dels forts contra els febles, dels poderosos contra els desvalguts, dels que es poden imposar contra els que només poden plorar.

Hi ha alguna alternativa a la indignació de l’opulència o de la indignació de la violència? Stéphane Hessel, des de la seva percepció de la realitat, ens proposa una altra indignació. Ens proposa una indignació contra la indiferència social. Aquesta indignació no està orientada a fomentar el nostre egoisme, sinó a promoure la nostra solidaritat a favor de les causes justes.

És la indignació que va experimentar Rosa Parks l’any 1955 quan es va negar a aixecar-se per deixar seure un blanc en lloc d’ocupar l’espai que tenien reservat els negres al final de cada autobús. La seva indignació va promoure un boicot als autobusos de la ciutat nord-americana de Montgomery de 382 dies. La gent s’aixecava una o dues hores abans per anar a treballar caminant i arribava una o dues hores tard a casa per la mateixa raó.

Aquella indignació no va ser filla de l’opulència ni va acabar en violència. El pastor Martin Luther King es va posar al front d’aquesta indignació no violenta i va animar els seus a continuar fins aconseguir que s’abolís la segregació al transport públic en els Estats Units. Luther King va actuar perquè la indignació tingués una caixa de ressonància que arribés a tenir impacte social. Va animar els seus a indignar-se però a fer-ho sense pecar. És a dir: des de la resistència de la no violència. Avui ens cal, per vèncer la indiferència social que ens envolta, una resistència no violenta. Hi ha algú que vulgui donar el primer pas?
 
Font: www.catalunyareligio.cat


3. Veure: Motivos para la indignación


4. Un programa pel demà

Sí cal aixecar la veu, cal reaccionar... Després de fer un repàs al moviment cívic des de diverses perspectives ( veure aqu í) podem acabar exclamant...

Sí, cal aixecar la nostra veu. Cal mostrar i expressar públicament el nostre malestar i descontent, la nostra indignació. Cal sumar-se a l’esperit del moviment en la seva innocència originària. No solament per a reivindicar el rescat de la nostra situació individual, per deslliurar-nos de  l’afectació a la nostra particular situació, sinó fins i tot, més enllà inclús del nivell petit o gran d’afectació personal, com a expressió de la nosttra solidaritat amb els més necessitats.

La indignació no pot quedar però reduïda a una denúncia de la dictadura dels mercats o restar focalitzada en la crítica a un sistema financer i econòmic salvatges que exclouen als més febles, un sistema formalment democràtic però amb greus mancances, una representativitat política falsejada, la superació de la partitocràcia, la necessària regeneració democràtica amb una  societat civil més participativa, la separació efectiva dels poders públics, la reforma del sistema judicial o que se’ns garanteixi el ple desenvolupament de les nostres necessitats i els nostres drets civils, polítics, individuals i col·lectius...

La  corrent d’indignació ha de quedar constrenyida però a allò majoritàriament acceptat pels indignats acampats com a políticament correcte o pel contrari, per a ser veritablement autèntica i sincera, ha de rompre inclús aquests motlles? Si de veritat el moviment suposa el motor incipient d’un canvi més global... demostrem-ho.

Sí, cal aixecar la nostra veu en contra de tot això i molt més. Cal eixamplar l’horitzó de la nostra consciència d’indignació, superar la indiferència i ampliar el cercle de la nostra indignació. Cal impugnar  també  algunes altres coses: cal impugnar  un ”sistema” i un món injust i desigual construït amb els paràmetres dels “poderosos”, un món fonamentat en el materialisme i el consumisme, l’hedonisme, el relativisme i el nihilisme. Cal impugnar un món humanament no sostenible, que converteix l’ésser humà en un apèndix del sistema, que no valora la vida humana com el bé més preuat, que restringeix la dignitat humana, que infravalora la vida humana en determinades etapes del seu desenvolupament... Cal mostrar indignació contra una societat que aixeca la seva veu davant certs tipus de violència i calla quan a molts membres de la família humana se’ls hi nega inclús el dret a viure, a existir... Contra les desigualtats, l’opulència d’un pocs o la fam... contra l’extermini, les guerres i la violència com a mètode de resolució dels conflictes... Contra el triomf dels principis i valors que ens han portat al col·lapse d’un  sistema com l’actual. Contra l’enginyeria social que el fa possible. Per la regeneració moral de cada individu... 

Aquests dies s’ha escrit que els problemes del nostre temps que estan en l’arrel de tot són la pèrdua de la noció del bé, i la manca d‘interès per cercar la veritat. I que ambdós són fruit d’un mateix fenomen: la desvinculació. La desvinculació té la pretensió que la realització personal plena només és possible per la satisfacció del desig. Cap compromís o vincle personal, íntim, social, col·lectiu; cap deure, obligació; cap norma, tradició, creença filosòfica, fe religiosa, pot limitar-lo o negar-lo.

“I a nosaltres, qui ens rescata?” sentíem exclamar entre els indignats.  De entre les pancartes que aquests dies hem pogut contemplar en l’espai públic em quedo per sobre de tot amb una d’elles, que venia a dir: ”No, no ens enganyem, l’autèntica revolució està en nosaltres” ... i es podria afegir: ”en el cor de cadascú de nosaltres”.

 

  • Descarregar el llibre de S. Hessel en format pdf (en català)
  • Descargar el libro de S. Hessel en formato pdf (en castellano)
  •  

    Ver también: Motivos para la indignación

    siguiente

     

    Són temps per a «construir» junts...
    Tu també tens la teva tasca...

    Si comparteixes els valors que aquí defenem...
    Difon aquest lloc !!!
    Contribuiràs a divulgar-los...

    Son tiempos para «construir» juntos...
    Tú también tienes tu tarea...

    Si compartes los valores que aquí defendemos...
    Difunde este sitio !!!
    Contribuirás a divulgarlos...