EL SENTIT INDIVIDUAL DE LA FORMACIO D'ADULTS

Com hem pogut veure en un altre lloc, una autèntica formació de les persones contempla el desenvolupament tant de la seva dimensió projectiva com de la seva dimensió introjectiva i adaptativa ( veure: nous horitzons formatius ).

El discurs educatiu oficial però sembla traspuar una (innocent?, interessada?, tendenciosa?) orientació: desenvolupar peremptòriament la dimensió social, projectiva, de l'individu, com a remei a moltes de les problemàtiques socials actuals. En el binomi desenvolupament introjectiu – projectiu les preocupacions educatives oficials semblen decantar-se més per la importància del segon en detriment del primer. Però... per a la societat de qualitat a què aspirem, n'hi haurà prou amb esmerçar les millors energies del sistema educatiu al desenvolupament de la dimensió projectiva, social, cap enfora, dels individus, si no ens preocupem també per la sòlida formació de la seva dimensió més individual i personal?

Una Educació emancipadora i equilibrada ha de potenciar tant la dimensió projectiva, social de les persones com la seva dimensió més individual i personal, condició i fonament d'una estructura social veritablement sòlida i cohesionada. L'Educació hauria d'adreçar-se a les persones en la seva multidimensionalitat, i no tan sols preocupar-se per les “políticament a l'ús” en una conjuntura històrica determinada.

Presentem a continuació un text adaptat de Vicenç Llorca sobre el paper que hauria de jugar la Formació d'Adults en el desenvolupament de la dimensió individual de les persones, text aparegut en una  col·laboració realitzada fa ja uns anys a la revista Fòrum d'educació d'adults. No és possible concebre, doncs, un veritable desenvolupament social si alhora no ens preocupem igualment per potenciar els aspectes individuals i personals de cadascun dels ciutadans. Per a l'autor del present article, el procés d'aprenentatge permanent ha de comptar amb el foment d'actituds humanistes lligades a un compromís personal.

Per Vicenç LLORCA, escriptor

APRENDRE ÉS APRENDRE'S

Màximes filosòfiques esdevingudes clàssiques corn "coneix-te a tu mateix" i "la veritat habita en l'home interior" expressen amb claredat un fet: que el coneixement és indissociable de la mateixa realitat individual. Per tant...

Saber és, sobretot, voluntat d'introspecció, recerca de la veritat des d'un mateix. D'aquesta manera, aprendre significa aprendre's, val a dir, cercar des d'un mateix, cercar-se a si mateix per tal de construir la pròpia personalitat. Ser és crear-se. I això implica més que una bella i sintètica frase: un compromís honest amb nosaltres mateixos com a garant d'un compromís més ampli en el terreny col·lectiu.

La construcció d'un mateix comporta la dignitat individual i, corn a conseqüència, projecta corn a valor la dignitat en la societat. Per aquest motiu, seria inconcebible una societat més lliure, més sàvia o més justa, sense que els seus individus assagessin una existència més lliure, sàvia i justa. En certa mesura, tota revolució individual implica una transformació real i efectiva del col·lectiu. I aquest és un procés canviant, que mereix una atenció especial al llarg de la vida. És per això que la formació d'adults troba sentit a partir d'aquesta mirada cap a la persona i la seva energia, les seves expectatives, el seu ampli amor a la vida.

Dos extraordinaris poetes del segle XX sensibilitzen aquest tema. D'una banda, Kavafis en un memorable poema titulat "La ciutat" i Salvador Espriu en el poema "Assaig de càntic en el temple"

EI personatge de Kavafis desitjaria viure en una altra terra on pogués trobar la pau i la felicitat que no trobaria en la seva. Ara bé, allà on vagi durà sempre el sentit de la seva ciutat, perquè ell és la ciutat. No cal, doncs, partir. La destrossa o la construcció d'un indret depèn de la nostra acció particular en un moment donat. Així si ens desvinculem de la nostra ciutat -i aquí el terme l'hem d'entendre corn a polis, corn a pàtria- ens hem desvinculat de la resta de pobles del planeta. Amb gran intensitat, Kavafis aprofundeix el sentit col·lectiu de l'interior humà. La humanitat només té sentit quan es concreta en un home. La universalitat només té sentit quan es concreta en una ciutat, en un poble. La saviesa i l'aprenentatge comença en un mateix i continua amb la societat i la cultura a què pertanyem. Fugir-ne és una fal·làcia.

Com en Kavafis, Salvador Espriu en el poema "Assaig de càntic en el temple" ens manifesta el rebuig a la seva pàtria, mísera i devastada, i la recerca de noves terres més riques i lliures. Però reconeix que el vincle entre allò personal i allò col·lectiu és molt estret. Marxar és una fugida il·lusòria, no una solució. A més, Espriu afegeix un nou argument: el de l'estima, el de les relacions afectives que es creen entre persona i espai.

Hi ha en aquests dos poemes dos aspectes fonamentals a l'hora d'abordar la valoració de la formació personal. D'una banda, la lúcida unió entre individu i cultura; d'altra banda, la projecció de l'àmbit íntim en els valors col·lectius i, per tant, la concreció de l'universal en la particularitat d'una ciutat i d'una pàtria. El valor de l'autoaprenentatge se suporta, doncs, damunt dos fonaments basics: en primer lloc, constitueix el nucli mateix de tot aprenentatge ja que es parteix d'un mateix i s'arriba a un mateix. I, en segon lloc, aquesta construcció personal a través de la saviesa, es projecta en la pròpia societat, en la pròpia cultura, generant-se una dialèctica per la qual l'individu millora el seu país i el seu país el millora. A la fi, s'estableix una cultura de "qualitats" en una societat de "qualitat".

EL DRET A LA PRÒPIA REALITZACIÓ 

No hi ha dubte que un dels grans avenços en el segle XX ha estat la capacitat de racionalitzar estructures de caràcter universal que figuressin i defensessin un sistema de drets humans. És aquest el contrapunt a les paradoxes de les conflagracions i les injustícies, i un punt d'esperança, malgrat les deficiències a voltes escandaloses, amb vista al segle XXI. Al capdavall, ser capaços de dignificar la vida humana i establir-ne valors per aconseguir un cànon mínim de dignitat és més important del que pot semblar a primera vista. Ara bé, aquesta proclamació de drets humans ha de saber trobar a cada moment l'encarnació de les dues qualitats de què parlàvem abans i, per tant, ha de xifrar els seus objectius immediats segons els reptes que les societats van plantejant a cada moment. I n'hi ha un que resulta cabdal: el dret a la realització personal.

La formació permanent significa així una peça clau en l'edifici d'una actitud humanista en el nou mil·lenni. La persona ha de ser el centre d'atenció de totes les polítiques i, per tant, tot allò que ajudi a la idea de creixement personal implicarà una millora en la societat futura.

Aquest concepte de realització troba sentit a partir de diferents punts de reflexió. El primer d'ells fa referència a la preparació per a adaptar-se a les noves formes de treball. Resulta evident que la revolució industrial va comportar la necessitat d'una estesa alfabetització i un coneixement dels nous mitjans de producció. La revolució cibernètica apunta cap a nous sistemes de producció, per la qual cosa es fa necessari no únicament una base ferma d'alfabetització i coneixements fonamentals, sinó una preparació àmplia per dominar les noves tecnologies de la informació i la comunicació, amb fenòmens tan novedosos com els d'Internet.

El caràcter absolutament dinàmic i canviant d'aquesta societat fa que la formació d'adults esdevingui cabdal. Un bon ensenyament permanent permetrà un òptim nivell de coneixements per viure i treballar en la societat futura. Cal no oblidar la dimensió solidaria del coneixement. L'adult que es resituarà en les noves concepcions serà capaç també de veure-hi els reptes i apuntar solucions davant de diverses problemàtiques. Una de molt clara serà la de l'hàbitat, la de la construcció de l'espai humà i el respecte a la diversitat tant dels pobles i les races com de la naturalesa. El medi ambient, la convivència pacífica, el creixement del planeta, seran punts importants que depenen d'una presa de consciència dels reptes que té plantejats la humanitat al segle XXI.

Finalment, la formació d'adults ha de constituir una aportació important al plaer i al dret de la cultura i la creativitat. Davant els fenòmens d'homogeneitzaci6 i interdependència, davant les contradiccions incomunicatives dels nous mitjans de comunicació, davant les noves formes de totalitarisme que poden arribar a constituir un cert ús de les noves tecnologies, cal que la societat recuperi el sentit motor del protagonisme de l'individu i la construcció de la seva personalitat. La formació d'adults assegura una atenció permanent als coneixements d'una persona i, per tant, potencia la seva realització humana.

No hi ha dubte que la importància d'aquesta atenció a l'adult constitueix una espècie de poliedre. Cadascuna de les seves cares ens parla d'una necessitat i un camí per satisfer-la.

La formació per a adults hauria de ser una peça clau en l'intent de dignificació de la vida humana, la seva realització i la voluntat d'assolir la llibertat.

Text adaptat a partir de Vicens Llorca: La Formació per a adults, revista "Fòrum" , Revista d'Informació i Investigació socials nº 6