titulo de la web

POSSIBILITATS  I  LIMITS DE LA MENT HUMANA

DE LA BIOLOGIA A LA POSSIBILITAT DE L'EXPERIÈNCIA HUMANA TRANSCENDENT.
 

El que veiem, el que percebem és tota la realitat? És tot el que existeix? La ment humana és omnipotent i  pot  comprendre-ho, abastar-ho  tot? És possible l'existència d'una realitat més àmplia que la per nosaltres percebuda?

Tota persona mínimament conscient, bocabadat davant les meravelles de l'univers,  de la vida, de la pròpia existència, s'interroga en el fons del seu cor sobre el sentit de tot plegat, sobre si existeix quelcom més enllà de la realitat que veiem i palpem. Ho coneixem tot? Ho podem conèixer tot ? Podrem en un futur arribar  a conèixer tota la realitat? Fins on podrem arribar a conèixer? Quines són les possibilitats i limitacions del nostre cervell, de la nostra ment, del coneixement humà?

 
1. UN CERVELL PER VIURE
 

Ningú no dubta que la referència central de les nostres experiències i conductes és el cervell. Pensaments, afectes, passions, intuïcions, creences, instints, conductes, creacions artístiques ... tot acaba referit al cervell, tot i que no hi ha que oblidar la importància de dimensions no precisament cerebrals en la nostra vida, com quan Pascal parlava de «raons del cor que la raó no compren», o de l' expressió popular castellana que parla de pensar con las tripas.

2. UN CERVELL EN UN ORGANISME

Un dels errors històrics constants dels analistes del cervell i de la ment és el de considerar que aquell òrgan i aquella funció són entitats delimitades i exclusives que «resideixen» dins del crani. Efectivament, el cervell, tot i ser el centre, és només una part del sistema nerviós, que està dispers per tot el cos en forma de xarxa i de petits centres distribuïts més o menys a prop de vísceres i altres estructures.

És tot l'organisme el que sent i actua, i el que anomenem consciència o pensament és una ínfima part de l'actuació del cervell. La major part del funcionament cerebral i les competències més imprescindibles per a la vida estan relacionades amb el món visceral, i són realitzades en una dimensió a la qual pràcticament no hi té accés la consciencia. I aquelles dimensions a les quals sí que hi té accés només tenen una part pròpiament cerebral. Neurològicament parlant  existeixen grans sectors de la vida mental que escapen al control de la consciència, i que la vida de la ment cal referir-la a tot el sistema nerviós i no atribuir-la només al cervell.

3. UN CERVELL ADEQUAT AL MOMENT EVOLUTIU

Si donem per bo l'origen evolutiu de l'espècie humana  cal contemplar el nostre cervell en la perspectiva d'una cursa singular produïda en el darrer milió d'anys, però perfectament integrada en un model evolutiu general que ens pot ajudar a comprendre el nostre cervell en el context de l'evolució. Tenim un cervell que correspon a una espècie en evolució, de la qual coneixem relativament malament l' origen i molt poc les previsions de futur. És aquest cervell el que pensa, sent, coordina, transcendeix, qüestiona ... però només al nivell que li correspon i amb els recursos dels quals frueix.

Tot i que no hi ha correlació estricta entre volum cerebral i intel·ligència, sí que en el panorama evolutiu dels homínids l'acceleració del creixement cerebral correspongué  amb una creixent complexitat i acceleració de la capacitat mental. Però això fou molt lent, i la lentitud d'aquest procés ens alliçona sobre la limitació històrica i present de la capacitat intel·lectual humana. ¿Què devien pensar els prehumans i els humans durant els centenars de milers d'anys durant els quals començaren a pensar, però pensant poc? ¿Què vol dir pensar poc, o només una mica? ¿Nosaltres pensem poc  o molt, i en relació amb què? En principi, tal volta, ells hi veien sense veure-hi, escoltaven sense oir i, com si fossin imatges de somni, vivien les seves existències en el desordre i la confusió. ¿És d'aquí que venim?

 
4. ESTADIS EN LA CAPACITAT DE PENSAR

Encara que la nostra suficiència no acostumi a estar disposada a admetre-ho, cal acceptar que hi ha hagut molts estadis diferents de capacitat de pensar, i res no fa pensar que el nostre estadi sigui ni el superior ni el definitiu. És més aviat assenyat  considerar que, tot i que devem estar entre els animals que han pensat més i millor, res no permet afirmar que ho puguem  pensar tot. Més aviat cal admetre que pensem «el que podem» atès el nostre estadi evolutiu, que és una etapa en un llarguíssim camí evolutiu. Aquest tipus de consideració porta a qui no sigui gaire egocentrista o endocèntric  a pensar que podríem pensar més o menys, i que això relativitza molt el caràcter absolut i definitiu que sovint apliquem a la nostra capacitat mental. Pròpiament, ens toca ser proporcionadament agnòstics, tant pel que fa a les qüestions properes com pel que fa a les qüestions últimes.  La progressiva hominització del món mental deuria ser, doncs, un procés continuat en el qual és difícil marcar estadis definits.

Pot ser, doncs, que, com a espècie, estiguem en una etapa donada d'un procés obert, amb unes capacitats susceptibles de progressos que ens costen de preveure. Una bona raó per ser modestos i no creure'ns que disposem de recursos insuperables.
5. LES FUNCIONS DEL SISTEMA NERVIÓS

¿Que fa el cervell? Com a primeríssima funció, regula tots els processos vegetatius, cosa que significa controlar en temps real milions de variables fisiològiques a partir de les informacions que rep de totes les parts del cos. La major part d'aquests processos es realitzen al marge de la consciència. També s'ocupa del control en temps real de l'estat de contracció o distensió de tota la musculatura esquelètica, que tot i ser de contracció voluntària, en la major part d'ocasions es regula automàticament. A més a més, el cervell rep a través del món sensorial intern i extern dades d' algunes variables del medi que podem detectar: algunes zones de l' espectre electromagnètic dins d'una determinada longitud d'ona (llum visible), pressions tàctils, temperatures, vibracions rebudes per l' aire, o molècules que arriben als sensors del gust o l'olfacte. Aquesta recepció dóna lloc a estats mentals conscients . Així, per exemple, només captem concretament, d'acord amb l'atenció que hi prestem, alguns dels contactes que el vestit que portem produeix en la pell, o només veiem de manera explícita algunes de les innombrables dades que la visió perifèrica ens proporciona, o només sentim algunes de les vibracions del timpà. Cal recordar que hi ha molts animals que detecten millor que nosaltres variacions determinades de les ones que ens envolten per tot arreu. Tot parla, doncs, d'una adaptació en marxa que pot avançar o retrocedir.

Aquest devessall de dades conscients i inconscients és organitzat sota el guiatge dels sistemes neurals en forma de percepcions que són retingudes en la memòria, estats afectius, i que situen I'individu en les coordenades del món en el qual es mou. De la percepció,  l'organització i el tractament de les dades, el cervell és capaç de passar a les actuacions sobre el medi.  El conjunt immens d'activitats mentals manté una gran similitud en la majoria d'humans, en la mesura que els circuits o els centres que els produeixen estan bastits des d'uns patrons de construcció genètics similars que es despleguen com a resposta a estímuls ambientals seleccionats que anem detectant. Tots e!s humans som sensibles als mateixos sectors de les ones electromagnètiques detectades per la retina, o captem les variacions de pressió de l'aire dins la mateixa gamma, o riem d'una mateixa manera, digerim igual, copulem igual o ens defensem de maneres molt similars. Hi ha petites variants de desplegament degudes a la influencia educativa o ambiental.

6. ¿HO ENTENEM TOT?

El que captem i copsem del món real és la petita part d'aquest món que «necessitem» percebre per anar espavilant-nos en la biosfera. És veritat que en relació amb vegetals i animals en general, exhibim unes inquietants habilitats d'elaboració de dades i decisió, però segurament són menys omnicomprensives del que pensem. Com que només entenem el que captem, tenim sovint la sensació que ho captem tot i ho podem elaborar tot, d'una manera similar a com tenim tendència a reduir el món real al sector d' autopercepció conscient, cosa evidentment errada. Tenir present això és d'una gran transcendència a l'hora de valorar l'amplitud de les nostres capacitats de conèixer. Sovint el nostre caràcter poc reflexiu tendeix a considerar que les nostres apreciacions i conclusions tenen valor definitiu.

Comparats amb els animals -fins i tot amb els mentalment més dotats -, resultem d'una riquesa sorprenent. El més senzill ¿per què? d'un infant dóna mil voltes a les discretíssimes besllums de predicció de futur dels més avançats primats o altres animals. Ara bé, aquesta espectacularitat no ens autoritza a creure que no són possibles capacitats substancialment superiors a les nostres, amb sistemes o algorismes molt més perfectes i efectius.

7. SOM PART DEL PROBLEMA

Podem copsar tota la realitat? Podem captar i elaborar totes les dades de la realitat? Ens trobem  -en el cas del nostre cervell-  que resultem ser no pas observadors externs a la realitat amb competències cognoscitives completes, sinó una part de la realitat i una part del problema que pretenem resoldre, doncs disposem d' un instrument  -el cervell-  amb competències contingents, limitades. Parem esment, per exemple, en el següent fet: de cop ens trobem existint.  La manca de justificació que experimentem enfront d' aquesta evidència ens deixa corpresos, i només el costum de no reflexionar-hi ens familiaritza amb aquesta sorpresa que es converteix en rutina. Les meravelles més fonamentals de la realitat es converteixen en banalitats. La física sempre ha partit de la base que el món que observem -des de dins d'ell- presenta certes regularitats que poden ser formulades en forma de lleis més o menys matemàtiques. Es tracta, doncs, de creure que el món respon a una situació d'intel·ligibilitat. La física, però, parteix d'unes nocions bàsiques que considerem banals però que són d'una profunditat immensa, com ara la matèria, l'energia, l'espai o el temps. Certament, aquestes qualificacions de la realitat són extraordinàriament abstruses. Matèria o energia, cos o esperit, són conceptes binaris utilitzats per posar ordre en el món. Ningú no sap a fons que són uns o altres, i sabem que aquesta classificació binaria no té gaire sentit.

No som observadors neutrals i omnicompetents  perquè estem formant part del món que volem observar i les nostres capacitats cognitives són limitades.Diuen els cosmòlegs, per exemple, que la matèria observable -tot el que normalment entenem per matèria- només és un petit percentatge del total. La resta, és a dir, gairebé tot, és matèria fosca  -que no sabem pròpiament que és-  i energia fosca -que encara ho sabem menys. Alguns autors molt seriosos afirmen que segons les darreres teories de la gravetat quàntica podria haver-hi  10 elevat a 500 realitzacions de I'Univers, en les quals diferirien les constants fonamentals de la naturalesa. La historia de la matèria afaiçona el nostre pensament, i quedem així condicionats per poder investigar allò que ens constitueix. Avui fins i tot es proposa la idea que les mateixes lleis de la física -en tant que regularitats que s'observen en la dinàmica de la realitat experimental- són objecte d'una selecció evolutiva. Algun autor planteja la possibilitat que les lleis físiques no siguin «eternament vertaderes», sinó simplement una  successió evolutiva d' aproximacions a la realitat.  Si la física -que treballa amb un nombre relativament reduït de variables- ja planteja tantes qüestions sorprenents, ¿que no podrem dir de l'anàlisi dels «vivents» que es produeix a partir d'un nombre molt superior de factors? No és estrany que costi tant a la biologia definir amb certa precisió que és un «vivent». I si això passa amb la vida, ¿que no podrem dir de la ment? En sabem molt poc. Aquesta és la veritat.

8. INDAGADORS APASSIONATS I CONTINGUTS
Tot i la fascinació que suscita la idea que poguéssim conèixer-ho tot, la convicció creixent és que no solament no ho coneixerem tot, sinó que molt probablement estem constitucionalment incapacitats per fer-ho.

Estem en una etapa concreta d'una marxa evolutiva que es produeix dins d'un cosmos del qual formem part, i mai no podrem, «des de fora», abocar-nos a una observació completa de nosaltres mateixos. No cal alegrar-se d' aquesta situació ni celebrar-la ni argumentar a partir d' ella per frenar la passió pel coneixement. Simplement cal reconèixer-la. I cal desitjar que, dins de les nostres possibilitats constitucionals, arribem tan lluny com ens sigui possible. Però no serà possible arribar més lluny dels límits de la ment i la raó. La conclusió és que resulta desitjable que siguem indagadors ferms però continguts, ja que fins i tot aquelles funcions mentals que ens semblen més comunes i objectivables queden sotmeses a condicionaments locals o geogràfics. Hi ha diferències importants per exemple entre Orient i Occident. Fins i tot les maneres de construir el propi jo mental semblen diferents en les diferents cultures.

Tot el que acabem de dir és molt pertinent  -encara que pugui no semblar-ho- pel que fa a totes les " experiències humanes”, com així també pel que fa a experiències com l'experiència religiosa. Les afirmacions sobre la possibilitat d'una realitat no percebuda per la ment humana, transcendent, les afirmacions sobre Déu es troben al cor d'aquest huracà relativista. No és fàcil parlar de matèria o energia, i encara ho és molt menys parlar de Déu. De la limitació del coneixement humà es dedueix tant la gran precaució que cal mantenir en formular afirmacions sobre Déu, com la necessària disponibilitat a un coneixement obert a una realitat més àmplia - oblidem-nos de la paraula per designar-la per no ser víctimes del pes històric associat al terme Déu -. És des d' aquesta obertura respectuosa que es pot parlar de transcendència i de les seves versions concretes, com ara les religions, les creences, les espiritualitats, etc.

Aquesta assenyada actitud de modèstia i obertura alhora és la que ha permès a molts éssers humans al llarg de la història interrogar-se modesta i sincerament per la possibilitat d'una realitat més àmplia que la percebuda per la ment humana i permet avui també a milions d'homes i dones de bona voluntat d'arreu del planeta continuar plantejant-se, en el fons més recòndit del seu cor i de la seva intimitat, una important qüestió : és possible l'existència d'una realitat més àmplia, més enllà del que la nostra ment és capaç de copsar, de veure i percebre?  I encara més, aquesta mateixa actitud els hi permet  acabar preguntant-se: «¿Existeix Déu?»

Extractes i adaptació a partir de:

Ramon Mª NOGUÉS : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió. Cap II. Ed. Fragmenta


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...