UN PRIMAT QUE ESDEVÉ SAPIENS

Fins ben bé a mitjans segle XIX es considerava que l'espècie humana tenia una antiguitat de pocs milers d'anys. Una consideració que fou qüestionada, el 1859, quan Charles Darwin publicà el seu llibre L'origen de les espècies. El procés evolutiu —defensava— només és comprensible amb una nova visió del temps, un temps infinitament dilatat: l'evolució dels éssers vius exigeix parlar no de milers d'anys sinó de milions d'anys. Quatre anys després del llibre de Darwin, es descobrí el primer fòssil Neandertal: els científics començaren a acceptar que podien haver existit humans diferents dels seus contemporanis.

Certament, els ossos trobats a Alemanya, a la vall del riu Neander eren molt semblants als de l'home actual però amb més gruix i robustesa. Avui sabem que l'home de Neandertal, una subespècie d'Homo sapiens (Homo sapiens Neanderthalensis), aparegué a Europa 300.000 o 250.000 enrere; posteriorment, fa uns 35.000, es va extingir: no és un avantpassat nostre.

Els humans som primats. Amb la desaparició dels dinosaures, fa uns 65 milions d'anys, uns primats, els prosimis, van proliferar enmig d'un entorn vegetal ben nou, el de les primeres plantes amb flor. Els nostres remots avantpassats primats van aparèixer i evolucionaren junt amb les primeres flors!

Uns quants milions d'anys després, ja a l'era terciària, aparegué una altra branca de primats, el subordre dels antropoides que, posteriorment, es bifurcarà originant la gran varietat de monos i la superfamília dels hominoides. Dels hominoides, milions d'anys després, en sorgirà la família dels pòngids (ximpanzé, goril·la, orangutà i gibó) i la família del homínids (austrolopitecs i homo), que portarà cap als humans moderns.

Al llarg del segle XX es van trobar l'home de Cromanyó i milers de fòssils que han permès traçar i datar l'evolució des dels petits primats a l'Homo sapiens sapiens. El simi més semblant a l'home és el ximpanzé; la separació entre ambdós s'esdevingué fa uns 7 o 5 milions d'anys. D'un avantpassat s'hauria originat la doble descendència. L'enllaç vers nosaltres passa per una de les moltes formes d'austrolopitecs, possiblement per l'Austrolophitecus afarensis, fa uns 4 milions d'anys. Posteriorment seguiren les tres espècies del gènere Homo: Homo habilis, Homo erectus i Homo sapiens.

L'Homo habilis, el primer i més antic homo, entre 2,5 i 2 milions d'anys enrere; després, l'Homo erectus, entre 2 milions i mig milió d'anys; finalment, l'Homo sapiens, les troballes més antigues del qual es daten entre els 500.000 i els 300.000 anys i l'Homo sapiens sapiens, amb restes de 130.000 anys. Àfrica oriental fou el bressol de totes aquestes formes; des d'aquí s'estengueren a Europa, Àsia,...

Les excavacions a Atapuerca (Burgos) han enriquit la recerca de l'arbre genealògic humà. Les restes d'homínids amb una antiguitat de 800.000 anys han portat a parlar d'una nova espècie, l'Homo Antecessor, suposat avantpassat comú dels neandertals i dels éssers humans actuals.

L'home de Neandertal, que sorgí a Europa per evolució a partir d'un anterior Homo, serà el primer europeu: un europeu indígena i arcaic. L'altra subespècie d'Homo sapiens, ja Homo sapiens sapiens, l'home de Cromanyó, fou un immigrat que arribà d'Àfrica essent un home modern. Neandertals i Cromanyons van habitar territoris propers. Els Cromanyons, més evolucionats, perduren en nosaltres; els Neandertals, es van extingir.

Els simis moderns o pòngids i els humans mostrem un gran nombre de similituds però també crucials diferències. A mesura que retrocedim en el temps, es redueixen les diferències. Tots mantenim testimonis del nostre origen, però al llarg dels 10 milions d'anys de procés de diferenciació s'han produït importants canvis o conquestes biològiques que han allunyat els humans dels pòngids, uns canvis que han definit la tendència evolutiva humana. Explorem alguns d'aquests canvis.

3.1 Avanpassats comuns Podem afirmar que els simis actuals (pòngids) i els humans compartim un mateix avantpassat, com també compartim un avantpassat amb els monos actuals i amb antres formes anteriors. L'antropologia física cerca les formes fòssils o esglaons que podrien constituir aquests diferents avantpassats. Tots els éssers vius estem emparentats, tots plegats integren l'arbre de la vida; una cinquantena de molècules orgàniques serveixen per a les activitats essencials de la vida, unes molècules que romanen essencialment idèntiques en tots els animals i plantes. «Un roure i jo som fets de la mateixa substància. Si retrocedim prou en el temps, trobarem un avantpassat comú.» (Carl Sagan).

3.2 Descendim d'Adam i Eva? Al relat bíblic del Gènesi llegim: «Llavors, de la pols de la terra Javeh Déu va fer l'home i insuflà en els seus narius un alè de vida i l'home s'esdevingué un ésser vivent.» (Gènesi 2,7). Hem de creure que Déu creà l'home, Adam, de la pols de la terra i la dona, Eva, a partir d'una costella d'Adam? No. El relat d'Adam i Eva és un mite, no una explicació científica. És un ric relat ple d'imatges que indica el lloc central que ocupa l'home en el món. No obstant això, no deixa de sorprendre una profunda coincidència: la Bíblia afirma que som fets de la «pols de la terra»; la ciència, de «pols d'estrelles». I atenent al mateix llibre del Gènesi, els éssers humans tenen una elevadíssima dignitat: són creats a imatge de Déu. «Déu creà l'home a imatge seva, a imatge de Déu el creà: els creà home i dona.» (Gènesi 1,24) La Bíblia no s'ha d'entendre d'una manera literal; s'ha d'interpretar. No s'ha d'oblidar que els seus redactors estaven condicionats per les concepcions del món del seu propi temps. Són força les autoritats religioses que han afirmat que el llibre del Gènesi està expressat en forma de narració simbòlica.

3.3 Un simi que supera la seva condició Genèticament, som idèntics als ximpanzés en un 99 per cent; això no ens sorprendrà si recordem que hem viscut més del 99,99 per cent de la nostra història evolutiva en comú amb els simis africans. Ara bé, aquest 1 per cent crea una extraordinària diferència. L'ésser humà és un simi que ha superat la seva condició. La paraula llatina «homo» significa nascut de la terra. «Homo» deriva d'«humus», terra. La mateixa etimologia ens indica que no hem d'oblidar que l'home és un ésser de la natura, un ésser emparentat amb tots els altres éssers de l'univers. La paraula grega «anthropos», però, accentua el que ens diferencia dels altres éssers de la natura; significava, primitivament, el que mira cap amunt i, segons el filòsof grec Plató, l'home ha estat anomenat «anthropos» perquè, a diferència dels animals, examina el que ha vist. Blaise Pascal (1623-1662), prototipus de l'home modern, ja intuí la grandesa i misèria de l'home en la infinitud del cosmos.

Si elevem la mirada vers l'infinit, vers el macrocosmos, l'home, la terra i el mateix sol queden reduïts en un insignificant punt. Què és l'home en aquesta infinitud? Un no-res! Si, en direcció contrària, dirigim la mirada vers el microcosmos, vers els éssers vius més minúsculs, veiem que tot es pot dividir una i altra vegada; fins i tot l'àtom inclou una infinitud d'universos.
Què és l'home en aquesta infinitud negativa? Tot un univers! L'home —segueix afirmant Pascal— és una «canya pensant», que «un vapor, una gota d'aigua és suficient per a matar-lo»; però, i aquesta és la seva grandesa, «malgrat l'univers l'esclafés, l'home seria encara més noble que allò que el mata, perquè sap que mor i coneix allò que l'univers té d'avantatge per damunt d'ell; l'univers no sap res d'això.»