titulo de la web

Creure és raonable?

Pensament científic i fe.

L’amplitud de la raó. La raonabilitat de la “fe” des del punt de vista de la relació entre la “raó científica” i la “fe”.

En què creuen els cristians, què significa creure?  «Creure» es pot considerar encara avui una activitat humana “racional” o cau en el camp del frau o la superxeria?

Son compatibles la “ciència” i la “fe”?

Ni la ciència és l’únic paradigma per arribar a la veritat,  ni el mètode científic l’únic model per assolir la certesa racional. La fe no és irracional. La fe és raonable.

Dos conceptes: "realitat" i "raó". REALITAT: amplitud o dimensions de la “realitat” i possibilitats d’aprehensió de la mateixa. Som conscients que la realitat és àmplia i complexa. Que aquesta abasta quelcom més del que és observable i mesurable pel mètode científic. Que existeixen estrats i dimensions d’aquesta realitat que no són directament abastables amb la sola ajuda de la ciència.  RAÓ: cap teoria racional humana podrà mai pretendre abraçar per si sola la totalitat de la realitat. En el darrers segles la cultura dominant ha volgut col·locar el paradigma científic a un lloc preeminent del pensament racional, pretenent donar-li un valor quasi absolut (cientisme).

Utilitzem una mica de sentit comú. La raó humana com la de la formiga o la de qualsevol altre animal és limitada. Podrà, per exemple, una formiga esbrinar d'on surten les relacions entre les quantitats físiques considerades en la teoria de la física quàntica? ¿I nosaltres? ¿I un microbi? Podrem parlar d'un big-ban, però d'on va sortir el que va explotar? I, si la formiga ho esbrina què podrà fer amb tal coneixement? I nosaltres? Està clar, doncs, que la raó humana mai podrà assolir un coneixement complet sobre aquestes qüestions i d’altes semblants.

«L’occident, des de fa molt temps, està amenaçat per l’aversió als interrogants fonamentals de la seva raó. Ens trobem enmig d’una cultura encara dominada a la pràctica per la irracionalitat d’una ideologia que precisament nega Déu, i la fe en Déu, en nom de la seva racionalitat arbitràriament autolimitada i irracionalment fonamentada. Com respondre a qüestions com per què la matèria té una estructura racional  i  la correspondència observable entre el nostre esperit i les estructures racionals de la naturalesa?

El fet mateix que la recerca científica i racional no tingui fi, no significa que no hi hagi una veritat. Lo raonable és que hi ha d’haver una veritat que transcendeixi aquesta recerca. Un dels reptes de la cultura actual: tenir el coratge d’obrir-se a l’amplitud de la raó, i reconèixer la seva grandesa.

La reflexió  feta sobre els fonaments del pensament humà en els darrers temps, a part de destruir el mite cientista (cosa que eixampla la raó cap a formes de racionalitat més vastes) apunta alhora vers quelcom que transcendeix i dirigeix aquest moviment d’obertura de la raó. Per explicar i comprendre la realitat la ciència no és suficient, la raó humana necessita també de les aportacions d’altres tipus de coneixements com la filosofia o la teologia. 

És propi de la dignitat personal i de la responsabilitat humana tenir” raons” sobre qualsevol de les activitats que hom practiqui, també del per què és raonable “creure”. La fe, si bé no és racional en el sentit estret del terme, és a dir, segons la raó purament demostrativa, no és tampoc irracional. La fe és raonable. Hi ha tota una sèrie de raons, de “motius racionals”, per a “creure”.

En l’article que segueix (una apretada versió resumida de l’orginal, la referència del qual trobareu al cap d'avall) es demostra com els pressupòsits en què es basava  la Il·lustració en la seva pretensió  d’allunyar Déu del món i del cor de l’home, són precisament irracionals. I tot això enmig d’una cultura dominant que presenta la ciència com l’únic i últim paradigma de la veritat i que veu en el mètode empírico-matemàtic l’únic model de la certesa racional. Quin paper juga l’enteniment en l’acte de fe? Comprensió limitada de la raó, naixement de la ciència moderna, apogeu del cientisme, el mite  de la certesa absoluta i la mort científica del cientisme són algunes les qüestions que es presenten a continuació.

Creure en Déu

Nota: Aquest article va aparèixer publicat al núm. 13 de la revista «Poblet», per inaugurar la secció titulada «Les ciències i la fe cristiana»,  dedicada a les relacions entre la fe i el pensament científic.  Apareix  avui a QVC (Qüestions de Vida Cristiana),  resumit i revisat.

Per Lluc M. TORCAL. Prior de Poblet, físic i filòsof

A Ratisbona el 12 de setembre de 2006, el Papa Benet XVI es preguntava en què creuen els cristians, què significa creure, i si «creure» pot existir encara en el nostre món modern. Responia així al primer interrogant: «Nosaltres creiem en Déu. Aquesta  és la nostra decisió de fons».  És això realment possible avui dia? És raonable?

Des de la Il·lustració del segle XVIII una part de la ciència s’esforça amb diligència a trobar una explicació del món on Déu esdevingui superflu.

L’Església Catòlica considera l’enteniment, la voluntat lliure i la gràcia divina com els elements essencials de l’acte de fe. La raonabilitat de la fe, passa per la comprensió  correcta d’aquests elements. Si la fe fos la conclusió d’un raonament humà, ni la llibertat ni la gratuïtat (el do de Déu) entrarien en joc. Si, però, no és la conclusió d’un raonament demostratiu, vol dir que és irracional? Quin paper juga l’enteniment en l’acte de fe?

Aquest paper és més profund del que pot semblar a primera vista: l’adhesió al missatge cristià té un valor salvífic. Aquesta adhesió expressa sobretot l’alteritat absoluta, les paraules i els actes salvífics no depenen de nosaltres sinó que provenen del misteri de Déu i, per tant, de l’Altre. De fet, només accedim a l’alteritat a través de la intel·ligència que ens fa comprendre l’altre quant a altre. El paper de la intel·ligència en l’acte de fe és un ferm testimoni del respecte que Déu manifesta per la seva creatura  capaç de lucidesa, capaç de Déu.»

Podem afirmar que la fe, si bé no és racional en el sentit estret del terme, és a dir, segons la raó purament demostrativa, no és tampoc irracional; la fe és raonable i la raonabilitat li ve de tota una sèrie de motius de credibilitat.

En altres paraules,  és propi de la dignitat personal i de la responsabilitat humana tenir raons que donin suport als nostres actes humans, com  és ara creure. La fe cristiana no és una fe cega. Aquests motius, però, són indispensables però no suficients.  Els signes que ens motiven a creure es posen davant l’home «no com a dades d’un problema objectiu, sinó com a manifestacions d’un fet diví que toca l’existència humana quant a tal». La fe, si bé no és racional en el sentit estret del terme,  és a dir, segons la raó purament demostrativa, no és tampoc irracional; la fe és raonable i la raonabilitat li ve de tota una sèrie de motius de credibilitat.

Ens proposem centrar aquí l’atenció sobre la raonabilitat de la fe des del punt de vista de la relació entre la raó científica i la fe, encara que aquest no és, en si, el més important pel que fa als motius de credibilitat de la fe. Tot i així, atès que forma part tan important de la nostra cultura, convé que sigui examinat amb detall. Intentarem fer veure que la raó científica no pot demostrar la irracionalitat de la fe, perquè, precisament, la raó científica tancada en si mateixa, tal i com fou compresa des de la Il·lustració, és causa de contradicció  essencial en els seus propis sistemes formals.  No demostrarem l’existència de Déu des de la ciència, cosa metodològicament impossible, però sí que els pressupòsits en què es basava  la Il·lustració en la seva pretensió  d’allunyar Déu del món i del cor de l’home, són precisament irracionals. El nostre és, doncs, un punt de vista important per fer front a una cultura dominant  que presenta la ciència com l’únic i últim paradigma de la veritat i veu en el mètode empírico-matemàtic l’únic model de la certesa racional. En abraçar aquesta problemàtica ens mou la convicció, arrelada en la capacitat il·luminativa de la fe, que entre fe i ciència no hi pot haver contradicció perquè «Nosaltres creiem que a l’origen de tot hi ha el Verb etern, la Raó i no la irracionalitat».

La raó científica no pot demostrar la irracionalitat de la fe

Una  comprensió limitada de la raó

L’intent d’allunyar Déu del món que perseguí la Il·lustració, entre altres corrents de pensament modern, rau en la seva comprensió tancada de la raó, en la seva reducció  de la racionalitat al paradigma científic. Es pressuposa l’estructura matemàtica de la matèria, la seva racionalitat interna que permet comprendre-la i fer- la servir en la seva eficàcia operativa. D’altra banda, es tracta de la utilitat funcional de la naturalesa per als nostres fins, on només la possibilitat de controlar veritat o falsedat mitjançant  l’experiment  atorga la certesa decisiva. [...] Tot plegat comporta dues orientacions fonamentals decisives per a la nostra qüestió. Només el tipus de certesa que deriva de la sinergia entre matemàtica i empíria  ens permet parlar de cientificitat. Tot el que pretengui ésser ciència  ha de confrontar-se amb aquest criteri [...]. El mètode quant a tal exclou el problema Déu, relegant-lo al lloc de problema acientífic o bé pre-científic.

Amb això, però, ens trobem davant d’una reducció de l’abast de ciència i raó que convé, almenys, qüestionar-se. Ens en sortirem, només, [...] si superem la limitació autodecretada de la raó a allò que és verificable en l’experiment i li obrim de nou tota la seva amplitud. La moderna raó comporta un interrogant que la transcendeix. Aquesta mateixa raó ha d’acceptar simplement l’estructura racional de la matèria i la correspondència entre el nostre esperit i les estructures racionals que trobem en la naturalesa, com un fet. Però, la pregunta sobre el per què aquest fet existeix ha de ser confiada  des de les ciències naturals  a altres nivells i modes del pensament —a la filosofia i a la teologia.

Aquestes paraules clarifiquen  el punt central de la qüestió sobre les relacions entre la raó de les ciències i la fe. De fet, la superació de la limitació autodecretada per la raó a allò que és demostrable empíricament ja ha estat realitzada,  si més no, en l’àmbit teòric. Des de la mateixa raó s’ha demostrat que el tancament  de la raó sobre si mateixa ha conduït a la inconsistència i a la contradicció a nivell logicoformal.

El naixement de la ciència moderna i el cientisme

Històricament el naixement de la ciència moderna al llarg dels segles XVI i XVII, amb el desenvolupament del mètode matematico-experimental, va eclipsar la filosofia de la naturalesa i va fer de les ciències naturals una nova metafísica de l’ens natural, és a dir, el marc teoricoconceptual de comprensió del que era el món natural, donant lloc al naixement de la ideologia científica que anomenarem racionalisme científic o, més breument, cientisme. Entre les pretensions del cientisme hi havia la voluntat d’arribar a un sistema de postulats evidents per si mateixos que reduís en si tot l’univers i del qual, per via purament demostrativa, arribés a tots els fenòmens. En altres paraules, l’arrel de la ideologia cientista rau en la pretensió de construir una ciència natural —que equival a l’única forma possible del coneixement humà segons el criteri de cientificitat i, per tant, a una teoria de tot el que existeix o pot existir—.

No demostrarem l’existència de Déu des de la ciència, cosa metodològicament impossible, però sí que els pressupòsits en què es basava la Il·lustració en la seva pretensió d’allunyar Déu del món i del cor de l’home, són precisament irracionals. El nostre és, doncs, un punt de vista important per fer front a una cultura dominant que presenta la ciència com l’únic i últim paradigma de la veritat i veu en el mètode empírico-matemàtic l’únic model de la certesa racional.

L’apogeu del cientisme i l’inici de la seva crisi

El programa il·lustrat del cientisme va tenir el seu apogeu entre el final del segle XVIII i la primera meitat del XIX: la ciència  es convertí en quelcom absolut, el substitut de la metafísica i la filosofia en general. Fou en aquest moment de màxim apogeu que se n’inicià la davallada —sempre a nivell teòric, ja que el cientisme continua essent a la pràctica la ideologia dominant—. El que es prenia fins aleshores per descomptat fou sotmès a rigorosa anàlisi racional.

Qualsevol sistema formal, com ara el llenguatge d’una teoria científica, si vol ser consistent, no podrà ni ser complet ni molt menys autoreferencial —com la raó del cientisme pretén ser—: haurà de ser sintàcticament obert, és a dir, la prova de la seva consistència haurà de ser externa al llenguatge formal en qüestió, i semànticament obert a altres llenguatges formals per tal de provar formalment la seva veritat. [...] El que ja es pot anomenar «mite de la certesa absoluta» dels procediments deductius quedà d’aquesta manera destruït.

El mite  de la certesa absoluta

Les conseqüències que la revisió dels fonaments de la matemàtica tingueren per a la física, a la mecànica, etc. feren trontollar el paradigma del criteri de raonabilitat propugnat pel cientisme. La raó començà a eixamplar el seu abast. Qualsevol sistema formal, com ara el llenguatge d’una teoria científica,  si vol ser consistent, no podrà ni ser complet ni molt menys autoreferencial —com la raó del cientisme pretén ser—: haurà de ser sintàcticament obert, és a dir, la prova de la seva consistència haurà de ser externa al llenguatge formal en qüestió, i semànticament obert a altres llenguatges formals per tal de provar formalment la seva veritat. Es va demostrar, doncs, com els llenguatges formals són fràgils, i la seva consistència,  limitada. El que ja es pot anomenar «mite de la certesa absoluta» dels procediments deductius quedà destruït.

El caràcter hipotètic —i, per tant, incomplet—  de qualsevol teoria formal és establert en forma de teorema, amb validesa universal i necessària. La limitació afecta a la potència del sistema formal, és a dir, a la seva consistència i a la seva veritat, cosa que no implica que ja no existeixin ni la veritat ni la coherència del discurs científic o del discurs racional en general.

La mort científica del cientisme

La investigació, la recerca científica i racional, no tenen fi. Per tant, des d’ara, donat el caràcter universal i necessari d’un teorema, cal considerar els sistemes lògics, incloent-hi les teories científiques, com a sistemes oberts sintàcticament i semàntica i, per tant, vinculats a un context d’aplicació concreta, superant així l’estaticitat dels sistemes formals «moderns», d’abast pretesament universal i acontextual, i l’arbitrarietat en les definicions   dels axiomes. Amb aquests teoremes s’eliminen  de la història del pensament  els excessos del racionalisme en general, i de la seva expressió ideològica concreta: el cientisme. Algú ha definit feliçment aquest procés com la «mort científica del cientisme».

Amb aquesta mort, la raó ha quedat alliberada de l’arbitrària autolimitació que s’havia imposat des del cientisme, limitació que s’ha manifestat arbitrària, sense cap mena de fonament i, per tant, del tot irracional. A més, s’ha demostrat racionalment que la raó científica no pot estar mai autoreferida, de forma que depèn sempre de nivells externs a la pròpia formalització. Aquest procés d’autocrítica de la raó ha obert pas, d’una manera necessària i rigorosa, a la reflexió filosòfica sobre la metodologia de la ciència i sobre la naturalesa de què tracta la ciència.

Conclusions

La reflexió sobre els fonaments del pensament humà, apunta alhora vers quelcom que transcendeix i dirigeix aquest moviment d’obertura de la raó.

Es tracta del signe més extern a la fe. Per si sol no fa creure ningú. Però és un signe necessari en una cultura encara dominada a la pràctica per la irracionalitat d’una ideologia que nega Déu i la fe en nom de la seva racionalitat arbitràriament i irracionalment fonamentada.

Aquesta obertura a la reflexió  necessària i rigorosa ens situa en la pregunta sobre el perquè de l’estructura racional de la matèria i de la correspondència entre el nostre esperit i les estructures racionals de la naturalesa, és a dir, ens situa al nivell filosòfic i teològic. A nivell filosòfic, de manera estricta perquè, pròpiament,  som en un nivell reflexiu sobre els procediments  d’una activitat humana com és ara la ciència (filosofia de la ciència) i sobre la comprensió del món natural (filosofia de la naturalesa).

A nivell teològic, en la mesura que aquesta reflexió sobre l’obertura de la raó constitueix un signe de credibilitat per la fe, perquè la nostra raó, no estant autoreferida,  està referida d’alguna manera a quelcom que la transcendeix. En altres paraules, el fet mateix que la recerca científica i racional no tingui fi, per mor que la raó no està tancada en si mateixa, no significa que no hi hagi una veritat, sinó que precisament hi ha d’haver una veritat que transcendeixi aquesta recerca i alhora la dirigeixi com l’ànima del seu moviment, tot i que cap teoria racional humana podrà mai pretendre abraçar la totalitat d’aquesta veritat en la història.

La reflexió  sobre els grans descobriments  dels fonaments del pensament humà, a part de destruir el mite cientista, cosa que eixampla la raó cap a formes de racionalitat més vastes, apunta alhora vers quelcom que transcendeix i dirigeix aquest moviment d’obertura de la raó. Naturalment, es tracta  del signe més extern a la fe, perquè en si mateix i per si sol no fa creure  ningú.  Però és un signe necessari en una cultura encara dominada a la pràctica per la irracionalitat d’una ideologia que precisament nega Déu i la fe en nom de la seva racionalitat arbitràriament autolimitada i irracionalment fonamentada.

Acabem amb les paraules finals del discurs del Papa als acadèmics de Regensburg: «L’occident, des de fa molt temps, està amenaçat per l’aversió als interrogants fonamentals de la seva raó (...). El coratge d’obrir-se a l’amplitud de la raó, no el rebuig de la seva grandesa, aquest és el programa amb el qual una teologia compromesa en la reflexió sobre la fe bíblica, entra en la disputa del temps present. No actuar segons la raó, no actuar amb el logos, és contrari a la naturalesa de Déu (...). És a aquest gran logos, a aquesta vastitud de la raó, que invitem en el diàleg de les cultures als nostres interlocutors.» El nostre deure com a cristians es mostrar aquest eixamplament de la raó com un signe de credibilitat de la nostra fe, una fe que, per tant, és raonable (Benet XVI, Caritas in veritate).

Font: Creure és raonable? L'amplitud de la raó

Veure també:

LA REALITAT I LES POSSIBILITATS DEL SEU CONEIXEMENT

LA REALITAT ÚLTIMA


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...