Convocatòria social per l’Educació a Catalunya

Manifest final

Una  colla  d’entitats  de  la  societat  civil  catalana  i  d’institucions  públiques  preocupades per la situació de l’educació a casa nostra volem posar a la consideració de la societat   catalana   la  següent   declaració,   que   emmarca   els   compromisos amb l’educació que estem disposats a assumir en els nostres àmbits respectius.

1.  L’educació té una importància primordial en tota societat, i és decisiva en el procés de desenvolupament de la persona. Això la converteix en un factor clau per a l’esdevenidor de qualsevol país.  L’Educació és l’element  central  per  a  la  millora humana,  econòmica  i  de  la  cohesió  social  de  qualsevol  país. Actualment a Catalunya la situació del procés educatiu no  és  satisfactòria,  i  cal  millorar-la.  No  tenim  la  qualitat formativa  que  els  nostres  reptes  de  futur  ens  demanen.  Cal ser-ne ben conscients i cal superar el més aviat possible aquesta situació, dedicant-hi els esforços necessaris per part de tothom.

2.  Aquestes  dificultats  del  procés  educatiu  ens  impliquen  a  tots.  Les famílies  troben  molts  inconvenients  a  l’hora  d’assumir  l’educació  dels seus fills. Les escoles no aconsegueixen superar els molts obstacles que troben per a dur a terme la seva tasca. Les administracions públiques no han aconseguit desplegar totes les polítiques i recursos que requereix el nostre sistema educatiu i proporcionar el marc de referència estable que aquest  sistema  necessita.  I  l’entorn  social,  els  diferents  estaments  no directament  implicats  en  la  tasca  educativa,  constatem  en  nosaltres mateixos  un  doble  dèficit:  ni  hem  sabut  donar  al  procés  educatiu  la valoració col·lectiva que es mereix, situant-lo al cor de la nostra dinàmica social  i  veient-lo  com  la  peça  clau  per  al  nostre  futur  com  a  país,  ni sabem  assumir  les  nostres  responsabilitats  en  el  procés  educatiu,  un procés en el qual tots podem tenir un paper rellevant. L’educació no és només  la  tasca  de  les  famílies  i  les  administracions  públiques;  és  una tasca compartida per tothom, a la qual cada àmbit social té alguna cosa a aportar, alguna responsabilitat a assumir.

3.  Les institucions que canalitzen actuacions d’àmbits socials no directament lligats a l’ensenyament volem subratllar la corresponsabilitat de tots a l’hora de mirar de superar la situació, i la nostra disposició a assumir les responsabilitats que ens pertoquen. No pretenem reivindicar res,  sinó  fer  un  pas  endavant  plantejant-nos  què  ens  podem  exigir  a nosaltres  mateixos  per  contribuir  a  millorar  la  situació  de  l’educació  a casa  nostra.  No  volem  entrar  en  una  crítica  a  famílies,  escoles  o administracions  públiques  que  no  ens  pertoca;  el  que  volem  és  definir allò que cada un dels nostres àmbits pot fer i hauria de fer, i ens volem comprometre a fer-ho.

4.  Tots plegats ens volem comprometre a difondre la consciència del paper decisiu  de  l’educació.  I  volem  valorar  al  màxim  el  paper  social  dels mestres i educadors de tota mena, reconeixent el seu mèrit i autoritat, i atorgar-los  el  respecte  i  el  prestigi  específics  que  mereixen.  També volem subratllar alguns valors que juguen un paper imprescindible en el procés  educatiu,  com  ara  la  qualitat,  l’exigència,  l’equitat,  el  rigor  i l’esforç.

5.  Alhora, cada àmbit social vol concretar públicament les aportacions que creu que pot fer per a contribuir a la millora de l’educació a Catalunya. Educar  no  es  fa  només  en  el  reducte  de  l’escola  o  en  el  marc  de  la família, sinó en el conjunt de la societat. Educar no es només la tasca d’uns “professionals”, és una tasca de tots i totes; si cal tota la tribu per a educar un infant, hem d’assumir el nostre paper.

6.  Volem expressar la nostra voluntat d’intensificar les accions que són fruit de la nostra responsabilitat social envers l’educació, donant-li prioritat en els nostres òrgans de govern i comprometent-nos a fomentar programes concrets d’activitats en aquest sentit.

Barcelona, 4 de desembre de 2008

A  continuació,  diversos  àmbits  socials  exposen  els  seus  compromisos,  oberts  a  les  noves aportacions que s’hi vulguin afegir des d’altres àmbits i entitats: Àmbit dels mitjans de comunicació, àmbit de les organitzacions empresarials, àmbit de les grans infraestructures culturals, àmbit de l’educació en el lleure i l’esport, àmbit dels col·legis professionals, àmbit dels municipis, àmbit dels sindicats, aportació dels pensadors. Dels primers i d’aquests últims destaquen els punts  fonamentals de la seva aportació.

Família, escola i mitjans de comunicació són tres àmbits de creació i difusió de valors; per tant, juguen un paper fonamental en el procés educatiu. La diferència és que, mentre que pares i mestres saben que els toca educar, els professionals dels mitjans de comunicació han d’arribar al convenciment que aquesta és, també, una responsabilitat que els afecta i que els obliga a implicar-s’hi. En democràcia, l’educació és un projecte col·lectiu que necessita la contribució de tots  i,  d’una  forma  molt  destacada,  dels  mitjans  de  comunicació  audiovisuals,  que  tant d’impacte tenen en la nostra vida quotidiana.

Vulguin  educar  o  no,  vulguin  transmetre  valors  o  no,  els  mitjans  de  comunicació  i  els professionals que hi treballen ho fan. En especial, els mitjans audiovisuals són una font molt important de models a seguir, de models de referència, i configuren l’imaginari compartit dels ciutadans. I això és un fet tant per als mitjans audiovisuals públics com per als privats, i afecta tota mena de formats, de tipus de programes; tant es transmeten valors en els informatius, com en les pel·lícules i els documentals, com en els programes d’humor o d’entreteniment. Segons les últimes dades, els catalans mirem més de tres hores i mitja al dia la televisió. A aquesta dada cal afegir les hores de consum de ràdio, l’ús d’Internet i, especialment en el cas del públic jove,  el  consum  de  videojocs.  A  més,  de  les  hores  de  televisió,  ràdio,  Internet  i  videojocs, embolcallant-ho tot, cal parar especial atenció a la publicitat, que és, probablement, un mitjà molt influent en la difusió de valors i models.

Hem de fer un pas endavant que suposi una implicació nova dels mitjans audiovisuals en el compromís  amb  l’educació.  Si  seguim  com  fins  ara,  pares  i  educadors,  per  una  banda, reclamant dels mitjans un paper difícilment assolible i els professionals dels mitjans, per una altra, fent el sord a aquestes exigències com si la cosa no anés amb ells, no avançarem gaire. Cal trencar la dinàmica defensiva que s’ha instal·lat en els mitjans, fent plantejaments realistes que no suposin un procés de culpabilització dels professionals que pot resultar injust. Hem de considerar la comunicació no només com un bé econòmic, sinó també com un bé social. Cal arribar a un compromís per l’educació que sigui conseqüència lògica de la feina i del paper que cadascú juga en la nostra societat.

Així  doncs,  considerem  que  seria  desitjable  per  part  dels  mitjans  i  dels  professionals  que  hi treballen l’assumpció dels següents compromisos:

1.   L’educació és un valor inqüestionable. Invertir en educació és invertir a millorar el futur de la societat catalana. Ens comprometem, doncs, a ajudar a prestigiar socialment el procés educatiu i els professionals que hi treballen.

2.   L’educació no és un problema dels altres (pares, educadors). Tots hi tenim un paper a jugar.  Prendre  consciència  i  fer  prendre  consciència  del  valor  de  l’educació  és  un objectiu fàcilment assolible per part dels mitjans de comunicació, i és també el nostre compromís.

3.   Aquest  compromís  s’ha  de  poder  mantenir  de  manera  compatible  amb  els  objectius empresarials i econòmics de les diferents empreses, tant públiques com privades. No vol  dir  necessàriament  que  els  mitjans  hagin  de  canviar  la  seva  línia  editorial  per introduir continguts de caràcter educatiu; això, tot i que seria desitjable, és difícilment exigible.  Però  sí  que  vol  dir  que,  en  especial  els  mitjans  audiovisuals,  han  de  ser conscients que eduquen i formen en valors i en models encara que no s’hagin plantejat fer-ho, i que això comporta determinades responsabilitats i exigències.

4.   En  la  línia  de  la  responsabilitat  social exigible  a  tota  empresa  moderna  amb  evident implicació de servei públic, creiem que les empreses audiovisuals haurien d’assumir un compromís especial que, si més no, compensés tot allò que incideix negativament en l’educació, i que podria ser consubstancial al negoci de l’espectacle audiovisual.

5.   L’audiovisual  i  el  seu  entorn  (pantalles,  videojocs,  animació,  etc.)  representen  també avui  una  oportunitat  per  a  l’educació  en  el  nostre  país.  No  només  ens  cal  evitar determinats continguts que es poden considerar nocius, sinó que cal considerar l’entorn audiovisual com un nou entorn estratègic en la societat de la informació i en la formació de  les  noves  generacions.  Per  tant,  endinsar-se  en  el  seu  llenguatge  i  interpretar-lo críticament es converteixen en prioritats.

6.   Ens  comprometem  a  emprendre  iniciatives  concretes  per  a  portar  a  terme  aquests compromisos i a explicar-les, contribuint així també a impulsar el compromís de l’entorn social en l’educació.

7.   Res de tot l’anterior no pretén —ni pot— substituir la responsabilitat dels pares i mares en el procés educatiu que es duu a terme en l’àmbit familiar, especialment en el que pertoca a la relació d’infants i joves amb els mitjans de comunicació, i especialment els audiovisuals.

Entitats  signants:  Avui;  Consell  de  l’Audiovisual  de  Catalunya;  Col·legi  de  Periodistes  de  Catalunya;  Corporació
Catalana de Mitjans Audiovisuals; El Periódico de Catalunya; El Punt; La Vanguardia. 

PER QUÈ ÉS IMPORTANT L’EDUCACIÓ

El mateix fet de preguntar-se per què és important l’educació assenyala que hem perdut el sentit de l’educació. L’educació sempre ha estat vinculada a la formació integral de la persona, al desenvolupament de la seva consciència moral i del seu judici crític, ja que ningú neix sabent discernir entre el bé i el mal o entre la justícia i la injustícia. A través de l’educació aprenem a valorar la realitat i el món en què vivim. Sabem que l’educació és un valor inqüestionable, ho repetim tot sovint, però no sabem dir per què ho és. Les societats secularitzades i aquelles en les quals conviuen una pluralitat de punts de vista estan desorientades sobre quina és la millor manera d’educar i se senten incapaces d’inculcar uns valors bàsics per a la convivència i la justícia. L’economia de consum, en canvi, transmet missatges molts clars: convida al pragmatisme, a buscar rendibilitats clares i a satisfer immediatament qualsevol desig. Tot plegat resta valor a una tasca educativa que només té resultats a llarg termini i que es proposa inculcar la capacitat de discerniment i d’autodomini.

La democràcia necessita ciutadans i aquests no es formen si no hi ha voluntat de fer-ho mitjançant un sistema educatiu forti la complicitat de tota la societat. Sense una cultura i una moral que ensenyin a discriminar entre el bé i el mal, el just i l’injust, el ver i el fals, és fàcil que les institucions es deteriorin, les lleis no es compleixin i la democràcia perdi credibilitat. La necessitat i la urgència de recuperar el valor d’educar, en el doble sentit d’encoratjar els educadors i de reconèixer la importància de l’educació com a inversió cultural i social, ens porta a posar èmfasi en els punts següents:

1. L’educació, reconeguda com un dret universal i un bé bàsic que els estats han de garantir, és imprescindible per avançar en la cohesió social i procurar una correcció de les desigualtats que produeixen discriminació, marginació i injustícies. Aquest és el sentit fonamental d’un sistema públic d’educació. És una contradicció que l’educació sigui un factor d’increment de les desigualtats.

2. L’educació universal (assegurada pel sistema públic i universal d’educació i materialitzada a través de l’educació pública, concertada i privada) és el mitjà més eficaç per transmetre i ensenyar els valors implícits en els drets humans, recollits per la Constitució i que són la base de la convivència entre les persones. Una democràcia sense educació queda oberta a la manifestació de comportaments corruptes i antidemocràtics.

3. En la societat del coneixement, un dels valors més vulnerables és precisament l’adquisició i la generació d’aquest coneixement. L’accés a una informació abundant, però superficial, excessiva i poc ordenada, no és garantia per al desenvolupament del coneixement. Correspon a l’educació transmetre criteris per distingir el que val del que no val.

4. La llibertat o l’autonomia de l’individu és un dels drets consagrats i efectivament reconeguts en les democràcies liberals. Més llibertat implica més responsabilitat: ser ciutadà significa tenir uns drets però també exercir uns deures envers la societat. L’educació ensenya quins són els drets i deures del ciutadà.

5. L’alt grau de fracàs escolar que tenim a Catalunya, especialment en l’educació secundària, ens obliga a fer un esforç de reflexió i debat sobre els defectes del nostre sistema educatiu i les possibles maneres de corregir-los. Ha de ser un debat que compti amb la participació directa dels agents educadors i que eviti la interferència d’interessos partidistes i corporativistes. Però també ha de ser un debat en què s’impliqui tota la societat.

6. Reconèixer la importància de l’educació vol dir, d’una banda, reforçar la inversió econòmica i social, però també recuperar el prestigi dels mestres i de la carrera docent, així com la confiança de la societat i de les institucions en el sistema educatiu.

7. La importància de l’educació ha de ser efectivament reconeguda per les famílies, que són els actors més responsables de l’educació. Per tal que les famílies puguin afrontar les obligacions educatives cal ajudar-les i prendre’s seriosament la necessitat de conciliar els horaris i les tasques de la vida laboral i la familiar amb polítiques públiques eficients i flexibles.

8. Veure el cost educatiu tan sols com una despesa és menysprear l’educació i restar-li importància. Cal veure’l com una inversió amb vista al creixement econòmic, a la formació de professionals i a la construcció de ciutadania.

9. Educar és ajudar els menors que s’orientin en la vida i es facin a si mateixos. Si l’educació falla o és inexistent, aquesta funció orientadora la realitzaran altres agents, com ara el mercat, la publicitat, la indústria del lleure, i els seus models i els seus interessos.

10. La importància fonamental de l’educació ens obliga a entendre-la com una responsabilitat compartida. Tot i que la família i l’escola són els agents educadors bàsics, és tota la societat la que ha de donar suport a l’empresa d’educar i fer-se’n còmplice.  

Signants:: Victòria Camps, Josep Maria Castellet, Àngel Castiñeira, Joan Majó, Fundació Jaume Bofill.