titol

CONNECTANT AMB ELS REPTES I NECESSITATS DELS PARTICIPANS (2)

Entre dos grans lògiques educatives: de l’ensenyar a «fer» a l’ensenyar a «ser». 

Per arribar a una societat avançada són necessaris 4 grans aprenentatges: aprendre a ser, a conèixer, a fer, a conviure.

En l’educació es viu encara de forma soterrada la pugna entre dos grans enfocaments: l’ensenyar a «fer» o l’ensenyar a «ser». 

La transmissió del “bagatge cultural” no hauria d’ofuscar mai una de les tasques més genuïnes de l’activitat educativa: l’aprendre a «ser»

L’Educació hauria de contribuir a fonamentar les bases sobre les quals construïm la nostra vida.

En un context cultural com l'actual l’Educació hauria de contribuir a la recuperació de la pròpia identitat.

L’Educació hauria d'ajudar a desenvolupar aquelles competències necessàries per realitzar-se més plenament en la vida personal, familiar, laboral o professional, cívica, etc.

Instruir, formar i educar permanentment les persones independentment de la fase de la vida en què aquestes es trobin ( infància, adolescència o adultesa) i en funció de la seva vida personal, laboral, social o cultural constitueix una de les grans finalitat de tota bona Educació, de l’Educació Permanent i de l’Antropagogia (terme de significat més ampli que el de pedagogia) que intenta orientar l’educació del nen, jove o adult ( del grec ánthropos: ésser humà i ágo: guiar, conduir ). En els últims temps s’ha fet molt d’ensenyament, potser no tant autèntica educació. Quina ha estat la lògica de l’ensenyament en la seva concepció tradicional? On rau el canvi de perspectiva que es percep en els enfocaments  més recents de l’Educació? Més enllà del pur activisme educatiu, una adequada pràctica reflexiva no hauria d’anar encaminada a orientar les persones a redescobrir i recuperar la seva pròpia identitat personal? Des d’una bona Educació, per on començar aquesta recuperació?

El passaport per superar la frontera per arribar a la societat avançada i de qualitat que perseguim només el donarà una formació que tingui en compte els 4 aprenentatges fonamentals en la societat del s. XXI i hi profunditzi de forma equilibrada: aprendre a ser, aprendre a conèixer, aprendre a fer, aprendre a conviure.

En l’escenari dos grans lògiques educatives

Tradicionalment l’educació s’ha debatut entre dos grans lògiques, en certa manera encara presents a l’actualitat, en l’educació es viu encara d’una forma soterrada la pugna entre dos grans enfocaments: l’ensenyar a «fer» o l’ensenyar a «ser».  La inèrcia que arrosseguem de l’ensenyament tradicional fa que sovint en l’actual etapa de transició cap a un nou enfocament educatiu, l’educació que practiquem es mogui encara entre dos grans lògiques que solen actuar subliminalment en el món educatiu: la “logocèntrica” en la qual el “saber”ha estat quasi sacralitzat i el que més importava era la seva transmissió ( lògica focalitzada prioritàriament en la transmissió del “logos”, del “discurs”, de la “ciència”, del “saber”, en el traspàs d’un determinat “bagatge cultural”) i “l’antropocèntrica” que posant la “persona” al centre de la seva preocupació, i enmig d’ un context amb una forta tendència alienadora i domesticadora, intenta buscar la seva concientització i persegueix la seva emancipació. En la pràctica educativa, potser insconscientment, encara funciona, doncs, una lògica que podríem  anomenar “transmissiva i reproductora” , l’altra “concientitzadora o emancipadora ”. Això fa que l’educació en certa forma encara sigui ostatge d’una subliminal pugna entre “logos” i “ánthropos”.

Quina lògica educativa adoptar? Què és (què hauria de ser) prioritari en Educació: la transmissió d’un determinat “bagatge cultural” prèviament establert ( sovint entès d’una forma restringida ) o transitar pel camí de la concientització, de l’emancipació, en la perspectiva d’orientar les persones a adquirir una consciència crítica d’elles mateixes i del que passa al seu entorn? Per quina decantar-nos? Determinats hàbits adquirits i inèrcies heretades no es superen tan sols per decret. Perquè malgrat haver entrat ja en una nova etapa educativa, els vells hàbits i les inèrcies heretades del passat no es superen fàcilment. La seva superació requereix també, a més de voluntat, d’un cert temps i d’un cert esforç d’adaptació. Una resposta equilibrada però considera que ambdues són imprescindibles, que totes dues no s’haurien d’excloure mútuament sinó complementar-se  i posa èmfasi en la complementarietat i la no exclusió mútua d’ambdues lògiques.

Ensenyar a ser... «competents».

Avui l’ensenyament a tota Europa està experimentant una interessant transformació amb la nova educació per competències. Aquesta ben interpretada i intentant evitar certs perills reduccionistes pot esdevenir enormement positiva i beneficiosa per al futur de l’Educació. Caldrà mantenir però una certa actitud crítica davant la seva implementació pràctica a fi d’evitar el perill d’esbiaixament com a conseqüència de certes inèrcies i tendències educatives heretades del passat. D’entrada ens trobem ja amb un curiós i sintomàtic ball nominal en la forma de denominar el nou enfocament: ensenyament per competències?, educació per competències?, aprenentatge per competències?... En aquest nou enfocament de l’educació es percep un desplaçament del focus d’atenció preferent: després d’un període de disbauxa educativa, aquest focus està retornant del “logos” a l’ “anthropos”. La preocupació per l’ésser humà i per assegurar un millor ajustament d’aquest al seu entorn estan tornant a constituir el centre de l’atenció educativa. Es tracta d’esdevenir “competents”; en el nou enfocament tota la tecnologia educativa està orientada a formar persones “competents”. Qüestió no menor està en veure en què ser competents i sobretot per a què ser competents, quina intencionalitat hi ha al darrera d’aquest nou plantejament. En el nou enfocament  la persona concreta i l’interès pel seu desenvolupament integral es posa en el centre de la preocupació educativa. La lògica “logocèntrica”  s’està posant de nou al servei d’una lògica més “antropocèntrica”, dins la qual les activitats d’ensenyament / aprenentatge resultin molt més significatives i funcionals per a cada persona. Però, per on començar aquesta renovada Educació?

Començar la casa pels fonaments, no per la teulada

L’Educació tal com s’ha practicat tradicionalment, contemplada des d’una certa perspectiva crítica,  apareix com una realitat de dues cares representades per les dos grans “lògiques” abans esmentades. Per una part es mostra com un mecanisme de transmissió cultural, per altra es continua sentint la imperiosa necessitat de contribuir a un major desenvolupament de les persones. En els últims segles la lògica “logocèntrica” s’ha anat sobreposant a una lògica més “antropocèntrica”. En aquell enfocament allò que havia de constituir el centre de la preocupació educativa, allò que realment havia d’haver estat prioritzat, com és el desenvolupament integral de la persona, ha esdevingut quasi obviat en benefici de la transmissió d’un cert bagatge cultural. Tradicionalment s’ha prioritza de forma especial la funció “transmissiva” obviant la seva dimensió “educativa”.  La transmissió del “bagatge cultural” tot i ser molt important, no hauria d’ofuscar mai, i menys obviar, una de les tasques més genuïnes de l’activitat educativa: l’aprendre a «ser» en línea amb la gran tradició de la pedagogia humanista i no tan sols l’aprendre a «fer». La pràctica reflexiva pot esdevenir un bon antídot contra el recurs fàcil del pur activisme educatiu. En bona lògica, en una perspectiva més antropocèntrica de l’activitat educativa, si alguna cosa hauria de ser prioritzada en la tasca educativa, en un context cultural com el nostre sovint caracteritzat per la seva subtil tendència alienadora i domesticadora, és la contribució de l’Educació al «des-velament» i la recuperació de la pròpia identitat personal. Junt a la identitat col•lectiva, nacional o cultural de la qual ens nodrim, la redescoberta de la identitat personal és de capital importància per a la realització del projecte personal de cadascú.

L’aprenentatge per competències contribuirà sens dubte a un major desenvolupament integral de les persones i ajudarà a formar ciutadans de qualitat... però la qualitat personal té un primer basament consistent en la presa de consciència, la redescoberta, recuperació, de la pròpia identitat personal. En el nou enfocament de l’educació per competències no es tracta de començar a donar cops a l’aire ( en el nostre cas al sofert participant) sens ordre ni concert, sinó de construir l’edifici d’una forma sistemàtica i d’acord amb un referent antropològic que hauria de ser explícitament compartit per cada equip docent. És propi del bon constructor no començar la casa per la teulada. Ho hem vist anteriorment, l’Educació per esdevenir més autèntica hauria de contribuir a fonamentar les bases sobre les quals construïm la nostra vida. D’entrada una bona educació i una pràctica educativa reflexiva hauria de ser autocrítica amb la forma en què en el món educatiu, no en la teoria sinó a la pràctica, s’està formant les persones, una formació que massa sovint es disposa a construir sobre fonaments poc sedimentats ( i no ens referim solament als fonaments de tipus acadèmic o cultural) i per tant el més sensat en una primera fase educativa seria dedicar-se a sedimentar degudament el basament que desprès haurà d’aguantar la resta de l’edifici en construcció. Massa sovint l’educació comença a construir sense una revisió acurada d’aquests fonaments i per això sovint els edificis construïts posteriorment trontollen.  Per assegurar una bona fonamentació personal l’Educació, una bona educació, hauria de partir i fer referència als reptes i necessitats de les persones i estar al seu servei (una educació al servei de les necessitats de les persones i no solament al servei de les necessitats del mercat, de la promoció acadèmica, laboral o social).

Una bona Educació de les persones adultes, per tant, hauria de partir de la realitat de l’adult, dels contextos en els quals l’adult desenvolupa la seva vida, dels rols que com a adult li són inherents i dotar la persona adulta de les «competències necessàries» que li permetin realitzar-se més plenament a la vida, que l'ajudin a analitzar, interpretar i transformar la pròpia realitat i la del seu entorn.

Una tasca pendent de la formació d’adults, oberta a la recerca, investigació i innovació educatives, és la d’identificar les necessitats i reptes que assetgen les persones en tant que adults al sí de la societat actual, les competències requerides per a desenvolupar amb major plenitud els seus rols en el context actual i les implicacions educatives que aquestes comporten, en la perspectiva d’una més autèntica educació permanent. Si en l’educació tradicional, molt centrada en el desenvolupament de la dimensió intel·lectiva, el que primava era l’acumulació, l’emmagatzematge, la memoritzar d’informació, l’ensenyament actual parteix d’una concepció més àmplia de la persona i està orientat a desenvolupar una diversitat d’aspectes i dimensions que avui es consideren essencials per a realitzar-se satisfactòriament al sí de la societat actual. El nou enfocament de l’educació, partint d’una concepció molt més integral de la persona, mira de centrar-se en la formació de totes aquelles competències necessàries per al ple desenvolupament de les persones en els diversos àmbits de la  seva vida: aquelles competències que necessiten dominar per desenvolupar les seves funcions en la societat, ja sigui en la seva vida personal, familiar, laboral o professional, cívica, acadèmica o cultural, en l’oci o el lleure, etc. Tot un repte, per a una més autèntica educació de les persones adultes.

Elaboració pròpia

anterior

Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...

Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...