titulo de la web

Primer les persones...

Sovint sembla que visquem "distrets". Viure "distret" significa viure descentrat, desvariat, alienat. El món contemporani està impregnat per la visió i els valors materialistes. El sistema de vida actual ens ha descentrat. Ens ha abocat a centrar-nos  en el tenir,  a posar les coses i l’acumulació de béns materials al centre de les nostres vides. El nostre desig persegueix per damunt de tot el plaer, la possessió i el benestar material. El consumisme s’ha convertit en el gran mite de moltes des les nostres societats. És el gran argument en la trajectòria vital de molts individus. Voluntariosament creiem que serà el gran elixir que ens menarà cap a la felicitat. No obstant, malgrat estar envoltats i saturats de béns materials... mai els éssers humans s’havien sentit tan aïllats i tant sols i amb una vida tan mancada de sentit. Alguns s’han vist ofegats i fins i tot han mort enmig de tanta supèrflua abundància.

El nostre gran repte psíquic consisteix a descobrir a quines coses dedicar la nostra atenció en vista a una realització més autèntica i plena de la nostra vida. Es tracta d'anar descobrint el que realment pot omplir de sentit la nostra vida. Prestar atenció a aquelles coses que realment ens poden fer feliços. Sovint ens interessem més per les coses que per les persones.És necessari tornar a prestar interès per l’altre, tornar a posar la persona en el centre del nostre sistema. No obstant això, el nostre benestar, no només material i econòmic, sinó afectiu i espiritual, obeeix, en gran part, a la forma de relacionar-nos amb els nostres semblants. En la mesura que apreciem més els objectes que les persones ... ens estarem equivocant. El nostre cervell dedica el 99% del temps a qüestions relatives a les relacions personals. Són les relacions «personals» les que donen més sentit i valor a la vida. Unes relacions personals autèntiques poden ser la solució a molts dels teus problemes psíquics. Segurament ens cal un replantejament de l’horitzó de la nostra existència. Estima les persones, no a les coses. Fes servir les coses, no a les persones.

Ens cal un canvi de perspectiva que ens permeti esvair els miratges que ens enlluernen i retrobar el vincle amb allò que ens pugui donar un sentit més profund de l’existència. Alliberar-nos del poder de les coses, de l'autoengany i de l'egolatria. Primer les persones i després les coses... Reflexionem sobre tot plegat de la mà de F. TORRALBA, Director de la Càtedra Ethos de la URL a partir d’un del seus articles titulat “Postmaterialisme”.

Postmaterialisme

F. TORRALBA, Director de la Càtedra Ethos de la URL

Patim els símptomes inequívocs del final d'una civilització basada en el consum ràpid i la producció indiscriminada d'objectes.

L'error del materialisme és de concepte i no de forma. Consisteix a creure que les coses poden omplir el desig de plenitud de l'ésser humà.

Hi ha petits objectes que donen confort i fan més còmoda i amable l'àrida tasca de viure, però el desig essencial neix de les profunditats i travessa tota mena d'objectes, els penetra i resta viu, cercant un no se sap què, que ompli plenament.

El postmaterialisme comença quan s'han assaborit els amargs fruits del consumisme i la seva immensa buidor. Quan un s'adona de la trampa, cerca nous valors, busca un nou mode d'existir, obrir pas a un nou paradigma en el qual l'ésser sigui el centre i no el tenir i en el qual el vertader valor es posi en les persones i no en els objectes.

El materialisme comença a ser qüestionat. S'està produint una mutació dels valors. El nou paradigma està centrat en l'ésser, en la consciència, en el sentit, en les relacions humanes.

 

Els objectes no omplen. Els necessitem per viure, però no estem fets per consumir. En necessitem molts menys dels que creiem, però ens han malacostumat a un consum innecessari d'objectes. Ens repeteixen, una i altra vegada, que, sense aquest o aquell objecte, no podem viure bé, que l'hem d'adquirir per gaudir d'una vida més confortable. Finalment ens ho creiem i el cerquem.

La crida a comprar, a posseir l'objecte, a consumir-lo és constant i no té aturador. La mainada és la víctima més fàcil, més indefensa. Al cap de poc temps de néixer ja senten la necessitat compulsiva de comprar, d'adquirir, de tenir, de poder exhibir l'últim objecte al pati d'escola. Ja no es respecta el diumenge, com a dia de descans setmanal, ni la intimitat de la llar. Qualsevol espai i qualsevol temps és idoni per vendre un objecte, per caçar un potencial consumidor, per vendre-li el paradís dins d'una bossa de plàstic.

La roda de la producció i del consum no pot parar i el ratolí va empenyent pensant que va a algun lloc, però sempre està al mateix punt, encara que sua i li batega el cor a tot drap. El que obté a través de la producció, s'ho gasta consumint nous objectes i, així, successivament: produir i consumir, produir i consumir o més ben dit: produir per consumir. Li sembla que avança, que camina, que va cap algun lloc, però l'únic que fa és donar voltes dins d'un cercle viciós. Si no es desperta d'aquest malson i pren consciència de qui és i de què fa en el món, pot envellir ràpidament o patir un infart de miocardi.

No estem fets per a les coses. Estem fets per viure plenament, per estimar, per donar-nos.

Lluitem per tenir objectes, vetllem per conservar-los, gastem temps i diners per conservar-los. Ocupen les nostres converses, les nostres agendes, també ens fan enfadar i perdre molt de temps. Hem construït un braç mecànic que sembla que pugui arribar a qualsevol lloc, abastar qualsevol somni, fer realitat qualsevol expectativa.

No estem fets per a les coses, no estem fets per adossar-nos als objectes, per tenir-ne devoció. Estem fets per viure plenament, per estimar, per donar-nos. Necessitem els objectes, ningú no ho discuteix, perquè no podem resoldre totes les necessitats que tenim. Ocupen la nostra llar i la nostra ment, els utilitzem per treballar, per distreure'ns, per anar d'un lloc a l'altre. Senzillament, són útils. Allò que cerquem en ells és la utilitat, l'eficiència, l'eficàcia, però no els demanem més del poden donar.

L'error del materialisme és de concepte i no de forma. Consisteix a creure que les coses poden omplir el desig de plenitud de l'ésser humà. Com diu Ernst Bloch, el desig sempre roman com a desig. No hi ha res sota el sol que pugui curullar el desig que experimenta l'ésser humà dins de les seves entranyes. Hi ha petits bàlsams que alleugereixen la càrrega d'existir. Hi ha petits objectes que donen confort i fan més còmoda i amable l'àrida tasca de viure, però el desig essencial neix de les profunditats i travessa tota mena d'objectes, els penetra i resta viu, cercant un no se sap què, que ompli plenament.

S'està obrint camí una sensibilitat postmaterialista i postconsumista. S'anhela una nova manera de viure. El materialisme comença a ser qüestionat. El nou paradigma està centrat en l'ésser, en la consciència, en el sentit, en les relacions humanes.

El postmaterialisme comença quan s'han assaborit els amargs fruits del consumisme i la seva immensa buidor. Quan un s'adona de la trampa, de la broma de mal gust i pren consciència de la mala vida que genera aquesta ideologia, cerca nous valors, busca un nou mode d'existir, obrir pas a un nou paradigma en el qual l'ésser sigui el centre i no el tenir i en el qual el vertader valor es posi en les persones i no en els objectes.

En l'actualitat s'està obrint camí una sensibilitat postmaterialista i postconsumista. S'anhela una nova manera de viure, un nou mode d'entendre el sentit de l'existència. S'està produint una mutació dels valors. El materialisme comença a ser qüestionat i objecte de tota mena de crítiques. La terra crida: ¡Prou! El ratolí s'està cansant de girar voltes i no arribar enlloc. El nou paradigma està centrat en l'ésser, en la consciència, en el sentit, en les relacions humanes. La buidor que causa el materialisme és oceànica. No sadolla el desig i genera tota mena de frustracions. Separa les persones, genera gelosia i ressentiment, rancor perquè uns tenen molt més que els altres tot i no haver produït tant.

El nou paradigma obre les portes a un nou sentit de riquesa, a una nova idea de capital, que inclou béns no materials que són absolutament necessaris per tenir una existència més plàcida i més agradable. En definitiva, patim els símptomes inequívocs del final d'una civilització basada en el consum ràpid i en la producció indiscriminada d'objectes. Venen nous temps.

Veure també: Ama a las personas, no a las cosas


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...