Homes i dones: ben iguals però molt diferents (2)
Venim al món amb cervells programats de manera una mica diferent, cosa que comportarà desenvolupar estratègies diferents a l'hora de viure i d'enfocar la vida.
El fet que el cos callós -l'istme autopista que comunica els dos hemisferis del cervell- sigui entre el deu i el quinze per cent més espès, més bulbós i més ampli en la dona fa que l'intercanvi d'informació entre un hemisferi i l'altre sigui més ràpid i més ric, cosa que probablement explicaria el vell tòpic de la intuïció femenina.
La facultat de llenguatge resideix a l'hemisferi esquerre mentre que l'àrea de l'espai, del processament de les informacions relacionades amb l'organització de l'espai, s'ubica a l'hemisferi dret, on també hi resideix, per exemple, tota la maquinària que fem servir per realitzar una activitat tan fascinant com la de reconèixer les cares. Hi ha evidències empíriques que mostren que en el cervell masculí totes les àrees estan com molt més clarament delimitades. El fet que el cos callós -l'istme autopista que comunica els dos hemisferis del cervell- sigui entre el deu i el quinze per cent més espès, més bulbós i més ampli en la dona fa que l'intercanvi d'informació entre un hemisferi i l'altre sigui més ràpid i més ric, cosa que probablement explicaria el vell tòpic de la intuïció femenina.
Aquest molt ràpid intercanvi d'informació entre els dos hemisferis, probablement, hauria estat conseqüència de la pressió adaptativa de la nostra espècie al llarg de l'evolució. Dos fets de la vida de les femelles homínides haurien estat determinants: l'aparellament i la maternitat. En ambdós casos era fonamental el poder processar molta informació procedent de canals diversos. Per a l'aparellament calia llegir ben bé tots els indicadors d'aptituds físiques i mentals per fer una bona tria. Llegir la salut o la joventut pot ser més o menys fàcil, però la intel·ligència social, la competència emotiva, l'amabilitat, la creativitat, la fidelitat o la paciència calia interpretar-les de manera indirecta, la qual cosa demanava una gran capacitat per processar informacions procedents dels canals més diversos. Quant a la maternitat, la necessitat de processar la informació resultant de la cara i el cos d'un nadó hauria pressionat fort el cervell femení.
Un nadó és un ésser extraordinàriament fràgil i en unes condicions com les existents fa dos o tres o quatre milions d'anys, la seva supervivència dependria de detectar qualsevol signe de malura en el seu cos en un espai molt reduït de temps. Em sembla que en aquestes causes hi rau la clau del fet que les dones tenen una competència tan gran en la percepció i interiorització de qualsevol signe relacionat amb l'expressió de la cara, la significació de la mirada, la d'una flaire o la de la modalitat d'una veu, d'un plor o d'un sospir. És un motiu més que suficient perquè la naturalesa invertís tant en l'eixamplament de l'autopista interhemisferica del cervell de les dones.
I això permet, sobretot, no tant detectar o percebre signes com connectar i processar informacions procedents de percepcions diferents, i tot plegat en una fracció molt reduïda de temps per generar respostes globals que permetin de prendre, ben de pressa, decisions encertades. Sense cap mena de dubte, la majoria de les dones poden integrar i interrelacionar perfectament les informacions visuals i verbals. En ser tan global la competència emotiva, la dona fàcilment transmet millor al llenguatge no només el toc sinó també el regust de les emocions. Sí, integra molt millor les emocions al comportament verbal.
Venim al món amb cervells programats de manera una mica diferent
Tal com hem vist, venim al món amb cervells programats de manera una mica diferent, cosa que comportarà desenvolupar estratègies diferents a l'hora de viure i d'enfocar la vida. Ens hem referit a com les dones manifesten i despleguen abans les habilitats comunicatives i com, a més de gaudir de certs avantatges verbals, també emeten i entenen millor el fantàstic reguitzell dels signes corporals. Al mateix temps, els homes tenen en la vista el sentit clau com a configurador d'ordre dins l'espai i dins el seu món sencer. Molt probablement, en els darrers tres milions d'anys hi ha hagut una pressió evolutiva molt forta a favor d'aquests programes diferents. Els mascles que es movien millor per senderoles poc transitades, que sabien rastrejar, que s'orientaven millor, que sabien sortir dels laberints, sortejar els paranys, o eren capaços de resoldre amb èxit el problema de tocar un animal des de lluny amb un roc per la bona coordinació entre vista, moviment del braç i control de l'espai, no només sobrevivien més, sinó que gaudien d'un estatus superior i, per tant, d'un indicador d'excel·lència en el mercat de les relacions socials.
Aquesta dominància excepcional de la vista en els afers dels homes s'explica en gran part per la presència de la testosterona que afecta i molt el desplegament d'habilitats relacionades amb aquest sentit. Un bon nivell de testosterona forneix també de la seguretat i agressivitat necessàries per tirar endavant en moments de dificultat, cosa que posa els homes en millors condicions per afrontar un perill imminent o una situació de risc. I les dones capaces de detectar el mínim signe d'insatisfacció, malaltia o necessitat del nadó per un soroll, un so, una olor, un petit contacte o una palpadeta feta en el lloc adequat, criaven millor la seva fillada i contribuïen a la supervivència dels seus propis gens. Ja molt abans haurien sabut realitzar de manera exitosa l’acte fonamental d'escollir la parella adequada per col·locar els gens en la següent generació. La naturalesa afavorí i premià amb escreix aquestes habilitats i les convertí en la base d'estratègies exitoses d'adaptació a la vida. I vet aquí com, segurament, els vincles de la parella van potenciar l'harmonització dels avantatges i la família, com a organització emergent, verificà de manera fefaent que el tot és sempre molt més que la suma de les parts.
Insistim-hi encara una mica més: les dones desplegaren tot el ventall d'habilitats per interpretar els signes no verbals -a part de detectar les necessitats dels fills- pel fet que les nostres avantpassades homínides van haver de resoldre un problema molt i molt complex i important, el de la tria, el de seleccionar el mascle adequat per posar-li a les mans el seu tresor genètic, i els gens d'aquelles que van aconseguir de llegir correctament els signes de la personalitat d'un futur company van conviure més en els seus fills i les seves filles. Aquí rau el veritable èxit de les estratègies de seducció. De seduir per contactar, per festejar, per enamorar i enganxar per viure en comú a fi i efecte d'afavorir la supervivència dels descendents. Em fa l’efecte que no sóc gaire agosarat si afirmo que l'emergència de la parella com a unitat familiar correspon a un gran èxit de les estratègies de la seducció. Estratègies que tingueren una conseqüència insòlita, la del compromís dels mascles, en la criança de la canalla.
La natura hi posà molt, hi invertí a dojo, en aquestes estratègies, i va fer circular pels cervells informacions canalitzades a través de certes substàncies de naturalesa bioquímica que orientaven els recorreguts i afavorien els contactes i els enganxaments, els vincles, i per això les dones desplegaren una excel·lent sensibilitat per a les relacions interpersonals, pels lligams, i per navegar dins la complexa xarxa dels afectes, les emocions, les afiliacions, les obligacions i les responsabilitats respecte dels altres. Tot plegat guiat per les grans fletxes de la natura, lligades a la línia orientada del temps, la necessitat d'aparellar-se, d'acoblar-se, i la d'esquerar-se i de sobreviure en els fills i les filles. Per tot això sempre em fa goig d'afirmar que la dona ha fet una inversió més gran en els valors de la comunicació. I, d'alguna manera, les dones d'avui cobren els interessos del pla de pensions comunicatiu que van posar les seves avantpassades.
Si més amunt ens fixàvem que els cervells dels nens i els de les nenes ja eren una mica diferents en néixer degut a l'acció de les hormones sexuals, també hi hauríem d'afegir que després de venir al món, i fins cap als onze o dotze anys, la taxa d'hormones sexuals és baixa tant en ells com en elles, i per això els seus cossos encara s'assemblen força si bé el seu cervell, el més pesat i més actiu de tots els primats, no ha deixat d'aprendre per preparar-los per a l'edat adulta. A part de desplegar habilitats innates que els han permès d'adquirir el llenguatge i moltes altres competències, també han interioritzat coneixements, pautes de comportament i estereotips procedents de l'entorn que els envolta. En qualsevol cas, molts d'aquests estereotips no tenen a veure directament amb la biologia, sinó amb l'experiència de la vida i el comportament de moltes persones de la seva cultura.
L'arribada de la pubertat
De totes maneres, l'arribada de la pubertat provocarà un rebombori tan gran que les coses ja seran molt diferents per tota la vida. Per primera vegada es produeix un augment considerable de les hormones sexuals i, en aquest moment, l'aparell reproductor dels nois i el de les noies no podrien ser més diferents. Aquestes hormones no només canviaran els paisatges corporals, sinó també les pautes de comportament. Nois i noies tenen maneres molt diferents de produir les seves cèl·lules sexuals. Així, la dona les produeix totes molt abans d'abandonar el ventre de la mare. Cada nena neix amb oòcits més que suficients per tot el seu període de fertilitat, gairebé tres milions, i cadascun d'ells és una mescla única dels gens dels pares, si bé a poc a poc moren i quan arriba el moment màgic de la pubertat n'hi queden uns quatre-cents mil. La reserva continuarà minvant fins que a l'arribada de la menopausa al sarró ja n'hi trobem ben poquets. En les diferents ovulacions al llarg de la vida n'haurà consumit poc més de quatre mil.
L'oòcit és la cèl·lula més gran del cos d'una dona i l'ha desenvolupat així per poder abastir l'embrió del nodriment necessari en els seus primers dies de vida. Vet aquí que la cèl·lula femenina té una funció nutritiva -donadora de vida- des de la seva concepció. Aquestes cèl·lules, tan ben guardades en el tabernacle del cos de la nena, començarien a fer el seu paper amb l'esclat de la pubertat que trasbalsa el comportament de les noies. Passada la fita màgica, un punt crític de la massa corporal de la nena, el cos obre l'aixeta dels estrògens i tindrà la primera regla. Els estrògens causen una dràstica reducció de la taxa de metabolisme i contribueixen a crear una fina capa de greix a l'entorn del cos, a fer emergir els pits i a arrodonir les natges i els malucs de manera que la natura omple d'atractius el paisatge corporal de les noies a fi i efecte de sadollar les preferències dels nois que ja són homes. Els estrògens irriguen també diferents contrades del cervell femení i les noies es formen cada cop més obertes, més hàbils socialment i, per damunt de tot, es deleixen per comunicar-se. L'instint de la seducció és a punt per desplegar tots els seus poders.
El nen,en canvi, inicia el viatge de la seva vida sense cap cèl·lula sexual i no és fins a la pubertat que no comença a produir els espermatozous. Durant la pubertat la testosterona assoleix uns nivells tan elevats com els que tenia en el ventre de la mare i un efecte contundent sobre la fesomia del cos i sobre les pautes de comportament. Les espatlles s'eixamplen, augmenta molt la força física i desperta en ells l'esperit del risc i un gust per les emocions fortes mentre la barba va posant pèl i el to de veu es fa cada vegada més greu. Tendeixen a dissimular els sentiments excepte quan s'enfaden de valent i, molt probablement, això és així pel fet que els hemisferis dels seus cervells no estan , tan ben comunicats com els de les noies i encara més, algunes parts de l'interior de cada hemisferi de cervell de l'home tampoc no estan tan ben connectades, fet que permetria de contenir millor l'expressió de les emocions.
Pel que fa a la producció de cèl·lules sexuals, el noi en produeix a cor que vols, a dojo. L'estratègia masculina és produir, en els testicles, milers i milers de milions d'espermatozous, cadascun codificat de manera diferent, la meitat femelles i la meitat mascles. La producció és tan gran que en una vintena d'ejaculacions hi ha esperma suficient per fecundar totes les dones fèrtils del món. Al llarg d'una vida humana hi haurà, com a mínim, un milió d'espermatozoides per oòcit. Probablement, aquest desequilibri entre quantitat i qualitat de les cèl·lules sexuals dels homes i de les dones explicaria l'actitud tan diferent que tenen ells i elles a l'entorn del sexe i de les relacions sexuals i, per extensió, del comportament social. Tant és així que quan s'atansa l'edat adulta, els nois i les noies són més diferents que mai. Són hereus i hereves de molts atributs que en un passat llunyà els ajudaren a sobreviure i ara ja es troben davant del seu gran repte: com atreure i comprendre l'altre. I aquesta serà la gran preocupació de la resta de la seva vida.
Sebastià SERRANO: L’instint de la seducció pàgs. 82 i ss.
