ESPAI, TEMPS I INTERNET

La sorprenent i brutal invasió de les modernes tècniques de comunicació, les xarxes, els mòdems, les web, els servidors... i tot el que penja d'aquests mots ofereix possibilitats espectaculars però també planteja interrogants molt seriosos en el món educatiu. Al costat d'una possibilitat innegable de comunicar apareix l'amenaça de deixar-nos seduir com a babaus, oblidant que la peça central de l'educació és l'aprenentatge de la fortalesa d'ànim, el respecte i la capacitat de comunicació personal. Fins i tot crea el risc, ja definit entre els professionals de la psiquiatria, de generar un nou gènere d'addicció que podríem anomenar "internepatia".

L'acceptació de qualsevol dels avenços que la humanitat fa en la seva aventura humanitzadora queda mediatitzada per les coordenades bàsiques de l'experiència humana: l'espai i el temps. L'espai, que marca la proximitat o l'allunyament, és a dir l'accessibilitat i el temps que assenyala els ritmes bàsics de viure, sense els quals la vida perd el "tempo". Un dels riscs que la "família internet" presenta és la d'alterar l'experiència humana superant els marges de tolerància de l'espai i el temps humans.

L'espai de les relacions humanes queda notablement alterat per internet. Tot es torna proper, però només "virtualment". Es tracta d'una proximitat freda i allunyada. La persona humana viu de proximitats que estiguin a l'abast d'uns sentits ben coordinats. L'internet acosta però no brinda la brillantor dels ulls, la tremolor, la tendresa, la passió de l'interlocutor. I sense això, l'altre és una notícia freda tan comunicadora com aïllant. Besar, acariciar, fer l'amor, acollir, compadir... demana "presències reals", no virtuals. L'operador d'internet pot estar a prop de tot i terriblement aïllat.

El cèlebre "temps real" és un temps atabalador perquè li manca abans i després. Li falta record i espera. Li falta la frisança (comezón-impaciència) de la memòria i el desig. El "temps real" és humanament irreal. Aquell "temps que tot ho cura", que no és el temps real concentrat en el present, sinó un temps amb perspectiva, un temps que "dóna temps al temps" perquè les ferides es curin, el que hom espera que s'acosti i que les ofenses es puguin oblidar; aleshores és quan la vida agafa el relleu del temps i no queda aplanada en una mena de projecció plana del viure contra l'horitzó.

Saltar-se l'espai i el temps podrien fer perdre la capacitat de badar, reflexionar, obrir-se al silenci o estimar. Lliurar-se acríticament a les tècniques pot alterar l'equilibri ecològic entre els humans i l'entorn, com ja s'ha comprovat amb els absurds lliuraments a la TV, el viatge sistemàtic, el telèfon mòbil o el mateix ordinador.

Caldrà tenir presents aquests límits de tolerància en la pedagogia de les noves comunicacions. La presència de l'altre s'anuncia, es “percep”, “s'enyora”, no és disponible a través d'un botó, sinó que es fa pregar o sorprèn agradablement o desagradablement.

L'ordinador pot produir la il•lusió de poder controlar l'altre, refredant-lo en una pantalla. Les màquines són molt valuoses per al progrés humà com ho demostra la història. Caldrà, però, vigilar les possibles dissociacions que les màquines puguin produir en el delicat art de la relació personal, no fos cas que la riquíssima presència de l'altre i la seva “densa”, gràvida, proximitat quedessin reduïdes a un perfil informàtic del qual podem disposar a voluntat. Aleshores la intel•ligència i la capacitat emocional corren el risc de dissociar-se i s'obre la possibilitat que, en comptes de la presència d'una persona que altera profundament el meu món intern,interior, per la seva (i la meva) “màgia”, sintonia de raó i emocionalitat, molts acabessin preferint un ordinador i un gos.