Claus per comprendre el desenvolupament psíquic d'un infant i la seva orientació sana o patològica
Les primeres relacions de l'infant constitueixen la base de la seva personalitat.
Les experiències primerenques positives o negatives ajuden a assentar les bases per a les experiències posteriors de la vida.
Les relacions maternofilials: protesta, desesperança i desaferrament.
- La «teoria de l'aferrament» s'ha convertit en el paradigma dominant de la «psicologia del desenvolupament» contemporánea. Cap altre marc d'investigació ens llança més llum sobre com arribem a ser qui som.
- Entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica és essencial per a una adequada criança dels infants.
- La interacció mare-fill i altres relacions semblants són la base més important en la construcció de la nostra personalitat i de la nostra salut mental
J. Bowlby, pare de la teoria de l'aferrament o vincle afectiu (veure aquí), en els seus estudis sobre la salut mental dels infants sense llar descobria la gran importància de les relacions maternofilials. El tipus de criança i l'afecte primerenc de les mares poden tenir efectes positius o negatius de llarga durada en la salut mental dels seus fills. Les experiències primerenques positives o negatives ajuden a assentar les bases per a les experiències posteriors de la vida. Les nostres experiències infantils han quedat potser molt enrere, però han deixat en nosaltres un pòsit emocional que influeix en la nostra forma de relacionar-nos amb els altres. Són les conductes pròpies d’una mare acollidora, atenta, receptiva, comprensiva i empàtica les que possibilitaran en l’infant un aferrament de tipus segur i el substrat necessari per a un desenvolupament psíquic sa i equilibrat en el futur.
No es pensava pas, fins el treball de Bowlby, que un infant de pocs mesos o anys de vida pogués sentir una angoixa i aflicció tan gran per l’absència del seu primer objecte d'amor: la mare. Els seus estudis i els dels seus seguidors van mostrar com n'és de profunda l’aflicció que els nens poden sentir al ser separats de la seva mare i les conseqüències d’aquesta separació. Posaren de manifest el dolor i la tristesa profunda que experimentaven els nens en veure's privats de la seva mare així com el canvi que experimentava la relació amb ella i descrigueren les fases per les quals passen la majoria dels infants quan són separats de la mare: protesta, desesperança i desaferrament.
La reiteració d'aquests sentiments de pèrdua i ràbia reprimits poden produir tard o d'hora reaccions o processos que poden portar d'una banda, a la tendència a plantejar excessives demandes als altres, sentiments d'ansietat i ràbia quan aquestes no són satisfetes i, per l'altra, al bloqueig de la capacitat per establir relacions profundes. Pot passar que l'infant, en absència d'una figura materna estable, desenvolupi un egocentrisme cada cop més pronunciat i, enlloc de desitjar comunicar els seus desitjos i anhels a les persones, experimenti un interès centrat en els objectes materials o en les activitats lúdiques.
En el següent text la Dra. M. Sadurní posa a l’abast del gran públic un conjunt de reflexions i recomanacions a tenir presents per a la bona criança dels nostres fills i que resulten indispensables per a la construcció d’una societat socialment saludable i psíquicament sana, no traumatitzadora ni culpabilitzadora, realitzades des del coneixement científic i l’experiència pràctica, fetes amb delicadesa, tendresa i finor expositiva.
Considerem essencial per a la salut mental que el nadó i l’infant petit tinguin la vivència d'una relació càlida, íntima i continuada amb la mare (o substituta materna permanent) en la que, tots dos, trobin satisfacció i goig" (J. Bowlby, 1951)
Goig i satisfacció mútua és allò que experimentem en una relació profunda d'amor. Però també intens dolor i angoixa, davant l’absència davant d’aquell/a qui ens em afeccionat. Si bé aquest dolor ha format part de totes les obres literàries a través del temps, no es pensava pas, fins el treball de Bowlby, que un infant de pocs mesos o anys de vida pogués sentir una angoixa i aflicció tan gran per l’absència del seu primer objecte d'amor: la mare. Però el treball de John Robertson (1911-1988), un treballador social i psicoanalista amb qui Bowlby va col·laborar, va mostrar com n'és de profunda l’aflicció que els nens poden sentir al ser separats de la seva mare i les conseqüències que aquesta separació, si bé temporal, pot produir en la interacció afectiva amb ella.
Abans del treball de Robertson les observacions de Spitz sobre els infants atesos a les guardaries de Hamptead durant la Segona Guerra Mundial ja avançaven algunes de les observacions que més tard va fer, de manera més sistemàtica el matrimoni Robertson. L’autor esmentat va analitzar els efectes de l’hospitalització o d'altres tipus de separació mare-infant per espai de setmanes o de mesos. Durant aquesta separació els infants eren cuidats per una altra família o per educadores del que ara anomenaríem centres d'acollida. El treball detallat de Robertson va mostrar el dolor i la tristesa profunda que experimentaven els nens en veure's privats de la seva mare així com el canvi que experimentava la relació amb ella, un cop de tornada a casa. A partir d'aquest treball, les pautes hospitalàries que regulaven l’accés dels pares als seus fills malalts van ser revisades i replantejades.
L'abséncia de la mare no pot ser menystinguda i ha de ser considerada com un factor potencialment patogen per a l'evolució de la personalitat.
Bowlby i Robertson ens han descrit les fases per les quals passen la majoria dels infants quan són separats de la mare: protesta, desesperança i desaferrament. Durant la fase de protesta, que es desencadena de seguit o a les poques hores de marxar la mare, el nen està visiblement alterat, vol recuperar la mare i mostra la seva ràbia i dolor, plorant, tirant-se al terra, volent sortir del seu llitet, picant la porta i rebutjant la figura substituta o aferrant-s'hi desesperadament. Però aquesta fase tan intensa, de duració variable segons els infants, és seguida per una altra on el dolor s'expressa de manera més continguda, com si l'infant estigués perdent l'esperança en la funcionalitat dels seus comportaments per fer tornar la mare. El plor es torna més intermitent i més monòton, els moviments esdevenen més passius i, tot i que potser el nen ha perdut la gana o no dorm bé a les nits, ja no rebutja de manera tan intensa les cures que els seus cuidadors substitutius li procuren. És la fase de la desesperança.
Finalment, s'observa un canvi en l'actitud de l'infant, que torna a somriure, a voler jugar amb altres infants, a sentir un renovat interès per les joguines i, en general, per l'ambient que l'envolta. Els cuidadors veuen aquesta recuperació com una mostra que la mare està quedant oblidada en la memòria fràgil de l'infant i es veuen a si mateixos com a dipositaris del nou interès afectiu del nen. Tanmateix, si bé és cert que la memòria d'un infant està tot just en procés de desenvolupament durant els primers anys de vida, això no vol dir que la naturalesa del vincle afectiu que lliga l'infant amb la seva mare sigui tan fàcil de reorientar. L'impacte de l’absència materna pot conduir al fet que, quan aquesta torni, l'infant senti la necessitat d'aferrar-se a ella de manera molt més intensa i persistent, o bé al contrari, que la refusi com objecte d'amor. Ambdues actituds poden ser breus i passatgeres o romandre per més temps. Aquest darrer estat, que els autors anomenen desaferrament, és interpretat com el resultat d'una repressió o inhibició dels sentiments del nen vers la mare.
Si l'infant roman molt de temps en el centre d'acollida i gradualment es va reorientant cap a una educadora com a substituta materna i aquesta, tard o d'hora, també el deixa, es tornarà a experimentar, segons Bowlby, el sentiment original de la pèrdua de la mare. La reiteració d'aquests sentiments de pèrdua i ràbia reprimits poden produir tard o d'hora reaccions o processos que poden portar, ens diu l'autor, d'una banda, a la tendència a plantejar excessives demandes als altres, sentiments d'ansietat i ràbia quan aquestes no són satisfetes com els passa a les personalitats dependents i histèriques i, per l'altra, al bloqueig de la capacitat per establir relacions profundes com s'observa en les personalitats incapaces d’afecte i psicopàtiques". Pot passar que l'infant, en absència d'una figura materna estable, desenvolupi un egocentrisme cada cop més pronunciat i, enlloc de desitjar comunicar els seus desitjos i anhels a les persones, experimenti un interès centrat en els objectes materials o en les activitats lúdiques. Les seves converses es referiran a aquest món extern i els serà difícil comunicar i àdhuc tenir accés al seu propi món intern. En aparença, veurem un nen/a capaç de mostrar-se content, adaptat a les situacions, de tracte fàcil. Els nous educadors veuran com els accepta de manera franca i amable però també quedaran sorpresos en constatar que la seva marxa no causa cap demanda ni cap angoixa a l'infant i que el nou educador és acceptat amb el mateix tracte amable que, en el seu dia, els va dirigir a ells.
Per descomptat, cada infant pot experimentar el sentiment de desaferrament en graus i intensitats variables, depenent de moltes circumstàncies. La presencia d'un germà i el fet que la figura materna substituta sigui estable i familiar per a l'infant ja amb anterioritat a la pèrdua materna són els factors que més poden contribuir a fer que l'infant se senti protegit. El temps que duri la separació també és important. Sigui com sigui, l'abséncia de la mare no pot ser menystinguda, ens alerta Bowlby, i ha de ser considerada com un factor potencialment patogen per a l'evolució de la personalitat.
Font: M. SADURNÍ: El vincle afectiu i desenvolupament.
Veure també:
Actitud dels pares i regulació emocional de l'infant
Secció: EL VINCLE AFECTIU
Secció: EDUCACIÓ FAMILIAR
