titulo de la web

El petit príncep / El principito: cap I-XX

El 23 d'abril, Dia de Sant Jordi, patró de Catalunya. Dia simbòlic, festa tradicional catalana: dia de la «rosa» i del «llibre», expressió de l’«amor» (la rosa) i la «cultura» (el llibre).

Deliciosa pàgina, una de les més belles i dolces pàgines de la literatura, un deliciós plaer poder fruir de l’expressivitat d'aquesta obra en la llengua pròpia... amistat, estimació, amor i poesia... paraules suaus, innocentes, sinceres, honestes, autèntiques, sortides de dintre... en definitiva, un conte de nens per a adults. Es un veritable plaer poder compartir amb tots vosaltres alguns capítols d’aquesta magnífica i entranyable obra, patrimoni de la literatura universal.

Antoine de Saint-Exúpery

Dedicatòria

A LÉON WERTH

Demano perdó als nens per haver dedicat aquest llibre a una persona gran. Tinc una bona excusa: aquesta persona gran és el millor amic que tinc al món. Tinc una altra excusa: aquesta persona gran ho pot entendre tot, fins i tot els llibres per a nens. Tinc una tercera excusa: aquesta persona gran viu a França, on passa gana i fred. I és clar, necessita molt que la consolin. Si amb totes aquestes excuses no n'hi ha prou, vull dedicar aquest llibre al nen que va ser aquesta persona gran. Totes les persones grans han començat essent nens. (Però n'hi ha poques que se’n recordin.) Doncs corregeixo la dedicatòria:

A Léon Werth, quan era petit.

Capítol I

Quan tenia sis anys, una vegada vaig veure un dibuix magnífic en un llibre sobre la selva verge que es deia Històries viscudes. Representava una boa empassant-se una fera. Aquí teniu la còpia del dibuix.

El llibre deia: "Les boes s'empassen la presa tota sencera, sense mastegar. Després no es poden moure i dormen durant els sis mesos de la digestió."

Hi vaig rumiar molt, aleshores, en les aventures de la selva i, per la meva banda, amb un llapis de color, vaig fer el meu primer dibuix. El meu dibuix número 1. Era així:

Petit príncep

Vaig ensenyar la meva obra mestra a les persones grans i els vaig preguntar si el dibuix els feia por.

Em van respondre :"¿ Per què hauria de fer por un barret ?"
El meu dibuix no representava un barret. Representava una boa que digeria un elefant. Aleshores vaig dibuixar l'interior de la boa, perquè les persones grans ho poguessin entendre. Sempre necessiten explicacions. El meu dibuix número 2 era així:

Les persones grans em van aconsellar que deixés estar els dibuixos de boes obertes i tancades i que més valia que m'interessés per la geografia, la història, el càlcul i la gramàtica. Així va ser que vaig abandonar a l'edat de sis anys una magnífica carrera de pintor. M'havia desanimat el fracàs del dibuix número 1 i del dibuix número 2. Les persones grans no entenen mai res, totes soles, i per als nens és molt pesat haver-los de donar sempre explicacions i més explicacions.

Per això vaig haver d'escollir un altre ofici i vaig aprendre a pilotar avions. He volat una mica per tot el món. I la geografia, és veritat, m'ha servit molt. Sabia distingir, al primer cop d'ull, la Xina d'Arizona, És molt útil, si t'has perdut durant la nit.

D'aquesta manera, al llarg de la vida, he tingut un pila de contactes amb una pila de gent seriosa. He viscut molt entre les persones grans. Les he vistes de molt a prop. Això no ha fet millorar gaire la meva opinió.

Quan en trobava una que em semblava una mica lúcida, hi feia l'experiment del dibuix numero 1, que sempre he conservat. Volia saber si era realment comprensiva. Però sempre em responia: "És un barret." Aleshores ja no li parlava ni de boes, ni de selves verges, ni d'estrelles. Em posava al seu nivell. Li parlava de bridge, de golf, de política i de corbates. I la persona gran estava ben contenta d'haver conegut un home tan assenyat.

Capítol II

O sigui que he viscut sol, sense ningú amb qui de veritat poder parlar, fins que vaig tenir una avaria al desert del Sàhara, fa sis anys. S'havia trencat alguna cosa del motor. I com que no anava amb cap mecànic ni amb cap passatger, em vaig preparar per mirar de fer, tot sol, una reparació difícil. Per mi era una qüestió de vida o mort. Amb prou feines tenia aigua per beure per a vuit dies.

La primera nit, doncs, em vaig adormir a la sorra a mil milles de cap terra habitada. Estava molt més aïllat que un nàufrag en un rai al mig de l'oceà. O sigui que imagineu-vos la sorpresa que vaig tenir, a trenc d'alba, quan una veueta molt especial em va despertar. Deia:
- Si us plau... dibuixa'm un be!
- ¿Eh!?
- Dibuixa'm un be...

D'un bot em vaig posar dret com si m'hagués caigut un llamp. Vaig fregar-me bé els ulls. Vaig mirar bé. I vaig veure un jovenet realment extraordinari que m'observava amb aire greu. Aquest és el millor retrat que, més endavant, vaig arribar a fer-ne.

Però el dibuix, és clar, té molta menys gràcia que el model. No és culpa meva. Les persones grans em van desanimar de la carrera de pintor quan tenia sis anys, i no havia après a dibuixar res, a part de les boes tancades i les boes obertes.

Així doncs, em vaig mirar l'aparició amb els ulls esbatanats de sorpresa. No heu d'oblidar que estava a mil milles de cap regió habitada. I aquell jovenet no semblava ni perdut, ni mort de cansament, ni mort de gana, ni mort de set, ni mort de por. No tenia res que fes pensar en un nen perdut al mig del desert, a mil milles de cap regió habitada. Quan finalment vaig poder parlar, li vaig dir::
- Però... ¿ què hi fas aquí ?

I va repetir, amb molta calma, com si fos una cosa molt seriosa::
- Si us plau... dibuixa'm un be...

Quan el misteri és massa impressionant, no t'atreveixes a desobeir. Per molt absurd que em semblés, a mil milles de qualsevol lloc habitat i en perill de mort, em vaig treure de la butxaca un full de paper i una ploma. Però aleshores vaig recordar que més que res havia estudiat geografia, història, càlcul i gramàtica, i vaig dir al jovenet (amb un mica de mal humor) que no sabia dibuixar. Em va respondre :
- És igual. dibuixa'm un be dibuixa'm un be.

Com que no havia dibuixat mai cap be, vaig tornar a fer, per a ell, un dels dos únics dibuixos que sabia fer. El de la boa tancada. I em vaig quedar de pedra en sentir que el jovenet responia:
- No! No ! No vull cap elefant dins d'una boa tancada. Una boa és molt perillosa, i un elefant ocupa molt de lloc. A casa meva és molt petit. Necessito un be. Dibuixa'm un be. Aleshores el vaig dibuixar.

Se'l va mirar amb atenció, i va fer:
-No! Aquest està molt malalt. Fes-ne un altre. Vaig dibuixar:
El meu amic va somriure amablement, amb indulgència:.
- Ja ho veus... no és cap be, és un marrà. Té banyes...
O sigui que vaig tornar a fer el dibuix: Però fou rebutjat, igual que els anteriors:.
- Aquest és massa vell. Vull un be que visqui molt de temps.

Aleshores, perdent la paciència, neguitós com estava per començar a desmuntar el motor, vaig fer aquest dibuix amb quatre gargots. I vaig engegar :
-Això és la caixa. El be que vols és a dins.
Però vaig quedar ben parat quan vaig veure que la cara del meu petit jutge s'il·luminava:
-És exactament així que volia! ¿ Et sembla que necessita molta herba aquest be ?
-¿ Per què ?
-Perquè a casa meva és molt petit...
-Segur que n'hi haurà prou. T'he donat un be molt petit. Va vinclar el cap sobre el dibuix:
- No tant petit... Mira! S'ha adormit...
I va ser així que vaig conèixer el petit príncep.

Capítol III

Vaig necessitar molt de temps per entendre d'on venia. El petit príncep, que em feia moltes preguntes, semblava que no sentís mai les meves. Van ser paraules dites per casualitat que, de mica en mica, m'ho van revelar tot. Així, la primera vegada que va veure el meu avió (no dibuixaré pas l'avió, és un dibuix massa complicat per mi) em va preguntar:
- ¿Què és aquesta cosa ?
- No és cap cosa. Això vola. És un avió. És el meu avió. I estava orgullós de fer-li saber que jo volava. Aleshores va exclamar:
- Com ! ¿ Has caigut del cel ?
- Sí - vaig dir amb modèstia.
- Oh ! Mira que curiós...
I el petit príncep va fer una rialla molt bonica que em va irritar molt. M'agrada que la gent es prengui les meves desgràcies seriosament. Després va afegir:
- Aleshores tu també véns del cel! De quin planeta ets? Immediatament vaig entreveure una llum en el misteri de la seva presència i el vaig interrogar bruscament:
- ¿ O sigui que vens d'un altre planeta ?
Però no em va respondre. Movia el cap suaument mentre mirava l'avió:
- És clar que, amb això, no pots venir de gaire lluny...
I es va tancar en un somieig que va durar molta estona. Després es va treure el meu be de la butxaca i es va submergir en la contemplació del seu tresor.

Ja us podeu imaginar com em devia intrigar aquella mitja confidència sobre "els altres planetes". I, és clar, em vaig esforçar per saber-ne més coses.
- ¿D'on vens, jovenet? ¿On és "casa teva"? ¿On te'l vols endur el meu be? Em va respondre després d'un silenci meditatiu:
- El que està bé, de la caixa que m'has donat, és que a la nit li servirà de casa.
- És clar. I si ets bon noi, també et donaré una corda per lligar-lo durant el dia. I una estaca. Aquesta proposta va semblar que sobtava el petit príncep:
- ¿ Lligar-lo ? Quina idea més estranya !
- Però si no el lligues anirà on voldrà i es perdrà... I el meu amic va fer una rialla:
- ¿ Però on vols que vagi ?
- A qualsevol lloc. Recte endavant...
Aleshores el petit príncep va observar greument:

- És igual, és tan petit, a casa meva !
I, amb un mica de malenconia, potser, va afegir:
- Recte endavant no es pot anar gaire lluny...

Capítol IV

D'aquesta manera vaig saber una segona cosa molt important: que el seu planeta d'origen amb prou feines era més gran que una casa!

No em podia sorprendre gaire. Sabia molt bé que fora dels planetes grans com la Terra, Júpiter, Mart, Venus als quals hem donat nom, n'hi ha centenars d'altres que de vegades son tan petits que costa molt veure'ls amb telescopi. Quan un astrònom en descobreix un, li posa de nom un nombre. Per exemple l'anomena "l'asteroide 3251".

Tinc bones raons per creure que el planeta d'on venia el petit príncep és l'asteroide B 612. Aquest asteroide només ha estat vist amb telescopi una vegada, el 1909, per un astrònom turc. Aquest havia fet una gran demostració del seu descobriment en un Congrés Internacional d'Astronomia. Però no se l'havia cregut ningú per la roba que duia. Les persones grans són així.

Afortunadament per a la reputació de l'asteroide B 612, un dictador turc va imposar al seu poble, sota pena de mort, que es vestissin a l'europea. L'astrònom va tornar a fer la demostració el 1920, amb un vestit molt elegant. I aquesta vegada tothom hi va estar d'acord.

Si us he explicat aquests detalls sobre l'asteroide B 612 i si us n'he confiat el nombre, és per culpa de les persones grans. A les persones grans els agraden les xifres. Quan els parleu d'un amic nou, no us en demanen mai les coses essencials. No us diuen mai: "Com és la seva veu? ¿Quins jocs prefereix? ¿Fa col·lecció de papallones?"Us pregunten: "Quants anys té? ¿Quants germans són?¿Quant pesa? ¿Quant guanya el seu pare?"Aleshores sí que es pensen que el coneixen. Si dieu a les persones grans: "He vist una casa molt bonica de rajoles roses, amb geranis a les finestres i coloms al teulat...", no poden imaginar-se la casa. Els heu de dir: "He vist una casa de cent mil francs." Aleshores exclamen: "Que bonic !"

Així, si els dieu: "La prova que el petit príncep va existir és que era encantador, que reia i que volia un be. Algú que vol un be, segur que existeix", s'arronsaran d'espatlles i us tractaran de criatura! Però si dieu: "El planeta d'on venia és l'asteroide B 612", aleshores queden convençuts i no t'empipen amb més preguntes. Són així. No t'hi pots enfadar. Els nens han de ser molt indulgents amb les persones grans.

Però, és clar, nosaltres, els qui entenem la vida, no ens ocupem dels nombres! M'hauria agradat començar aquesta història com els contes de fades. M'hauria agradat dir:
"Això era una vegada un petit príncep que vivia en un planeta a penes més gran que ell, i que necessitava un amic..." Als qui entenen la vida, els hauria sonat molt més real.

Perquè a mi no m'agrada que es llegeixi el meu llibre a la lleugera. Em poso tan trist explicant aquests records ! Ja fa sis anys que el meu amic va marxar amb el seu be. Si ara intento descriure'l és per no oblidar-lo. És trist oblidar un amic. No tothom ha tingut un amic. I em puc tornar com les persones grans que ja només s'interessen per les xifres. Per això m'he comprat una capsa de colors i llapis. Costa tornar a posar-se a dibuixar, a la meva edat, quan les úniques temptatives que has fet són la d'una boa tancada i la d'una boa oberta, a l'edat de sis anys ! Naturalment, intentaré fer els retrats tan bé com pugui. Però no estic prou segur de sortir-me'n. Un dibuix pot passar, però l'altre ja no s'hi assembla gens. També m'equivoco una mica amb les mides, Aquí el petit príncep es massa gran. Allà és massa petit. També em fa dubtar el color del vestit que duia. Aleshores faig provatures així i aixà, a veure què. I també m'equivocaré en alguns detalls més importants. Però això m'ho haureu de perdonar. El meu amic no donava mai explicacions. Potser es pensava que jo era com ell. Però jo, malauradament, no sé veure els bens a través de les caixes. Potser sóc una mica com les persones grans. Em dec haver fet vell.

Capítol V

Cada dia aprenia alguna cosa del planeta, de la marxa, del viatge. Li anava sortint de mica en mica, entremig de les reflexions que feia. Va ser així com, el tercer dia, vaig descobrir el drama dels baobabs.
Aquesta vegada també va ser gràcies al be, perquè tot d'una el petit príncep em va interrogar, com si tingués un dubte greu:
- ¿ És veritat, oi, que els bens es mengen els arbusts ?
- Sí, és veritat.
- Ah! Me n'alegro.
No vaig entendre per què era tan important que els bens es mengessin els arbusts. Però el petit príncep va afegir:
-¿ O sigui que també es mengen els baobabs ?
Li vaig fer observar que els baobabs no són arbusts, sinó arbres grans com catedrals i que, fins i tot si s'endugués tot un ramat d'elefants, el ramat no s'acabaria ni un sol baobab.
La idea del ramat d'elefants va fer riure el petit príncep:
- S'haurien de posar els uns sobre els altres...

Però assenyadament va observar :
- Els baobabs, abans de créixer, comencen essent petits.
- Exacte! ¿Però per què vols que els bens es mengin els baobabs petits?
Em va respondre: "A tu que et sembla!", com si fos ben evident. I em va caldre un gran esforç d'intel·ligència per entendre el problema jo tot sol.

Efectivament, al planeta del petit príncep hi havia, com a tots els planetes, bones herbes i males herbes. Per tant, bones llavors de bones herbes i males llavors de males herbes. Però les llavors són invisibles. Dormen en el secret de la terra fins que a alguna li ve la fantasia de despertar-se... Aleshores s'estira, i primer creix tímidament cap al sol un petit i inofensiu branquilló molt bonic. Si és un branquilló de rave o de roser el podem deixar créixer com vulgui. Però si és una planta dolenta s'ha d'arrencar de seguida, així que la reconeixes. I al planeta del petit príncep hi havia unes llavors terribles... eren les llavors de baobabs. El terra del planeta n'estava infestat. I d'un baobab, si no hi ets a temps, ja no te'n pots desfer mai més. Ocupa tot el planeta. El forada amb les arrels. I si el planeta és massa petit i hi ha massa baobabs, el rebenten.
- És una qüestió de disciplina - em deia més tard el petit príncep -. Al matí, quan has acabat d'arreglar-te, has d'arreglar amb compte el planeta. T'has d'obligar regularment a arrencar els baobabs així que els distingeixes dels rosers, amb els quals s'assemblen molt quan són molt joves. És una feina molt pesada, però molt fàcil.

I un dia em va aconsellar que tractés de fer un bon dibuix i ben maco perquè els nens del meu país ho entenguessin ben bé.
- Si un dia viatgen -em deia- ,potser els serà útil. De vegades deixar la feina per més tard no té cap inconvenient. Però, si es tracta dels baobabs, sempre és una catàstrofe. Vaig conèixer un planeta habitat per un gandul. No s'havia ocupat de tres arbusts i...

I, seguint les indicacions del petit príncep, vaig dibuixar aquest planeta. No m'agrada gens prendre un to de moralista. Però el perill dels baobabs és tan poc conegut, i els riscs que corrien els qui es perdessin en un asteroide són tan considerables, que, per un cop, faig una excepció a la meva reserva. Dic :
- Criatures ! Pareu esment als baobabs !
Era per avisar els meus amics d'un perill que fa temps que tenien a prop i que no coneixien, igual que jo, que vaig treballar tant en aquest dibuix. La lliçó que donava valia la pena. Potser us preguntareu: ¿Per què no hi ha en aquest llibre altres dibuixos tan grandiosos com el dels baobabs ? La resposta és ben senzilla: ho he provat però no me n'he sortit. Quan vaig dibuixar els baobabs m'impulsava un sentiment d'urgència.

Capítol VI

Ah!, petit príncep, d'aquesta manera, i a poc a poc, vaig anar entenent la teva petita vida malenconiosa. Durant molt de temps l'única distracció que havies tingut havia estat la dolçor de les postes de sol. Vaig saber aquest detall el matí del quart dia, quan em vas dir :

- M'agraden molt les postes de sol. Anem a veure'n una...
- Però hem d'esperar...
- ¿ Esperar què ?
- Esperar que es pongui el sol.
Primer vas fer cara de sorpresa, i després vas riure de tu mateix. I em vas dir :
- Sempre em penso que sóc a casa !

En efecte. Quan als Estats Units és migdia, el sol, tothom ho sap, es pon a França. Si es pogués anar a França en un minut es podria assistir a la posta de sol. Malauradament França està massa lluny. Però, al teu petit planeta, en tenies prou fent córrer la cadira un quants passos. I miraves el crepuscle cada cop que en tenies ganes...
- Un dia, vaig veure pondre's el sol, quaranta-tres vegades! I al cap d'una mica afegies:
- Saps... quan estàs així de trist t'agraden les postes de sol...
- El dia de les quaranta-tres vegades estaves així de trist, ¿doncs ? Però el petit príncep no va respondre.

Capítol VII

El cinquè dia, un altre cop gràcies al be, em fou revelat aquest secret de la vida del petit príncep. Em va preguntar de cop i volta, sense preàmbuls, com si fos el fruit d'un problema meditat en silenci durant molt de temps:
- Un be, si es menja els arbusts, ¿també es menja les flors?
- Un be menja tot el que troba.
- ¿Fins i tot les flors que tenen espines?
- Si. Fins i tot les flors que tenen espines.
- ¿I doncs, de què serveixen les espines?

Jo no ho sabia. En aquell moment estava molt ocupat intentant afluixar un cargol massa fort del motor. Estava molt preocupat perquè l'avaria em començava a semblar molt greu i l'aigua per beure, que s'estava acabant, em feia témer el pitjor.
- ¿De què serveixen, les espines?

El petit príncep no renunciava mai a una pregunta, un cop l'havia feta. Jo estava enfadat amb el cargol i vaig respondre de qualsevol manera:
- Les espines no serveixen de res, és pura dolenteria de les flors!
- Oh!

Però després d'un silenci em va engegar, amb una mena de rancúnia:
- No et crec! Les flors són febles. Són ingènues. Es fan passar la por com poden.

Es pensen que són terribles amb les seves espines...

No vaig respondre res. En aquell moment em deia: "Si aquest cargol es continua resistint el faré saltar d'un cop de martell." El petit príncep em va tornar a destorbar les reflexions:
- I tu et penses que les flors...
- No, home, no! No em penso res! T'he contestat de qualsevol manera. M'ocupo de coses serioses, jo!

Em va mirar, estupefacte.
- De coses serioses!

Em veia amb el martell a la mà i els dits negres de greix, inclinat sobre un objecte que li semblava molt lleig.
- Parles com les persones grans!

Em va fer una mica de vergonya. Però, sense pietat, va afegir:
- Ho confons tot... ho barreges tot!

Estava realment molt enfadat. Sacsejava els cabells daurats al vent.
- Conec un planeta on hi ha un senyor de color vermell fosc. No ha olorat mai cap flor. No ha mirat mai cap estrella. No ha estimat mai ningú. No ha fet mai cap altra cosa que sumes. I tot el dia repeteix, igual que tu: "Sóc un home seriós! Sóc un home seriós!", i amb això s'infla tot d'orgull. Però no és cap home, és un bolet!
- ¿ Un què?
- Un bolet!

Ara el petit príncep estava blanc de còlera.
- Fa milions d'anys que les flors fabriquen espines. Fa milions d'anys que els bens igualment es mengen les flors. ¿I resulta que no és seriós intentar entendre per què s'esforcen tant a fabricar unes espines que no serveixen mai de res? ¿No és important la guerra dels bens i les flors? ¿No és més seriós i més important que les sumes d'un senyor vermell i gras? I si jo conec una flor única al món, que no existeix enlloc fora del meu planeta, i un be remenut la pot destruir així d'un cop, un matí, sense ni adonar-se del que fa, no es important, això!
- Si algú estima una flor de la qual només n'existeix un exemplar en milions i milions d'estrelles, amb això en té prou per ser feliç quan se la mira. Pensa : "La meva flor és aquí, en algun lloc..." Però si el be es menja la flor, per ell és com si, tot d'un plegat, totes les estrelles s'apaguessin! I no es important, això!

No va poder dir res més. Bruscament va esclatar en sanglots. Ja s'havia fet de nit. Jo havia deixat les eines. Tant me feien el martell el cargol, la set i la mort. En una estrella, en un planeta, el meu, la Terra, hi havia un petit príncep que calia consolar ! El vaig abraçar. El vaig bressolar. Li deia:
- La flor que t'estimes no està en perill... Li dibuixaré un morrió, al teu be... Et dibuixaré una armadura per a la flor... Et...

No sabia gaire que dir-li. Em sentia poca traça. No sabia com arribar-hi, o on trobar-lo... És tan misteriós el país de les llàgrimes!

Capítol VIII

De seguida la vaig aprendre a conèixer millor, aquella flor. Al planeta del petit príncep sempre hi havia hagut flors molt senzilles adornades amb una sola fila de pètals i que no ocupaven gens de lloc ni molestaven ningú. Apareixien un bon matí a l'herba i després, al vespre, s'apagaven. Però aquella havia germinat un dia, d'una llavor arribada no se sap d'on, i el petit príncep havia vigilat de molt a la vora aquell branquilló que no s'assemblava gens als altres branquillons. Podia ser un espècie nova de baobab. Però l'arbust de seguida va parar de créixer i va començar a preparar una flor. El petit príncep, que assistia a la instal·lació d'una poncella enorme, veia venir que en sortiria una aparició miraculosa, però la flor no acabava mai les preparacions per ser bonica, ben protegida en la seva cambra verda. Anava triant amb cura els seus colors. Es vestia lentament, s'ajustava els pètals un per un. No volia sortir tota arrugada, com les roselles. Volia aparèixer amb tota l'esplendor de la bellesa. Sí senyor. Era molt presumida! Aquell empolainament misteriós havia durat dies i dies. I vet aquí que un matí, just a l'hora que surt el sol, es va deixar veure.

flor

I ella, que havia treballat amb tanta precisió, va dir, fent un badall:
- Ai!, m'acabo de despertar... Perdona... Encara vaig tota despentinada...

El petit príncep, aleshores, no va poder contenir l'admiració:
- Que bonica que ets!
- Oi que sí - va respondre suaument la flor -. I he nascut al mateix temps que el sol...

El petit príncep ja va endevinar que no era gaire modesta, però era tan commovedora!
- Em sembla que és hora d'esmorzar - havia afegit de seguida -, si fossis tan amable de pensar en mi...

I el petit príncep, tot confús, havia anat a buscar una regadora d'aigua fresca i havia servit la flor.

Així ella, de seguida, l'havia començat a turmentar amb la seva vanitat un mica espantadissa. Un dia, per exemple, parlant de les quatre espines que tenia, li havia dit al petit príncep:
- Poden venir, els tigres, amb les seves urpes!
- No n'hi ha de tigres en el meu planeta - havia objectat el petit príncep -, i a més els tigres no mengen herba.
- No sóc cap herba - havia respost suaument la flor.
- Perdona...
- No em fan gens de por els tigres, però no suporto els corrents d'aire. No tindries un paravent ?

"No suporta els corrents d'aire... ja és mala sort, per una planta" havia observat el petit príncep. "Aquesta flor és ben complicada..."
- Al vespre posa'm sota una campana de vidre. Fa molt de fred a casa teva. No ho tens ben muntat. Al lloc d'on vinc...

Però s'havia interromput. Havia arribat en forma de llavor. No havia pogut conèixer res dels altres móns. Humiliada d'haver-se deixat sorprendre preparant una mentida tan ingènua, havia tossit dues o tres vegades per fer confondre el petit príncep:
- ¿I el paravent?...
- Ara anava a buscar-lo, però m'estaves parlant!

Aleshores ella havia exagerat la tos per fer-li venir remordiments de tota manera.

Així el petit príncep, tot i la bona voluntat del seu amor, de seguida havia dubtat de la flor. S'havia pres seriosament alguna paraula sense importància i s'havia posat trist.
- No l'hauria hagut d'escoltar - va confiar-me un dia -, no s'han d'escoltar mai, les flors. S'han de mirar i s'han d'olorar. La meva perfumava tot el planeta, però no en vaig saber gaudir. Aquesta història de les urpes, que m'havia fet posar tan nerviós m'hauria hagut d'entendrir.

També em va confiar:
- No vaig saber entendre res, aleshores! L'hauria hagut de jutjar pels actes i no per les paraules. Em perfumava i m'il·luminava. No hauria hagut de fugir mai, jo! Hauria hagut d'endevinar la tendresa darreres les seves pobres astúcies. Les flors són tan contradictòries! Però era massa jove per saber-la estimar."

Capítol IX

Petit príncep

Em sembla que per evadir-se va aprofitar una migració d'ocells salvatges. El matí que havia de marxar va endreçar tot el planeta. Va escurar ben escurats els volcans en activitat. Tenia dos volcans en activitat. Li anaven molt bé, al matí, per escalfar l'esmorzar. També tenia un volcà apagat. Però, tal com deia ell: "No se sap mai! " Per tant també va escurar el volcà apagat. Si estan ben escurats, els volcans cremen a poc a poc i regularment, sense erupcions. Les erupcions volcàniques són com quan es cala foc en una xemeneia. Evidentment, a la nostra terra som massa petits per escurar els volcans. És per això que ens provoquen tants maldecaps.

El petit príncep també va arrencar, amb una mica de malenconia, els últims brots de baobab. Es pensava que no tornaria mai més. Però totes aquelles feines familiars li van semblar, aquells matí, especialment agradables. I, quan va regar per última vegada la flor i estava a punt de posar-la sota la campana, es va adonar que tenia ganes de plorar.
-Adéu - va dir a la flor. Però no li va respondre.
-Adéu - ve repetir ell.
La flor va tossir. Però no era per culpa del refredat.
He estat beneita - va dir al final -. Perdona'm. Mira de ser feliç.
El va sorprendre l'absència de retrets. Es va quedar desconcertat, amb la campana a mig aire. No entenia aquella calma tan dolça.
- És clar que t'estimo - li va dir la flor - No ho has sabut, per culpa meva. No té cap importància. Però has estat tant beneit com jo. Mira de ser feliç... Deixa estar la campana. Ja no la vull.
- Però el vent...
- No estic pas tan refredada, tampoc... L'aire fresc de la nit m'anirà bé. Sóc una flor.
- Però els animals...
- Bé he de suportar dues o tres erugues si vull conèixer les papallones. Diuen que són molt boniques. Si no ¿Qui em vindrà a veure ? Tu seràs lluny. I les bèsties grosses no em fan por. Tinc les meves urpes.
I ensenyava ingènuament les quatre espines. Després va afegir:
- No t'entretinguis d'aquesta manera, em posa nerviosa. Has decidit d'anar-te'n. Vés-te'n. Perquè no volia que la veiés plorar. Era una flor tan orgullosa...

Capítol X

Es trobava a la regió dels asteroides 325, 326, 327, 328, 329 i 330. Va començar, doncs, visitant-los per buscar-hi una ocupació i per instruir-se.
Al primer hi vivia un rei. El rei seia, vestit de porpra i d'ermini en un tron molt senzill però majestuós.
- Ah!, vet aquí un súbdit - va exclamar el rei quan va veure el petit príncep. I el petit príncep es va preguntar:
"¿Com em pot reconèixer si no m'havia vist mai ?"
No sabia que pels reis el món és molt senzill. Tots els homes són súbdits.
- Acosta't, que et vegi millor - li va dir el rei, molt satisfet de poder ser finalment rei d'algú. El petit príncep va buscar amb els ulls un lloc per seure, però el planeta estava tot ocupat pel magnífic mantell d'ermini. O sigui que es va quedar dret i, com que estava cansat, va badallar.
- Badallar en presència d'un rei és contrari a l'etiqueta - li va dir el monarca -. T'ho prohibeixo. No puc estar-me'n - va respondre el petit príncep, confús- He fet un viatge molt llarg i no he dormit...
- En aquest cas - va dir el rei - t'ordeno que badallis. Fa anys que no he vist badallar ningú. Per mi els badalls són curiositats. Vinga!, torna a badallar. És una ordre.
- Em fa vergonya... ja no puc... - féu el petit príncep posant-se vermell.
- Hmmm!, hmm! - va fer el rei -. Aleshores t'... t'ordeno que de vegades badallis i de vegades... S'embarbussava una mica i semblava ofès.
Perquè el rei per sobre de tot volia que se li respectes l'autoritat. No tolerava la desobediència. Era un monarca absolut. Però, com que era molt bo, donava ordres raonables.

"Si ordenava", solia dir, "si ordenava a un general que es transformés en ocell marí i el general no m'obeís, no seria culpa del general. Seria culpa meva".
- ¿ Puc seure ? va demanar tímidament el petit príncep.
- T'ordeno que seguis - li va respondre el rei, que va recollir majestuosament un faldó del mantell d'ermini.
Però el petit príncep estava sorprès. El planeta era minúscul. ¿Sobre què devia regnar, el rei ?
- Senyor - li va dir - perdoneu-me si us pregunto...
- T'ordeno que em preguntis - va afanyar-se a dir el rei.
- Senyor... ¿ Sobre què regneu ?
- Sobre tot - va respondre el rei, amb gran senzillesa.
- ¿ Sobre tot ?
El rei, amb un gest discret, va indicar el seu planeta, els altres planetes i les estrelles.
- ¿ Sobre tot això ? - va dir el petit príncep.
- Sobre tot això... - va respondre el rei.
Perquè no era sols un monarca absolut, també era un monarca universal.
- ¿ I les estrelles us obeeixen ?
- Es clar - va dir el rei -. Obeeixen immediatament. No tolero la indisciplina.
Un poder tan gran va meravellar el petit príncep. Si l'hagués tingut ell, hauria pogut presenciar, no pas quaranta-quatre, sinó setanta-dues, o fins i tot dues-centes postes de sol el mateix dia, sense haver de moure mai la cadira ! I com que estava una mica trist per culpa del record del seu petit planeta abandonat, es va atrevir a sol·licitar una gràcia al rei:
-Voldria veure una posta de sol... Feu-me el favor... Ordeneu al sol que es pongui...
- Si jo ordenava a un general que volés d'una flor a l'altra com si fos una papallona, o que escrivís una tragèdia, o que es transformés en ocell marí, i el general no executava l'ordre rebuda, ¿qui en tindria la culpa, ell o jo?
- Seríeu vós - va dir el petit príncep convençut.
- Exactament. A cadascú se li ha d'exigir el que cadascú pot oferir - va continuar el rei -. L'autoritat reposa, en primer lloc, sobre la raó. Si ordenes al teu poble que vagi a llançar-se a mar, farà la revolució. Jo tinc dret a exigir obediència perquè les meves ordres són raonables.
- ¿ I la meva posta de sol que ? - va recordar el petit príncep que no oblidava mai cap pregunta, un cop l'havia feta.
- La tindràs, la posta de sol. Jo l'exigiré. Però esperaré, amb la meva ciència de governar, que les condicions siguin favorables.
- ¿ I això quan serà ? - es va informar el petit príncep.
- Hmm! hmm! - li va respondre el rei, que primer de tot va consultar un calendari gruixut -, hmm!, hmm!, serà cap a... cap a... serà aquest vespre cap a les set quaranta! I ja veuràs com seré ben obeït.
El petit príncep va badallar. Trobava a faltar la posta de sol que no havia tingut. I a més ja s'avorria un mica:
- No hi tinc res mes a fer, aquí - va dir al rei -. Me'n torno a anar.
- No te'n vagis - va respondre el rei, que estava tan satisfet de tenir un súbdit -. No te'n vagis, et faig ministre!
- ¿ Ministre de què ?
- De... de justícia !
- Però si no hi ha ningú per jutjar !
- No ho sabem - va dir el rei -. Encara no he fet la volta al meu reialme. Sóc molt vell, no tinc lloc per una carrossa i caminar em cansa.
- Oh, però jo sí que ho he vist - va dir el petit príncep, abocant- se a ventar un cop d'ull a l'altra banda del planeta -. Allà tampoc hi ha ningú.
- Doncs et jutjaràs tu mateix - va respondre el rei -. És la cosa més difícil. És molt més difícil jutjar-se un mateix que jutjar els altres. Si arribes a jutjar-te bé és que ets un autèntic savi.
- Jo - va dir el petit príncep -, em puc jutjar a mi mateix a qualsevol lloc. No cal que visqui aquí.
- Hmm!, hmm! - va dir el rei -, em sembla que en algun lloc del meu planeta hi ha una rata vella. La sento de nit. Podràs jutjar la rata. De tant en tant la pots condemnar a mort. Així la seva vida dependrà de la teva justícia. Però cada vegada li perdonaràs la vida per estalviar-la. Només n'hi ha una.
- A mi - va respondre el petit príncep -, no m'agrada condemnar a mort i em sembla molt que me'n vaig.
- No - va dir el rei.
Però el petit príncep, que havia acabat els preparatius, no va voler entristir el vell monarca:
- Si la vostra Majestat desitja ser obeïda puntualment, em podria donar una ordre raonable. Per exemple, em podria ordenar que me n'anés abans d'un minut. Em sembla que les condicions són favorables...
Com que el rei no responia, el petit príncep primer va dubtar, però després, amb un sospir, se'n va anar.
- Et faig ambaixador - es va afanyar a cridar el rei aleshores. Tenia un aire de molta autoritat.
"Les persones grans són molt estranyes", es va dir el petit príncep, a si mateix, durant el viatge.

Capítol XI

Al segon planeta hi vivia un vanitós:
- Ah!, ah! Mira, la visita d'un admirador! - va exclamar de lluny el vanitós així que va veure el petit príncep.
Perquè, pels vanitosos, els altres homes són admiradors.
- Bon dia - va dir el petit príncep -. Porteu un barret molt divertit.
- És per saludar - li va respondre el vanitós -. És per saludar quan m'aclamen. Malauradament per aquí no hi passa mai ningú.
- ¿ Ah sí ? - va dir el petit príncep, que no ho havia entès.
- Pica de mans, l'una contra l'altra - li va aconsellar aleshores el vanitós.
El petit príncep va picar de mans. El vanitós va saludar modestament alçant el barret.
- Això és més divertit que la visita al rei - es va dir a si mateix el petit príncep. I va tornar a picar de mans. El vanitós va tornar a saludar alçant el barret.
Al cap de cinc minuts d'exercici el petit príncep es va cansar de la monotonia del joc.
- I perquè caigui el barret - va preguntar -, ¿ què s'ha de fer ?
Però el vanitós no el va sentir. Els vanitosos només senten les alabances.
- ¿ Realment m'admires molt ? - va preguntar al petit príncep.
- ¿ Què vol dir admirar ?
- Admirar vol dir reconèixer que sóc l'home més ben plantat, més ben vestit, més ric i més intel·ligent del planeta.
- Però si només hi ets tu sol, al teu planeta!
- Fes-me aquest favor. Admira'm de totes maneres!
- T'admiro - va dir el petit príncep, arronsant una mica les espatlles -, ¿però de què et pot servir, això ?
I el petit príncep se'n va anar
"Decididament, les persones grans són molt estranyes", es va dir a si mateix durant el viatge.

Capítol XII

Al planeta següent hi vivia un bevedor. Aquesta visita va ser molt curta, però va fer caure el petit príncep en una gran malenconia:
- ¿ Què hi fas aquí ? - va dir al bevedor, que va trobar instal·lat en silenci davant d'una col·lecció d'ampolles buides i d'una col·lecció d'ampolles plenes.
- Bec - va respondre el bevedor amb aire lúgubre.
- ¿ Per què beus ? - li va preguntar el petit príncep.
- Per oblidar - va respondre el bevedor.
- ¿ Per oblidar que ? - va voler saber el petit príncep, que ja el planyia.
- Per oblidar que tinc vergonya - va confessar el bevedor, acotant el cap.
- ¿ Vergonya de què ? - va demanar el petit príncep, que tenia ganes d'ajudar-lo.
- Vergonya de beure! - va concloure el bevedor, que es va tancar definitivament en silenci. I el petit príncep se'n va anar, perplex.
"Decididament, les persones grans són estranyíssimes", es deia a si mateix durant el viatge.

Capítol XIII

El quart planeta era d'un home de negocis. Aquest home estava tan enfeinat que ni tan sols va aixecar el cap quan va arribar el petit príncep.
- Bon dia - li va dir aquest -. Teniu el cigarret apagat.
- Tres i dos fan cinc. Cinc i set, dotze. Dotze i tres, quinze. Bon dia. Quinze i set, vint-i-dos. Vint-i- dos i sis, vint-i-vuit. No tinc temps d'encendre'l. Vint-i-sis i cinc, trenta-un. Uf! O sigui que són
cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un.
- ¿Cinc-cents milions de què ?
- ¿ Eh ? ¿ Encara ets aquí ? Cinc-cents un milions de... Ja no ho sé... Tinc tanta feina ! Sóc seriós, jo, no m'entretinc amb bestieses ! Dos i cinc, set...
- ¿ Cinc-cents un milions de què ? - va repetir el petit príncep, que no havia renunciat mai de la vida a una pregunta, un cop l'havia feta.
L'home de negocis va aixecar el cap:
- Fa cinquanta-quatre anys que visc en aquest planeta i només he estat destorbat tres vegades. La primera, fa vint-i-dos anys, va ser un borinot que vés a saber d'on havia caigut. Feia un soroll espantós i em vaig equivocar quatre vegades en una suma. La segona vegada, fa onze anys, va ser un atac de reuma. No faig prou exercici. No tinc temps de passejar. Sóc seriós, jo. La tercera... és aquesta! Deia, doncs, cinc-cents un milions...
- ¿ Milions de què ?
L'home de negocis va entendre que no hi havia cap esperança de pau:
- Milions d'aquestes cosetes que es veuen de vegades al cel.
- ¿ Mosques ?
- No, home, no, unes cosetes que brillen.
- ¿ Abelles ?
- No. Unes cosetes daurades que fan somiar els ganduls. Però sóc una persona seriosa, jo! No tinc temps de somiar.
- Ah!, ¿estels?
- Això mateix. Estels.
- ¿ I què fas amb els cinc-cents milions d'estels ?
- Cinc-cents un milions sis-cents vint-i-dos mil set-cents trenta-un. Sóc seriós, jo, sóc precís.
- ¿ I què en fas dels estels ?
- ¿ Que què en faig ?
- Sí.
- Res. Els posseeixo.
- ¿ Posseeixes els estels ?
- Sí.
- Però si ja he vist un rei que...
- Els reis no posseeixen res. "Regnen sobre". És molt diferent.
- ¿ I de què et serveix posseir els estels ?
- Em serveix per ser ric.
- ¿ I de què et serveix ser ric ?
- Per comprar altres estels, si algú en troba.
"Aquest", es va dir el petit príncep, "raona una mica com el borratxo" Però li va continuar fent preguntes:
- ¿ Com es poden posseir els estels ?
- ¿ De qui són ? - va replicar, malcarat, l'home de negocis.
- No ho sé. De ningú.
- Doncs aleshores són meus, jo hi he pensat primer.
- I ja n'hi ha prou ?
- És clar. Quan et trobes un diamant que no és de ningú, és teu. Quan et trobes una illa que no és de ningú, és teva. Quan ets el primer que té una idea, la fas patentar: és teva. I jo posseeixo els estels, perquè ningú abans que jo, no ha pensat a posseir-los.
- Es ben cert - va dir el petit príncep -. ¿ I què en fas ?
- Els administro. Els compto i els recompto - va dir l'home de negocis -. És difícil. Però sóc un home seriós!
El petit príncep encara no estava satisfet.
- Jo, si tinc un mocador, me'l puc posar al voltant del coll i endur-me'l. Si tinc una flor, la puc collir i endur-me-la, Però tu no pots collir els estels!
- No, però els puc dipositar al banc.
- Què vol dir això ?
- Vol dir que escric en un paperet la quantitat d'estels que tinc. I després tanco aquest paper amb clau en un calaix.
- ¿ I ja està ?
- Ja n'hi ha prou !
"És divertit", va pensar el petit príncep. "És bastant poètic. Però no és gaire seriós". El petit tenia unes idees sobre les coses serioses molt diferents de les persones grans.
- Jo - va afegir -, tinc una flor i la rego cada dia. Tinc tres volcans i els escuro cada setmana. Perquè també escuro el que està apagat. No se sap mai. Els és útil als volcans i li és útil a la flor, que jo els posseeixi. Però tu no ets útil als estels.
L'home de negocis va obrir la boca però no va saber què respondre, i el petit príncep se'n va anar. "Decididament, les persones grans són d'allò més extraordinàries", es deia a si mateix durant el viatge.

Capítol XIV

El cinquè planeta era molt curiós. Era el més petit de tots hi havia el lloc just per encabir-hi un
fanal i un fanaler. El petit príncep no acabava d’explicar-se de què podien servir, allà al mig del cel,
en un planeta sense cases ni habitants, un fanal i un fanaler. De tota manera, es va dir a si mateix:
- Pot ser que aquest home sigui absurd. Però és menys absurd que el rei, que el vanitós, que l’home
de negocis i que el bevedor. Almenys fa una feina que té sentit. Quan encén el fanal és com si fes
néixer una estrella nova, o una flor. Quan apaga el fanal, fa adormir la flor o l’estrella. És una
ocupació molt bonica. És realment útil perquè és bonica.
Quan va abordar el planeta va saludar respectuosament el fanaler:
- Bon dia. Per què acabes d’apagar el fanal?
- És una consigna —va respondre el fanaler—. Bon dia.
- Què és la consigna?
- Que apagui el fanal. Bona nit.
I el va tornar a encendre.
Però per què l’has encès, ara?
- És la consigna —va respondre el fanaler.
- No ho entenc —va dir el petit príncep.
- No hi ha res a entendre —va dir el fanaler—. La consigna és la consigna. Bon dia.
I va apagar el fanal.
Després es va eixugar el front amb un mocador de quadres vermells.
- Faig un ofici terrible. Abans era raonable. L’apagava al matí i l’encenia al vespre. Tenia la resta
del dia per descansar, i la resta de la nit per dormir...
- I després d’això va canviar la consigna?
- La consigna no ha canviat —va dir el fanaler—. Aquest és el drama! Cada any el planeta gira més
i més de pressa i la consigna no ha canviat!
- I? —va dir el petit príncep.
- I ara que fa una volta cada minut ja no tinc ni un segon de repòs. L’encenc i l’apago una vegada
per minut!
- Que bo! A casa teva els dies duren un minut!
- De bo, res —va dir el fanaler—. Ja fa un mes que estem parlant.
- Un mes?
- Sí. Trenta minuts. Trenta dies! Bona nit.
I va tornar a encendre el fanal.
El petit príncep se’l va mirar i li va agradar aquell fanaler que era tan fidel a la consigna. Va
recordar les postes de sol que anava a buscar abans, fent córrer la cadira. Va voler ajudar el seu
amic:
- Saps... sé una manera perquè descansis quan vulguis...
- Sempre ho vull —va dir el fanaler.
Perquè es pot ser fidel i mandrós alhora.
El petit príncep va continuar:
- El teu planeta és tan petit que amb tres gambades en fas la volta. Només cal que caminis bastant a
poc a poc per quedar-te sempre al sol. Quan vulguis descansar, camines... i així el dia durarà tant
com vulguis.
- No hi guanyo gaire res —va dir el fanaler—. El que m’agrada, a la vida, és dormir.
- Sí que és mala sort —va dir el petit príncep.
- Sí que és mala sort —va dir el fanaler—. Bon dia.
I va apagar el fanal.
- Aquest —es va dir el petit príncep mentre continuava el viatge més enllà—, aquest, tots els altres
el menystindrien: el rei, el vanitós, el bevedor, l’home de negocis. Però és l’únic que no em sembla
ridícul. Potser és perquè no es cuida només d’ell mateix.

Va fer un sospir de recança i es va dir:
- Aquest és l´únic de qui m’hauria pogut fer amic. Però té un planeta realment massa petit. No hi ha
lloc per dos...
El que el petit príncep no es gosava confessar era que si li sabia greu deixar aquell planeta beneït
era, sobretot, per les mil quatre-centes quaranta postes de sol cada vint-i-quatre hores!

Capítol XV

El sisè planeta era un planeta deu vegades més gran. Hi vivia un senyor vell que escrivia uns llibres
immensos.
- Mira! Aquí tenim un explorador! —va exclamar en veure el petit príncep.
El petit príncep es va asseure sobre la taula i va respirar una mica. Ja havia viatjant tant!
- D’on véns? —li va dir el senyor vell.
- Què és aquest llibre tan gros? —va dir el petit príncep—. Què hi feu aquí?
- Sóc geògraf —va dir el senyor vell.
- Què és un geògraf?
- És un savi que sap on són els mars, els rius, les ciutats, les muntanyes i els deserts.
- Això sí que és interessant —va dir el petit príncep. Això sí que és un ofici de veritat!
I va ventar un cop d’ull al voltant seu, al planeta del geògraf. Encara no havia vist mai un planeta
tan majestuós.
- És molt bonic el vostre planeta. Què hi ha oceans?
- No ho puc saber —va dir el geògraf.
- Ah! (El petit príncep estava decebut.) i muntanyes?
- No ho puc saber —va dir el geògraf.
- I ciutats i rius i deserts?
- No ho puc saber, tampoc —va dir el geògraf.
- Però sou geògraf!
- És veritat —va dir el geògraf—, però no sóc explorador. I no tinc ni un sol explorador. No és pas
el geògraf que va fer el recompte de les ciutats, dels rius, de les muntanyes, dels mars, dels oceans i
dels deserts. El geògraf és massa important per dedicar-se a vagarejar. No abandona el seu despatx.
Però hi rep els exploradors. Els interroga i pren nota dels seus records. I si els records d’algun
explorador li semblen interessants, fa fer una investigació sobre la moralitat de l’explorador.
- Per què?
- Perquè un explorador que expliqués mentides provocaria catàstrofes als llibres de geografia. I un
explorador que begués també.
- Per què?
- Perquè els borratxos hi veuen doble. I aleshores el geògraf faria constar dues muntanyes on
només n’hi ha una.
- Conec algú que seria mal explorador —va dir el petit príncep.
- És possible. Així. Doncs, si la moralitat de l’explorador sembla bona, es fa una investigació sobre
el descobriment que ha fet.
- Es va a veure?
- No. És massa complicat. Però s’exigeix a l’explorador que aporti proves. Per exemple, si es tracta
del descobriment d’una gran muntanya, se li exigeix que en porti pedres grosses.
Tot d’una el geògraf es va emocionar:
- Però, tu véns de lluny! Ets explorador! Em descriuràs el teu planeta!
I el geògraf va obrir el seu registre i va fer punta al llapis. Els relats dels exploradors, primer s’apunten amb llapis. Per escriure’ls amb tinta s’espera que l’explorador hagi portat proves.
- I doncs? —va interrogar el geògraf.
- Oh! —va dir el petit príncep—, no és gaire interessant, és molt petit. Tinc tres volcans. Dos volcans en activitat i un volcà apagat. Però no se sap mai.
- No se sap mai —va dir el geògraf.
- També tinc una flor.
- No apuntem flors —va dir el geògraf.
- Per què no!? És el més bonic!
- Perquè les flors són efímeres.
- Què vol dir <<efímer>>?
- Les geografies —va dir el geògraf—, són els llibres més preciosos de tots els llibres. No passen mai de moda. És molt estrany que una muntanya canviï de lloc. És molt estrany que un oceà es quedi sense aigua. Nosaltres escrivim coses eternes.
- Però els volcans apagats es poden despertar —va interrompre el petit príncep—. Què vol dir
<<efímer>>?
- Que els volcans estiguin apagats o que estiguin encesos ens és igual —va dir el geògraf—. Per nosaltres el que compta és la muntanya. Aquesta no canvia.
- Però que vol dir <<efímer>>? —va repetir el petit príncep, que no havia renunciat mai de la vida a cap pregunta, un cop l’havia feta.
- Vol dir <<que l’amenaça una desaparició propera>>.
- A la meva flor l’amenaça una desaparició propera?
- És clar.
La meva flor és efímera —es va dir el petit príncep—, només té quatre espines per defensar-se del món! I jo l’he deixada tota sola a casa!
Aquest va ser el primer moment de recança que va tenir. Però es va tornar a animar:
- Què m’aconselleu que vagi a visitar? —va preguntar.
- El planeta Terra —li va respondre el geògraf—. Té bona reputació... I el petit príncep se’n va anar pensant en la seva flor.

Capítol XVI

El setè planeta, doncs, fou la Terra.
La Terra no és un planeta qualsevol! S’hi compten cent onze reis (sense oblidar, naturalment, els reis negres), set mil geògrafs, nou-cents mil homes de negocis, set milions i mig de borratxos, tres- cents onze milions de vanitosos, és a dir, aproximadament uns dos mil milions de persones grans. Per donar-vos una idea de les dimensions de la Terra us diré que abans que s’inventés l’electricitat


calia mantenir-hi, entre tots sis continents, un veritable exèrcit de quatre-cents setanta-dos mil cinc- cents onze fanalers.
Vist una mica de lluny, feia un efecte magnífic. Els moviments d’aquest exèrcit estaven coordinats com els d’un ballet d’òpera. Primer els tocava el torn als fanalers de Nova Zelanda i d’Austràlia. Aquests, després d’haver encès els fanals, se n’anaven a dormir. Aleshores els tocava entrar a la dansa als fanalers de la Xina i de Sibèria. Després aquests també s’escapolien entre bastidors. Aleshores els tocava als fanalers de Rússia i de les Índies. Després als de l’Àfrica i d’Europa. Després als de l’Amèrica del Sud. Després als de l’Amèrica del Nord. I no s’equivocaven mai en l’ordre d’entrada en escena. Era impressionant.
Només el fanaler de l’únic fanal del pol Nord i el seu col·lega de l’únic fanal del pol Sud duien una vida tranquil·la i despreocupada: treballaven dos cops a l’any.

Capítol XVII

Quan un es vol fer l’espavilat, de vegades diu alguna mentida. No he estat gaire honest en parlar- vos dels fanalers. Podria donar una idea falsa del nostre planeta als qui no els coneixen. Els homes ocupen molt poc lloc a la terra. Si els dos mil milions d’habitants que poblen la terra s’estiguessin drets i una mica estrets, com si fossin en un míting, cabrien tranquil·lament en una plaça pública de vint milles de llarg per vint d’ample. Es podria encabir tota la humanitat a l’illot més petit del Pacífic.

Les persones grans, naturalment, no us creuran. Es pensen que ocupen molt de lloc. Es consideren importants com baobabs. Per tant, aconselleu-los que facin càlcul. Adoren les xifres: els agradarà. Però no perdeu el temps amb aquesta feinada. No val la pena. Em teniu confiança.

Per això el petit príncep, un cop a terra, va quedar molt sorprès de no veure ningú. Quan ja tenia por d’haver-se equivocat de planeta, un anell de color de lluna es va bellugar a la sorra.

- Bona nit —va fer el petit príncep, per si de cas.

- Bona nit —va fer la serp.

- A quin planeta he anat a parar? —va preguntar el petit príncep.

- A la Terra, a l’Àfrica —va respondre la serp.

- Ah!… o sigui que no hi ha ningú a la Terra?

- Això és el desert. Als deserts no hi ha ningú. La
Terra és gran —va dir la serp.

El petit príncep va seure en una pedra i va alçar els ulls al cel.

- Em pregunto —va dir— si les estrelles estan il·luminades perquè cadascú algun dia pugui trobar la seva. Mira el meu planeta. El tenim just a sobre… però que lluny!

- És bonic! —va dir la serp—. Què hi véns a fer, aquí?

- Tinc problemes amb una flor —va dir el petit príncep.

- Ah! —va fer la serp.I van callar.

- On són els homes? —va continuar finalment el petit príncep—. M’hi trobo una mica sol al desert.

- Entre els homes també t’hi trobes sol —va dir la serp.El petit príncep se la va mirar una bona estona:

- Ets una bèstia ben curiosa —li va dir al final—, prima com un dit…

- Però sóc més poderosa que el dit d’un rei —va dir la serp.El petit príncep va fer un somriure:

- No ets gaire poderosa… no tens ni potes… no pots viatjar.

- Puc portar-te més lluny que un vaixell —va dir la serp.

Es va entortolligar al voltant del turmell del petit príncep, com un braçalet d’or:

- Els que toco, els torno a terra d’on van sortit —va afegir—. Però tu ets pur i véns d’una estrella… El petit príncep no va respondre res.

- Em fas pena, tan dèbil, en aquesta Terra de granit. Un dia, si trobes a faltar massa el teu planeta, et puc ajudar. Puc…

- Oh! Ja t’he entès perfectament —va fer el petit príncep—, però per què parles sempre amb enigmes?

- Els resolc tots —va dir la serp. I van callar.

Capítol XVIII

El petit príncep va travessar el desert i només va trobar una flor. Una flor de tres pètals, una flor de no res…
- Bon dia —va dir el príncep.
- Bon dia —va dir la flor.
- On són els homes? —va preguntar educadament el petit príncep.

La flor, un dia havia vist passar una caravana:

- Els homes? Em sembla que n’hi ha sis o set. Els vaig veure fa anys. Però no saps mai on trobar- los. El vent els passeja. No tenen arrels, això els destorba molt.
- Adéu —va fer el petit príncep.
- Adéu —va dir la flor.

Capítol XIX

El petit príncep va pujar a una muntanya alta.
Les úniques muntanyes que havia conegut mai eren els tres volcans que li arribaven al genoll. I el volcà apagat el feia servir de tamboret.<Des d’una montanya alta com aquesta —es va dir— podré veure d’un sol cop d’ull tot el planeta i tots els homes…>> però només va veure agulles de roca molt esmolades.

- Bon dia —va dir per si de cas.

- Bon dia… bon dia… bon dia… —va respondre l’eco.

- Qui sou? —va dir el petit príncep.

- Qui sou… qui sou… qui sou… —va respondre l’eco.

- Sigueu amics meus, estic sol —va dir.

- Estic sol… estic sol… estic sol… —va respondre l’eco.

<<Quin planeta més curiós!>>, va pensar aleshores.
<<És tot sec, i tot punxegut i tot salat. I els homes no tenen imaginació. Repeteixen el que els dius… A casa tenia una flor: sempre era la primera de parlar.

Capítol XX

Però resulta que el petit príncep, després d’haver caminat durant molt de temps a través de la sorra, de les pedres i de la neu, va acabar descobrint un camí. I tots els camins van a parar als homes.

Era un jardí florit de roses.

—- Bon dia - van dir les roses.

El petit príncep se les va mirar. Totes semblaven a la seva flor.

- Qui sou? —els va preguntar, estupefacte.

- Som roses —van dir les roses.

- Ah! —féu el petit príncep…

I es va sentir molt desgraciat. La seva flor li havia explicat que era l’única de l’univers de la seva espècie. I heus aquí que n’hi havia cinc mil, totes semblants, en un sol jardí!

Com s’enfadaria>, es va dir, <si veiés això… tossiria molt i faria riure que es mor per defugir el ridícul. I a mi em tocaria fer veure que la cuido, perquè si no, per humiliar-me a mi també, es deixaria morir de veritat…

Després també es va dir: Em pensava que era ric d’una flor única i només posseeixo una rosa ordinària. Això i els tres volcans que m’arriben al genoll, i un dels quals potser està apagat per sempre, no em fa ser un príncep gaire important. I, ajagut a l’herba, va plorar.



siguiente...







El principito: Cap I-XX

El 23 de abril, Día de Sant Jordi, patrón de Catalunya. Día simbólico, fiesta tradicional catalana: día de la «rosa» y del «libro», expresión del «amor» (la rosa) y la «cultura» (el libro).

Deliciosa página, una de las más bellas y dulces páginas de la literatura, un delicioso placer poder disfrutar de la expresividad de esta obra en la lengua propia… aprecio, amistad, amor y poesía… palabras suaves, inocentes, sinceras, honestas, auténticas, salidas de dentro… en definitiva, un cuento de niños para mayores. Es un verdadero placer poder compartir con todos vosotros algunos capítulos de esta magnífica y entrañable obra, patrimonio de la literatura universal.

Antoine de Saint-Exúpery

Dedicatoria

A LÉON WERTH

Pido perdón a los niños por haber dedicado este libro a una persona mayor. Tengo una buena excusa: esta persona mayor es el mejor amigo que tengo en el mundo. Tengo otra excusa: esta persona mayor puede entender todo, incluso los libros para niños. Tengo una tercera excusa: esta persona mayor vive en Francia, donde pasa hambre y frío. Y claro, necesita mucho ser consolada. Si con todas estas excusas no es suficiente, quiero dedicar este libro al niño que fue esta persona mayor. Todas las personas mayores han comenzado siendo niños. (Pero hay pocas que se acuerden.) Pues corrijo la dedicatoria:

A Léon Werth, cuando era pequeño

Capítulo 1

Cuando tenía seis años, vi una vez un extraordinario dibujo en un libro que trataba sobre el Bosque Virgen, llamado "Historias Vividas". La lámina expresaba nada menos que una serpiente boa tragándose a una fiera. Aquí tenemos la copia del dibujo.

Decía el texto: "Las serpientes boas capturan a sus presas y las tragan enteras, sin masticarlas. Esto, no les permite moverse y duermen durante los seis largos meses en que transcurre la digestión." Es entonces que pensé mucho sobre las aventuras de la selva y un buen día, tomé un lápiz de color y logré mi dibujo número 1. Era así:

Decidí mostrar mi primer obra maestra a la gente grande, y pregunté si mi dibujo les asustaba.

-"Por qué nos asustaría un sombrero?"-, me respondían.

Pero mi dibujo, no representaba en verdad a un sombrero. Expresaba una serpiente boa que había tragado a un elefante.

Decidí entonces dibujar el interior de la serpiente boa a fin de que los adultos comprendieran, ya que siempre necesitan explicaciones. Así quedó logrado mi dibujo número 2:

Me aconsejaron las personas grandes, que abandonara estos dibujos de serpientes boas cerradas o abiertas y me dedicara un poco más a la geografía, la historia, el cálculo y la gramática.

De este modo abandoné a la edad de seis años lo que pudo haber sido una brillante carrera de pintor. Me encontraba decepcionado a raíz del fracaso de mis dos primeros dibujos. Insisto en que las personas grandes no comprenden nada por sí mismas y es cansador para nosotros, los niños, darles siempre y siempre explicaciones.

Consideré que debía elegir otra ocupación y aprendí a pilotear aviones, volando así por innúmeros lugares del mundo. Reconozco que la geografía me sirvió de mucho. Al instante podía distinguir China de Arizona; ésto es muy útil si uno llega a perderse durante la noche.

Debo decir, que así fue como a lo largo de mi vida, tomé contacto con muchísima gente seria. He vivido mucho con personas grandes, viéndolas muy de cerca. Aún así, no mejoré en demasía mi opinión acerca de los adultos.

Cuando encontraba alguna persona grande que me parecía algo lúcida, realizaba la prueba de mi dibujo número 1 que siempre he conservado y conservo aún. Me interesaba saber si verdaderamente comprendería mi dibujo. Sin embargo, siempre me respondían: "Es un sombrero". Desde ya que no les hablaba entonces de serpientes boas, ni de bosques vírgenes, ni de estrellas. Me ponía a su alcance, hablándoles de bridge, de golf, de política y de corbatas. Así es como se quedaban conformes por haber conocido a un hombre tan razonable.

Capítulo 2

Pasaba solo mis días, sin encontrar a nadie con quien verdaderamente pudiera hablar, hasta que algo me sucedió hace ya unos seis años, en el desierto de Sahara. Mi motor sufrió una rotura. Como no contaba con mecánico ni pasajeros, no tuve otra opción que la de intentar solo una difícil reparación. Indudablemente era para mí, una cuestión de vida o muerte. El agua que tenía, sólo me alcanzaba para ocho días.

Me recosté sobre la arena, pasando así mi primer noche nada menos que a mil millas de toda región habitada. Me encontraba por cierto, más alejado que un náufrago dentro de una balsa en medio del océano. Inexplicable fue mi sorpresa, cuando al despuntar el día una extraña vocecita me decía casi suplicante:

-Por favor... dibújame un cordero!

-Eh!-exclamé-

-Dibújame un cordero...

Como atravesado por un rayo, de un salto me puse en pie, refregué mis ojos y observé con severa atención. Me encontré frente a un increíble hombrecito que me examinaba gravemente. Es éste el retrato más acertado que tiempo más tarde logré hacer de él.

Petit príncep 2

Seguramente el modelo, es mucho mas encantador que mi copia. Como ya os dije, las personas grandes me han desalentado de mi carrera de pintor cuando tenía apenas seis años, habiendo sólo aprendido a dibujar las boas cerradas y las boas abiertas.

Continuaba absorto mirando aquélla aparición ya que me encontraba, como les dijera, a mil millas de toda tierra habitada. El hombrecito sin embargo, no me parecía extraviado, ni cansado, ni muerto de sed ni de hambre y menos muerto de miedo. No tenía el aspecto de un niño extraviado.

Al fin pude hablar y entonces dije:

-Pero... qué haces aquí?

Suavemente pero muy serio repitió:

-Por favor... dibújame un cordero...

Cuando el misterio es demasiado grande, es imposible desobedecer. Por ridículo que me pareciera, a tantas millas de una región habitada y en peligro de muerte, tomé de mi bolsillo un papel y un lápiz. Comuniqué al hombrecito, no en el mejor tono, que no sabía dibujar. Me contestó:

-No importa. Dibújame un cordero.

Nunca en mi vida había dibujado un cordero, de manera que decidí rehacer uno de los únicos dibujos que me sentía capaz de realizar. El de la boa cerrada.

Incalculable mi sorpresa, cuando oí al hombrecito responder:

-No! No! No quiero un elefante dentro de una boa. Las boas son sumamente peligrosas y un elefante muy embarazoso. En mi casa, todo es pequeño. Lo que necesito es un cordero. Por favor, dibújamelo.

Entonces dibujé:

El hombrecito miró con atención y luego dijo:
-No lo quiero. Este cordero está muy enfermo. Debes hacer otro.

Mientras dibujaba, mi amigo sonreía amablemente pero con cierta soberbia:

-Ves?... No es un cordero, más bien es un carnero. Tiene cuernos...

Hice nuevamente el dibujo, pero fue rechazado como los anteriores:

-Este es muy viejito; quiero un cordero que viva muchos años.

Ya algo impaciente y apurado por desmontar mi motor, garabateé por último este dibujo:

Le dije:

-Esta es una caja. El cordero que quieres está adentro.

Sorprendido me quedé al comprobar que el rostro de mi joven juez se iluminaba:

-Es exactamente como lo quería! Me pregunto si necesitará mucha hierba este cordero.

-Por qué?

-Porque en mi casa, todo es muy pequeño...

-Seguro que alcanzará. En verdad, te he regalado un cordero bien pequeño.

Mirando el dibujo, con la cabeza inclinada dijo:

-No tan pequeño... Mira! Se ha dormido.

Así fue como conocí al principito.

Capítulo 3

No fue tarea fácil comprender de dónde venía. El principito me acosaba a preguntas y no parecía preocuparse demasiado por las mías. Muy lentamente y a través de algunas palabras emitidas al azar, es como pude poco a poco enterarme de todo. Al ver por primera vez mi avión (al que no dibujaré por ser algo complicado para mí), me preguntó:

-Qué es esta cosa?

-No se trata de una cosa. Vuela. Se llama avión. Es mi avión.

Sentí orgullo al hacerle saber que volaba. Entonces exclamó:

-Entonces has caído del cielo?

-Sí-dije humildemente.

-Ah! Qué divertido!...

El principito soltó tal carcajada que me sentí muy irritado. No me gusta que se tomen a risa mis desgracias.

Inmediatamente agregó:

-Entonces, tú también vienes del cielo! De qué planeta eres?

El misterio de su presencia quedó transformado en una luz y pregunté atropelladamente:

-Tú vienes de otro planeta?

Pero no me respondió. Movía la cabeza muy suavemente de un lado al otro mientras miraba mi avión:

-En esto..., no puedes haber venido de muy lejos.

Pareció haberse hundido en un ensueño que duró un largo rato. Luego, sacó el cordero del bolsillo contemplándolo ensimismado.

Imaginen ustedes, cómo pudo haberme intrigado esta semiconfidencia acerca de los "otros planetas". Quise saber aún más:

-De dónde vienes, exactamente? Y dónde queda tu casa? A dónde llevarás mi cordero?-pregunté al hombrecito.

Luego de meditar silenciosamente, respondió:

-Me agrada la caja que me has regalado ya de en la noche le servirá de casa.

-Ya lo creo. Si eres amable también te daré una cuerda a fin de atarlo durante el día. Y una estaca.

Esto, no pareció conformar al principito:

-Atarlo? Vaya idea rara!

-Piensa que si no lo atas, tomará cualquier rumbo y se perderá.

Mi amigo fue objeto de una nueva carcajada:

-Dime dónde crees que iría?

-A cualquier lugar. Derecho, siempre adelante...

El principito entonces exclamó severamente:

-Eso no interesa! Mi casa es tan pequeña!

Quizá con cierta tristeza agregó:

-Derecho, siempre adelante de uno, no se puede ir muy lejos...

Capítulo 4

Supe algo más acerca de él. El planeta de donde provenía era apenas más grande que una casa!

Tenía conocimiento, que fuera de los grandes planetas conocidos como la Tierra, Júpiter, Marte, Venus, hay centenares de planetas, muchas veces tan pequeñitos, que apenas pueden ser vistos a través de un telescopio.

Cuando un astrónomo descubre alguno, lo identifica con un número. Por ejemplo: "asteroide 3251".

Suficientes razones tengo como para creer que el planeta de donde provenía mi amigo es el asteroide B 612. Sólo una vez ha sido visto con el telescopio, en el año 1909, por un astrónomo de origen turco.

El científico realizó la demostración de su descubrimiento en un Congreso Internacional de Astronomía. Su explicación no fue creíble a causa de su vestido. Así son las personas grandes.

Sin embargo, más tarde, un dictador turco obligó al pueblo bajo ley de pena de muerte, vestirse al estilo europeo. Esto ofreció nueva oportunidad al astrónomo quien en 1920 mostró por segunda vez su descubrimiento, pero en esta oportunidad, con un traje sumamente elegante. Esta vez, todo el mundo compartió su opinión.

Referí detalles del asteroide B 612 tan sólo por las personas grandes. Ellos aman los números. Cuando les comunicáis acerca de un nuevo amigo, jamás preguntan sobre lo esencial: "Cómo es el timbre de su voz? Cuáles son los juegos que prefiere? Colecciona mariposas?" En cambio preguntan: "Qué edad tiene? Cuántos hermanos? Cuánto pesa? Cuánto gana su padre?". Sólo así creen conocerle.

Si contáis a los adultos: "He visto una magnífica casa construida con ladrillos rojos, geranios en las ventanas y palomas en el techo...", no podrán imaginarse la casa. En cambio si dices: "He visto una casa de cien mil francos", exclaman: "Qué hermosa es!"

Si dices: "La prueba que confirma que el principito existió es que era encantador, que reía y que quería un cordero. Querer un cordero es prueba de su existencia", se encogerán de hombros y os tratarán como se trata a un niño. En cambio si les dices: "El planeta de donde provenía es el asteroide B 612", quedarán convencidos y no formularán más preguntas sobre esta cuestión. Son así, no hay que reprocharles. Los niñitos deben ser muy indulgentes con las personas grandes.

Los que comprendemos la vida, nos burlamos de los números. Más me hubiera gustado dar comienzo a esta historia como si se tratara de un cuento de hadas. En tal caso hubiera dicho:

"Había una vez un principito que vivía en un planeta apenas más grande que él y que tenía la necesidad de un amigo..." Para aquéllos que comprenden la vida les habría parecido mucho más real.

Detesto que se lea mi libro a la ligera. Me entristece relatar estos recuerdos!. Transcurrieron ya seis años que mi hombrecito se marchó con su cordero. Intento describirlo aquí sencillamente para no olvidarlo. Es triste olvidar a un amigo. No todos han tenido esta oportunidad. Podría transformarme en persona grande e interesarme sólo por las cifras. Es por ello que me he comprado una caja de lápices de colores. A mi edad, es penoso retomar el dibujo, cuando sólo se hicieron algunos esbozos de boas cerradas y abiertas a la edad de seis años. Intentaré hacer la reproducción de los dibujos, lo más parecidos posible. Dudo tener éxito pues un retrato va, y el otro no se parece más. Cometo errores en la talla. Es aquí el principito demasiado alto; allá algo pequeño. Se me desdibuja por instantes el color de su vestido. Voy ensayando de una forma u otra a fin de lograr el retrato más próximo a él. Habrán de perdonar mis imperfecciones. Mi amigo jamás daba explicaciones. Tal vez me creía parecido a él; aunque yo lamentablemente, no poseo la cualidad de ver corderos a través de una caja. Me pareceré quizá a las personas grandes. Indudablemente, debo haber envejecido.

Capítulo 5

Cada nuevo día, me aportaba algún otro dato acerca del planeta, la partida, el viaje. Durante el tercer día me enteré del drama de los baobabs.

Fue gracias al cordero, pues el principito me preguntó inquieto, como invadido por una gran duda:

-Es cierto que los corderos comen arbustos?

-Sí, claro. Comen arbustos.

-Ah! Qué alegría me da saberlo!

No me era posible comprender por qué era ello tan importante para el hombrecito. Pero el principito agregó:

-De modo que comen también baobabs, verdad?

Recordé al principito que los baobabs no son simples arbustos, sino grandes árboles y que aún llevando consigo una tropilla de elefantes, no acabarían con un sólo baobab.

La imágen de tropa de elefantes, hizo mucha gracia al principito:

-Habría que ponerlos unos sobre otros...

Luego observó sabiamente:

-Los baobabs, antes de crecer, comienzan siendo pequeños.

-Claro que sí! Lo que no entiendo es por qué sugieres que tus corderos coman a los pequeños baobabs?

-Bueno! Vamos!-contestó el principito como si allí estuviese la prueba. Tuve que realizar un gran esfuerzo inteligente para acercarme por mis propios medios al problema.

Como en todo sitio, también en el planeta del principito, existían hierbas buenas y de las malas que resultaban naturalmente de semillas buenas y de malas semillas. Ocurre que las semillas son invisibles y duermen en el secreto de la tierra hasta el instante en que a una de ellas se le ocurre despertarse. Lentamente comienza a estirarse creciendo tímidamente hacia el sol. Si se trata de una planta mala, se la debe arrancar inmediatamente, en cuanto se la reconoce como tal. Precisamente en el planeta del principito, había semillas terribles. Eran las de los famosos baobabs. Podría decirse que el suelo estaba infestado. Si un baobab no es arrancado a tiempo, ya no es posible luego. Invade y perfora con sus raíces todo el planeta, pudiendo así producirse un estallido.

"Es cuestión de disciplina", decía el principito. "Cuando por la mañana uno termina de arreglarse, debe proceder cuidadosamente a la limpieza y orden del planeta. Hay que arrancar con regularidad a los baobabs apenas son distinguidos entre los rosales, a los que se parecen mucho cuando son muy jóvenes. El trabajo es fácil, pero muy aburrido".

Me aconsejó un día, que intentara lograr un espléndido dibujo, para que entrara bien en las cabezas de los niños de mi tierra. "Si algún día viajan-decía- podrá serle de mucha utilidad. En algunas cosas, no es un inconveniente importante dejar el trabajo para otro momento. Pero si se trata de los baobabs, siempre es una catástrofe. Conocí en una oportunidad un perezoso habitante de un planeta que descuidó tres arbustos..."

Dibujé aquél planeta según las indicaciones del principito.

Me desagrada ser moralista; pero verdaderamente el peligro de los baobabs es poco conocido y los riesgos por quien pudiera llegar a extraviarse en algún asteroide son tan importantes, que, en una excepción que me permito, salgo de mi reserva y os digo: "Niños, cuidado con los baobabs!"

Trabajé largo rato sobre el dibujo, a fin de prevenir a mis amigos de semejante peligro. Quizá os preguntéis: "Por qué no hay en este libro, otros dibujos tan grandiosos como el de los baobabs?" La respuesta es que intenté hacerlos pero sin éxito. En cambio con los baobabs, lo que me impulsó fue sencillamente la urgencia.

Capítulo 6

De a poco fui comprendiendo tu pequeña vida melancólica. Tu mayor distracción era la suavidad de las puestas de sol. De ello me enteré en la mañana del cuarto día cuando me dijiste:

-Me gustan las puestas de sol. Vamos a ver una?

-Bueno, pero debemos esperar...

-Esperar qué?

-Tenemos que esperar a que el sol se ponga.

Pareciste sorprendido. Luego riéndote de ti mismo me dijiste:

-Creo siempre estar en casa!

Se sabe que cuando es mediodía en los Estados Unidos, el sol se pone en Francia. Sólo bastaría llegar a Francia en un minuto para ver la puesta del sol. Pero desafortunadamente, esto no es posible; Francia está suficientemente lejos. Claro que, a diferencia de ésto, en tu pequeño planeta bastaba sólo con mover tu silla algunos pasos, contemplando así el crepúsculo cuantas veces quisieras.

-Un día, asistí a cuarenta y tres puestas de sol.

Poco después agregaste:

-Sabes?... Cuando se está verdaderamente triste, son agradables las puestas de sol...

-Aquél día entonces, el de las cuarenta y tres veces, estabas verdaderamente triste?

El principito no respondió.

Capítulo 7

Durante el quinto día y siempre gracias al cordero, me fue revelado otro secreto de la vida de mi amigo. Me preguntó bruscamente y con cierta ansiedad:

-Si un cordero come arbustos, es que come también flores?

-Claro! Y es más, un cordero come todo lo que encuentra en a paso.

-Come flores con espinas?

-Sí. También las que tienen espinas.

-Pero entonces, de qué sirven las espinas a la flor?

En verdad, ya no tenía respuesta para ello. Estaba además muy ocupado intentando destornillar un bulón de mi motor, que se hallaba muy ajustado. Me encontraba por cierto bastante preocupado por el estado de mi avión y el agua para beber que iba agotándose minuto a minuto; ello me hacía temer lo peor.

-Para qué sirven entonces las espinas?

El principito no olvidaba jamás las preguntas que formulaba. Yo, preocupado por mi bulón respondí cualquier cosa:

-Las espinas no sirven para nada, son pura maldad de las flores.

-Oh!

Luego de un silencio y con cierto dejo de rencor, agregó:

-No lo creo! Las flores son ingenuas y débiles. No tienen maldad y se defienden como pueden. Se creen terribles con sus espinas.

Nada respondí. Me decía para mí: "Si este bulón aún resiste, lo haré saltar de un martillazo". Interrumpiendo nuevamente mis reflexiones, el principito dijo:

-Y tú, tú crees que las flores...?

-Pero no! Yo no creo nada! Te respondí cualquier cosa. Yo me ocupo de cosas serias!

Asombradísimo me observaba el principito.

-Cosas serias, eh! Hablas como las personas grandes!

Avergonzándome aún más agregó:

-Todo lo confundes! Mezclas todo!

Nunca lo había visto tan irritado. Sus dorados cabellos se sacudían con el viento.

-Sé de un planeta en donde habita un Señor carmesí. Nunca ha sentido el perfume de una flor, nunca ha mirado una estrella. Tampoco ha querido a nadie. Sólo una cosa ha hecho en su vida; sumas y restas. Repite todo el día, como tú, hasta el cansancio: "Soy un hombre serio! Soy un hombre serio!" Hinchándose de orgullo. Sabes lo que creo? Que no es un hombre, es un hongo!

-Un qué?

-Un hongo!
El principito empalidecía de cólera.

-Millones de años hace que las flores fabrican espinas, y otro tanto que los corderos se comen de todas formas las flores. Acaso no es serio intentar entender por qué las flores insisten en fabricar sus espinas que no sirven nunca para nada? No crees que tenga importancia la guerra entre los corderos y las flores? No tiene ésto más importancia que las sumas y restas de un Señor gordo y rojo? Y no es también importante que la flor que yo conozco sea única en el mundo, que sólo exista en mi planeta y que un corderito pueda hacerla desaparecer de golpe, en un instante una mañana y sin darse cuenta de lo que hace? Esto, no es acaso importante?

Ya enrojecido agregó:

-Si se ama a una flor de la que no existe más que un ejemplar entre millones de estrellas, es motivo suficiente para que al mirar las estrellas sea feliz. Se dice para sí: "Mi flor está allí, en alguna parte..." Pero si el corderito comiera la flor, para él es como si de pronto y al mismo tiempo, todas las estrellas se apagaran. Y ésto, no es importante?

Bruscamente rompió en sollozos y nada más pudo decir. Ya era noche. Abandoné mis herramientas, de las que ya no importaban ni el martillo, ni el bulón, ni la sed, ni la muerte. En la Tierra, en mi planeta, en una estrella, había un principito que necesitaba ayuda. Lo tomé entre mis brazos y lo acuné. Le dije: "La flor que tú amas no corre ningún peligro... sabes por qué? Dibujaré ya mismo un bozal para tu corderito. También dibujaré una armadura para tu flor... Di..." Ya no sabía que decir. Mis palabras resonaban torpes, estaba perdido... no sabía cómo llegar a él... Es soberanamente misterioso el mundo de las lágrimas...!

Capítulo 8

De a poco fui conociendo mejor a esa flor. El planeta del principito tenía flores simples, con una sola hilera de pétalos, no molestaban a nadie ya que apenas ocupaban lugar. Se las hallaba de pronto una mañana entre la hierba y luego por la noche, se extinguían. Pero... aquélla, de la que hablaba el principito, germinó un día de una semillita traída quién sabe de dónde y a quien el principito había vigilado muy de cerca. Podía tal vez ser un nuevo tipo de baobab. Pero al poco tiempo dejó de crecer y comenzó a transformarse en una bella flor. El principito que asistió a todos los cambios que iban produciéndose, al ver el capullo enorme, creyó que de ello iba a surgir alguna aparición milagrosa. Y, al abrigo de su cámara verde parecía no terminar nunca de preparar su embellecimiento. Elegía con sumo cuidado sus colores. Lentamente se vestía ajustando uno a uno sus pétalos. No quería nacer llena de arrugas como las amapolas. Quería aparecer con el pleno resplandor de su hermosura. Era por cierto muy coqueta. Por fin una mañana, decidió mostrarse junto con la salida del sol.

En medio de un gran bostezo, la flor que había trabajado con tanta perfección, dijo;

-Ah!, perdóname... Recién me despierto... Todavía estoy despeinada.

El principito en un estado de máxima admiración exclamó:

-Eres hermosa!

-Es cierto. He nacido al tiempo que nació el sol.

El principito notó que era muy poco modesta, pero... era tan conmovedora!

-Si no me equivoco, creo que es hora de desayunar-dijo la flor- Serías tan amable de acordarte de mí?

Algo confuso, el principito tomó una regadera llena de agua fresca y sirvió a la flor.

Se mostraba ciertamente vanidosa. Un día por ejemplo, dijo al principito refiriéndose a sus cuatro espinas:

-Ya pueden venir los tigres con sus garras!

-Despreocúpate, en mi planeta no hay tigres, pero además, los tigres no comen hierba-argumentó el principito.

-Yo no soy una hierba-agregó con seductora suavidad la flor.

-Oh... perdóname.

-No temo a los tigres, pero... las corrientes de aire me horrorizan. Tendrías un biombo para protegerme?

"Horror a las corrientes de aire... No es una suerte para una plante-pensó para sí el principito- Esta flor es bien complicada..."

-Aquí hace mucho frío, de modo que durante la noche, me meterás bajo un globo. Veo que hay pocas comodidades. Allá, de donde vengo...

Había llegado bajo la forma de semilla, de modo que no podía conocer absolutamente nada de otros mundos. Se sentía avergonzada por haberse dejado sorprender por una mentira tan inocente, tosió dos o tres veces como para poner en falta al principito.

-Pero... dónde está el biombo?

-Iba por él, pero... como me estabas hablando!

La flor nuevamente forzó la tos como para afligirle aún más.

Es así como el principito comenzó a dudar de ella y se sentía muy desgraciado.

"No debí escucharla-me confesó un día-; es mejor no escuchar a las flores. Tan sólo contemplarlas y aspirar su perfume. La mía endulzaba con su aroma todo mi planeta, y aún así, yo no podía gozar de ello. Quizá la historia de las garras, que tanto me fastidiaba, debe haberme conmovido...

Me confió luego:

"No supe entonces comprender. Cometí el error de haberla enjuiciado por sus palabras y no por sus actos. Iluminaba y perfumaba todo mi planeta. Jamás debí haberla abandonado! Debí haber intuido su ternura detrás de sus ingenuas astucias. Las flores son tan contradictorias! Y yo... demasiado joven para saber amarla.

Capítulo 9

Sospecho que su partida, la realizó a través de una migración de pájaros silvestres. Antes de marcharse, ordenó detalladamente su planeta. Deshollinó los volcanes en actividad con sumo cuidado, eran dos y el principito los utilizaba diariamente para calentar su desayuno. Había un tercer volcán, pero en estado de extinción. Sin embargo, como decía mi amigo: "nunca se sabe...!" y deshollinó igualmente el volcán extinguido. Si se deshollinan regularmente los volcanes, pueden evitarse las erupciones. Para la grandeza de nuestra tierra, somos demasiado minúsculos para deshollinar volcanes, es por eso que nos causan tantos disgustos.

Arrancó tristemente los últimos brotes de baobabs que se hacían visibles. Tenía la sensación de no volver jamás. Esa mañana en particular, estos trabajos de rutina le eran sumamente agradables. Regó la flor por última vez, la resguardó con el globo de las fuertes corrientes de viento, y descubrió deseo de llorar.

-Adiós-dijo a la flor.

La flor no respondió.

-Adiós-insistió el principito.

La flor tosió, pero no precisamente por padecer un resfrío.

-He sido tonta-murmuró al fin- Te pido disculpas e intenta ser feliz.

Estaba estupefacto por la ausencia de reproches. Algo paralizado, permanecía de pie junto a la flor con el globo en su mano. Intentaba comprender esa calma mansedumbre.

-Claro que te quiero!-le dijo la flor- Por mi culpa, no te has enterado de nada. Creo también que has sido tonto como yo. Guarda ese globo, ya no lo quiero.

-Pero el viento...

-No estoy tan resfriada... Soy una flor y estoy segura que el fresco aire de la noche me hará bien.

-Y los animales...?

-Es necesario soportar dos o tres orugas si realmente deseo conocer a las mariposas. Debe ser hermoso! De lo contrario, quién vendrá a visitarme? Tú ya estarás lejos. En cuanto a los animales, tengo mis garras para defenderme, no les temo.

Lució inocentemente sus cuatro espinas. Luego dijo:

-No demores tu partida, es molesto. Si has decidido irte, pues... vete ya.

No quería que la viese llorar. Ciertamente era una flor muy orgullosa...

Capítulo 10

La región exacta en la que se encontraba era en la de los asteroides 325, 326, 327, 328, 329 y 330. Decidió visitarlos a fin de instruírse y encontrar una ocupación.

El primero lo habitaba un rey, vestido de púrpura. Se sentaba en un tronco sencillo pero majestuoso.

-Ah! He aquí un súbdito-dijo el rey al ver llegar al principito.

Mi amigo pensó para sí: "Cómo puede reconocerme si nunca me ha visto antes? Acaso todos los hombres son sus súbditos?"

-Ven más cerca, que quiero mirarte mejor-dijo el rey orgulloso de poder ser por fin el rey de alguien.

El principito buscaba un lugar para sentarse, pero el planeta estaba completamente cubierto por el manto de armiño que llevaba encima el rey. No tuvo opción más que la de permanecer en pie, y como se veía muy cansado, bostezó.

-Es contrario al protocolo bostezar en presencia de un rey, de modo que te lo prohíbo-replicó el rey.

-Cómo puedo impedirlo? Vengo de un largo viaje y no he dormido-respondió el principito.

-Pues entonces-dijo el rey- te ordeno que bosteces. Desde hace largo tiempo, no he visto a nadie bostezar. Los bostezos despiertan en mí cierta curiosidad. Vamos!, hazlo otra vez. Es una orden!.

-Eso me intimida... ahora no puedo-exclamó el principito mientras iba enrojeciendo.

-Hum! Hum!-expresó el rey- Entonces te... te ordeno bostezar o no bos...

De pronto pareció irritado.

El único deseo del rey, era el de ser respetado. No toleraba entonces que se le desobedeciera en lo más mínimo. Pero... dentro de todo, daba órdenes razonables.

"Si ordeno-decía- a un general que se convierta en ave marina y éste no obedece, no sería culpa del general, sino exclusivamente mía".

-Podría sentarme-suplicó tímidamente el principito.

-Ordeno que lo hagas-respondió el rey al tiempo que recogía parte del faldón de su manto de armiño.

El principito se preguntaba: "Sobre quiénes podía reinar el rey, siendo tan pequeño su planeta?"

-Sire...-le dijo- os pido perdón por preguntaos...

-Ordeno que me preguntes-contestó el rey apresurado.

-Sire... Sobre qué reináis?

-Sobre todo-respondió el rey.

-Sobre todo?

Expresándose con gestos, el rey señaló su planeta, los otros y también las estrellas.
-Sobre todo eso?-preguntó el principito asombrado.

-Así es, sobre todo eso...-respondió el rey.

El principito se hallaba nada menos que frente a un monarca universal.

-Y las estrellas os obedecen?

-Claro que sí-dijo el rey- Acatan mis órdenes al instante. Detesto la indisciplina.

El principito estaba realmente maravillado. Si él hubiera detentado tal poder, habría podido ser testigo no sólo de cuarenta y cuatro, sino a setenta y dos, o cien, o aún doscientas puestas de sol en un mismo día, sin siquiera necesitar desplazarse con su silla! Comenzaba a experimentar cierta melancolía al recordar a su pequeño planeta que había quedado abandonado y se animó a pedir una gracia al rey:

-Necesito ver una puesta de sol... Hazme el gusto... Ordena al sol que se ponga...

-Si ordeno a un general que vuele de flor en flor cual si fuera mariposa, que escriba una tragedia o que de pronto mutara en ave marina y no lo hiciera, quién estaría en falta, él o yo?

-Vos-contestó el principito con tono seguro.

-Correcto. Se debe pedir a cada cual, lo que está a su alcance realizar. La autoridad posee un primer sustento que es la razón-dijo el rey- De tal forma que si ordenas a tu pueblo arrojarse al mar, seguramente éste se inclinará hacia una revolución. Me creo con el derecho de exigir obediencia ya que mis órdenes están dentro de lo razonable.

-Y qué hay de mi puesta de sol?-recordó el principito, quien nunca renunciaba a una pregunta, una vez que la había formulado.

-La tendrás. Así lo exigiré, pero tendré que esperar a que las condiciones sean las favorables y adecuadas.

-Y cuándo sucederá eso?-quiso averiguar el principito.

-Hem! Hem!-vociferó el rey mientras consultaba un grueso calendario-, hem! hem!, será a las... a las... será esta misma noche, exactamente a las siete y cuarenta! Ya veras cómo soy obedecido!

El principito bostezó al tiempo que lamentaba la pérdida de su puesta de sol, y como ya se aburría dijo:

-Ya nada tengo que hacer aquí. Me marcho.

-No te vayas todavía-sugirió el rey, quien estaba muy satisfecho de tener un súbdito- Si te quedas, te hago ministro.

-Ministro de qué?

-De... de justicia!

-Pero a quién podré juzgar?

-Eso aún no lo se-contestó el rey- Debo visitar a mi reino, pero estoy viejo, no tengo suficiente lugar para una carroza y me fatiga caminar.

-Yo ya he mirado, por allí tampoco hay habitantes-comentó el principito asomándose a fin de poder observar mejor el otro lado del planeta.
-Podrás juzgarte a ti mismo-replicó el rey- Eso es bien difícil, mucho más que juzgarse a los demás. Te diré más: si logras juzgarte bien a ti mismo, estarás frente a un verdadero sabio.

-Pero no necesito vivir en este sitio para poder juzgarme a mí mismo-dijo el principito-, eso puedo hacerlo en cualquier parte.

-Hem! Hem!-dijo el rey- Oigo por la noche una vieja rata que anda por algún lugar de este planeta. Podrías juzgarla y aún condenarla a muerte de tiempo en tiempo, de modo tal que su vida dependa de tu justicia. Deberá indultarla cada vez, a fin de conservarla ya que no hay más que una.

-A mí no me gusta condenar a muerte, y ahora sí, creo que me marcho-contestó el principito.

-No-dijo el rey.

El principito, aún habiendo terminado sus preparativos para la partida, hizo lo posible para no afligir al viejo monarca:

-Si Vuestra Majestad desea que obedezca puntualmente, podría darme una orden razonable. Por ejemplo, que parta antes de un minuto. Apuesto a que las condiciones son favorables...

Al ver que el rey no esbozó palabra alguna, pareció pensarlo y luego... suspirando comenzó a alejarse.

-Te nombro embajador-gritó apresuradamente el rey, con un tono altamente autoritario.

Mientras se marchaba, se dijo a sí mismo el principito: "Las personas grandes son bien extrañas".

Capítulo 11

El segundo planeta se encontraba habitado por un vanidoso:

-Bien! ¡Bien! ¡Tenemos aquí la presencia de un admirador! -expresó fuertemente y desde lejos el vanidoso, al ver que el principito se acercaba.

Es así, para los vanidosos, los otros hombres son meros admiradores.

-Buen día-saludó el principito- Pero qué raro es tu sombrero!

-Sirve para saludar-respondió el vanidoso- Es para saludar cuando me aclaman. Aunque... lamentablemente, nunca pasa nadie por aquí.

-Ah, sí?-exclamó el principito sin comprender.

-Golpea tus manos una contra la otra-solicitó el vanidoso.

Así lo hizo el principito. Modestamente saludó el vanidoso al tiempo que levantaba su sombrero.

-Esto me divierte más que la visita al rey-se dijo el principito para sí, volviendo a golpear sus manos una contra otra. Inmediatamente, el vanidoso volvió a saludar levantando su sombrero.

A los cinco minutos, el principito se veía cansado por la monotonía del juego:

-Qué se hace para que el sombrero caiga? -interrogó.

El vanidoso no lo oyó, ya que los vanidosos sólo escuchan las alabanzas.

-¿Me admiras mucho, claro? -preguntó al principito.

-Explícame lo que significa admirar.

-Admirar significa asumir que soy el hombre más bello, rico, inteligente y mejor vestido del planeta.

-Acaso no eres la única persona en este planeta?

-Admírame lo mismo! ¡Hazme el favor!

-Bien, te admiro-complaciendo al vanidoso mientras se encogía de hombros, ¿pero... qué beneficio obtienes en que yo te admire?

El principito se fue.

Decididamente, las personas grandes son muy extrañas, se dijo para sí el principito mientras emprendía su nuevo viaje.

Capítulo 12

La visita al tercer planeta fue algo breve pero suficiente para entristecer al principito. Vivía en él un bebedor.

-Qué haces allí? -interrogó el bebedor, ubicado silenciosamente entre una vasta colección de botellas llenas y otras vacías.

-Bebo-contestó el habitante algo lúgubre.

-Por qué lo haces? -preguntó el principito.
-Para olvidar-contestó el bebedor.

-Qué es lo que tratas de olvidar? -inquirió penosamente el principito.

-Que me siento avergonzado-confesó el bebedor inclinando hacia abajo la cabeza.

-Avergonzado de qué? -intentó averiguar el principito con el propósito de ayudarle.

-Avergonzado de beber! -concluyó el bebedor quedando definitivamente sumido en el silencio.

El principito se alejaba perplejo. Volvió a repetirse durante el viaje que las personas grandes son muy pero muy extrañas.

Capítulo 13

Un hombre de negocios habitaba el cuarto planeta. Tan ocupado estaba que no levantó su mirada ni aún ante la llegada del principito.

-Buenos días-saludó éste- Su cigarrillo está apagado.

-Tres y dos son cinco. Cinco y siete, doce. Doce y tres, quince. Buenos días. Quince y siete, veintidós. Veintidós y seis, veintiocho. No tengo tiempo para volver a encenderlo. Veintiséis y cinco, treinta y uno. ¡Uf! Da un total de quinientos unos millones seiscientos veintidós mil setecientos treinta y uno.

-Quinientos millones de qué?

-Eh! ¿Todavía permaneces allí? Quinientos unos millones de... Ya no sé... ¡Tengo tanto trabajo! Yo soy serio, no me divierto con tonterías. Dos y cinco, siete...

-Quinientos millones de qué? -inquirió nuevamente el principito, que jamás olvidaba una pregunta una vez formulada.

El señor de negocios levantó la cabeza:

-Hace cincuenta y cuatro años que vivo en este planeta, y sólo tres veces me han molestado. Hace veintidós años fue la primera, cuando un abejorro cayó Dios sabe de dónde. Fue tan estrepitoso el ruido que produjo al caer, que cometí cuatro errores en una suma. Hace once años fue la segunda a causa de un ataque de reumatismo. Debo hacer ejercicios, pero no tengo tiempo para moverme. Soy serio. ¡La tercera vez... Hela aquí! Decía, quinientos unos millones...

-Millones de qué?

El hombre de negocios había comprendido que no había ya esperanza de tranquilidad alguna.

-Millones de esas cositas que se ven a veces en el cielo.

-Moscas?

-¡Oh, no! Cositas que brillan.

-Abejas?

-Pero no! Cositas doradas que hacen desvariar a los holgazanes. ¡Pero yo soy serio! y no tengo tiempo para perder.

-Ah! ¡Estrellas!

-Eso es. Estrellas.

-Pero puedes decirme que haces con quinientos millones de estrellas?

-Quinientos un millón seiscientos veintidós mil setecientos treinta y uno. Yo soy serio y preciso.

-Dime, qué haces con esas estrellas.

-Cómo qué hago? Nada, las poseo.

-Posees las estrellas?

-Efectivamente.
-He visto un rey que...

-Escucha: los reyes no poseen, "reinan" que es bien distinto.

-Me dirás para qué te sirve poseer estrellas?

-Gracias a ello soy rico.

-De qué sirve ser rico?

-Para comprar otras estrellas, si alguien las encuentra.

Mientras tanto el principito iba pensando que este hombre, razona un poco como el ebrio. Siguió preguntando;

-Cómo puede un hombre poseer estrellas?

-¿Acaso, sabes de quién son?

-No sé. Supongo que de nadie.

-Pues entonces... son mías por ser el primero en haberlo pensado.

-Y con eso basta?

-Pues claro! Cuando hallas un diamante que no le pertenece a nadie, es sencillamente tuyo. De igual forma, cuando eres el primero a quien se le ocurre una idea, la patentas e inmediatamente pasa a ser de tu propiedad. Así, yo poseo las estrellas pues nadie antes que yo, soñó poseerlas. ¿Comprende?

-Es cierto-dijo el principito- Pero ¿qué haces tú con ellas?

-Las administro. Las cuento y recuento-contestó el hombre de negocios. ¡Es bastantes difícil, pero como dije, soy un hombre serio!

El principito aún no se daba por satisfecho.

-Yo, si poseo un pañuelo, puedo abrigar con él mi cuello y llevarlo conmigo a donde vaya. Si poseo una flor, puedo cortarla y llevármela. ¡En cambio, tú, no puede cortar las estrellas!

-No, pero puedo depositarlas en el banco.

-Y eso qué quiere decir?

-Escribo en un papelito la cantidad de estrellas que poseo, cierro el papelito y lo pongo bajo llave en un cajón.

-Eso es todo?

-Lo suficiente.

Es divertido y bastante poético, pero... no es serio -pensó el principito, que sobre cosas serias tenía un concepto bien distinto del de las personas grandes.

-Yo-dirigiéndose al señor- poseo una flor a la que riego todos los días. Tres volcanes que deshollino todas las semanas, aunque uno de los tres está extinguido. Nunca se sabe. Tanto para mis volcanes como para mi flor, es útil que yo los posea. En cambio, tú... no eres útil a las estrellas.

El hombre de negocios hizo el ademán de responder, pero no encontró palabras para ello. El principito se fue. Decididamente las personas grandes -se decía para sí- son enteramente extraordinarias.

Capítulo 14

El quinto planeta era algo extraño y el más pequeño de todos. Apenas había espacio para albergar a un farol y un farolero. Era incomprensible para el principito, qué utilidad tendrían en algún lugar del cielo, en un planeta casi deshabitado, un farol y un farolero.

Dijo para sí: "Quizá este hombre es absurdo. Pero seguramente lo es menos que el rey, el vanidoso, el hombre de negocios y el bebedor. Por lo menos su trabajo posee sentido. Al encender su farol, es como si diera nacimiento a una estrella más, o a una flor. Cuando apaga el farol, hace dormir a la flor o a la estrella. Su trabajo es lindo, y por ello útil.

Al llegar al planeta, saludó con respeto al farolero:

-Buenos días. Por qué apagas el farol?

-Es la consigna-contestó el farolero- Buenos días.

-Qué es la consigna?

-Apagar el farol. Buenas noches.

Y volvió a encenderlo.

-Pero, y ahora por qué acabas de encenderlo nuevamente?

-Es la consigna-respondió el farolero.

-No te comprendo-le dijo el principito.

-No es necesario comprender nada. La consigna es la consigna. Buenos días.-dijo el farolero, apagó el farol y secó su frente con un pañuelo a cuadros rojos.

-Mi oficio es terrible. Al principio era más razonable. Apagaba el farol por la mañana y lo encendía por la noche. El resto del día lo utilizaba para descansar y el resto de la noche para dormir...

-Después la consigna cambió?-interrogó el principito.

-La consigna no ha cambiado-respondió el farolero- Ese es el drama! Año tras año el planeta gira más velozmente y la consigna no ha cambiado.

-Entonces?-dijo el principito.

-Al producirse ahora una vuelta por minuto, no tengo ni un segundo para descansar. enciendo y apago el farol una vez por minuto.

-Qué raro! En este planeta los días duran tan sólo de un minuto!

-Nada tiene de raro. Hace ya un mes que estamos juntos-dijo el farolero.

-Un mes?

-Exacto. Treinta minutos. O sea treinta días! Buenas noches.

Volvió a encender el farol.

El principito lo observaba atentamente y le agradaba que el farolero fuera tan fiel a la consigna. Le hizo recordar las puestas de sol que en otros tiempos había perseguido con sólo mover su silla unos pasos. Sintió el deseo de ayudar a su amigo.
-Sabes?..., conozco la manera en que puedas descansar cuando así lo necesites...

-Siempre quiero descansar-dijo el farolero.

Se puede ser a la vez fiel y perezoso. El principito prosiguió:

-Tu planeta es tan pequeño que puedes recorrerlo en un abrir y cerrar de ojos. Con sólo caminar lentamente, quedarás siempre al sol. Cuando quieras descansar, deberás caminar y de esta forma el día, durará el tiempo que tú quieras.

-No es gran cosa lo que con eso adelanto. Lo que más me gusta en la vida, es dormir-confesó el farolero.

-Es no tener suerte-dijo el principito.

-Es no tener suerte-dijo el farolero. Buenos días.

Y apagó el farol.

Mientras proseguía su viaje se dijo el principito: "éste sería despreciado por todos los otros, por el rey, el vanidoso, el bebedor, el hombre de negocios. Por el contrario a mí, es el único que no me parece ridículo. Tal vez sea por ocuparse de una cosa ajena a si mismo".

Suspiró con nostalgia y prosiguió:

"Este es el único del que podría haberme hecho amigo. Pero su planeta es realmente tan pequeño que no hay lugar para dos...".

El principito no se animaba a contarse a sí mismo que lo más atrayente de aquél planeta, eran sin duda, las mil cuatrocientas cuarenta puesta de sol, cada veinticuatro horas!.

Capítulo 15

El sexto planeta contaba con grandes dimensiones. Vivía allí un Anciano que se dedicaba a escribir enormes libros.

-He aquí un explorador!-exclamó al ver al principito.

El principito sentado sobre la mesa, resopló de cansancio. Había viajado mucho!

-De dónde es que vienes?-preguntóle el Anciano.

-Qué es este libro tan gordo?-interrogó el principito- Qué es lo que haces aquí?

-Soy geógrafo-dijo el Anciano.

-Qué es ser un geógrafo?

-Es un sabio conocedor de los mares, ríos, ciudades, montañas y desiertos.

-Eso es bien interesante-acotó el principito- Al fin un oficio verdadero! Miró a su alrededor; no había visto todavía un planeta tan majestuoso.

-Es realmente hermoso vuestro planeta. Tiene océanos?

-No puedo saberlo-contestó el geógrafo.

-Ah!-exclamó el principito decepcionado- Tiene montañas?

-Tampoco puedo saberlo-dijo el geógrafo.

-Ciudades, ríos y desiertos?

-Y cómo podría saberlo?

-Pero acaso no eres geógrafo?-preguntó disconforme el principito.

-Dije que era geógrafo, no explorador. No poseo exploradores y no soy yo quien deba realizar el cómputo de las ciudades, los ríos, montañas, mares, océanos y desiertos. El geógrafo es lo suficientemente importante como para ambular por ahí. Nunca debe abandonar su despacho. Debe interrogar a sus exploradores y tomar nota de sus observaciones. Y si alguna de ellas se le aparece como interesante, debe levantarse una encuesta acerca de la moralidad del explorador.

-Por qué?

-Porque si un explorador mintiera podría causar todo tipo de catástrofes en los libros de geografía. Lo mismo un explorador que bebiera en demasía.

-Por qué?-preguntó nuevamente el principito.

-Pues los ebrios ven doble, de modo que vería dos montañas en el lugar donde sólo hay una.

-Ah, sí! Conozco a alguien-dijo el principito- que no sería un buen explorador.

-Es posible. De manera que, cuando la moral del explorador es intachable, se realiza una encuesta en relación a su descubrimiento.

-Se va a ver?-preguntó el principito.

-Desde ya que no. Eso sería demasiado complicado. Sólo se exige al explorador que presente pruebas. Si por ejemplo el descubrimiento es de una gran montaña, se le pide que traiga grandes piedras.

El geógrafo se mostró repentinamente emocionado:

-Pero tú, tu vienes de lejos! Eres un explorador! Podrías describirme tu planeta!

Sin perder tiempo, el geógrafo abrió su gigantesco registro y afinó la punta de su lápiz. Los relatos se toman en lápiz al principio. Se transcriben en tinta al momento en que el explorador suministra las pruebas correspondientes.

-Decías?-interrogó el geógrafo.

-Oh!, veráis...-dijo el principito-, mi planeta es poco interesante; es demasiado pequeño. Tengo tres volcanes de los cuales uno se extinguió. Pero nunca se sabe...

-Nunca se sabe-repitió el geógrafo.

-Tengo también una flor.

-Las flores no son tenidas en cuenta, no las anotamos-dijo el geógrafo.

-Por qué? Si son lo más lindo!-exclamó el principito entre irritado y asombrado.

-La razón es que toda flor es efímera.

-Qué quiere decir "efímera"?

-Las geografías-dijo el geógrafo son los libros más valiosos de todos los libros. Jamás pasan de moda. Es raro, por no decir imposible que una montaña cambie de lugar. También sería cosa extraña que un océano perdiera su agua. Lo que escribimos son aquéllas cosas eternas.

-Sin embargo, los volcanes extinguidos pueden despertar-interrumpió el principito- Qué significa "efímera".

-Para nuestros registros, que un volcán esté extinguido o en actividad, es lo mismo. Lo que cuenta es la montaña misma y eso no cambia.

-Qué significa "efímera"?-interroga nuevamente el principito, que como sabemos, en su vida había renunciado jamás a una pregunta una vez formulada.

-Significa que se encuentra en permanente amenaza de desaparición. Que algún día deja de existir.

-Acaso mi flor está amenazada por una próxima desaparición?-preguntó entristecido el principito.

-Seguramente.

Mi flor es efímera-pensó el principito-, y sólo tiene cuatro espinas que intentan defenderla contra el mundo entero! Y la he dejado completamente sola en mi casa!

A pesar de la nostalgia, tomó coraje y preguntó:

-Qué me aconsejáis que vaya a visitar?

-El planeta Tierra. Su reputación es buena...

Partió así el principito... pensando en su flor.

Capítulo 16

La Tierra ha sido el séptimo planeta visitado por el principito.

La Tierra no es, por cierto, un planeta cualquiera. La cantidad de reyes que allí se cuentan es de ciento once (incluyendo a los reyes negros), siete mil geógrafos, novecientos mil hombres de negocios, trescientos once millones de vanidosos, siete millones y medio de ebrios, es decir, aproximadamente dos mil millones de personas grandes.

Para tener una idea de la grandeza de la Tierra, os contaré que cuando la electricidad aún no existía, se hacía imprescindible la labor de cuatrocientos sesenta y dos mil quinientos once faroleros, que proveyeran de luz a seis continentes.

El desplazamiento y movimiento de este gran ejército de faroleros, se veía a la distancia como los de un ballet de ópera. Quienes cubrían el primer turno eran los faroleros de Nueva Zelandia y Australia. Encendían los faroles y se iban a dormir. Le seguían los faroleros de China y Siberia. Era el turno luego de Rusia y de las Indias. Le sucedían los de Africa y Europa. Tras ellos los de América del Sud, más tarde América del Norte. Jamás equivocaban este orden. Era verdaderamente una escena espléndida.

Quienes llevaban una vida poco divertida, eran el farolero del único farol del Polo Norte y su colega del único farol del Polo Sud, ya que la frecuencia con que encendían sus faroles, era tan sólo de dos veces al año.

Capítulo 17

Sugiero que no he sido preciso al hablar de los faroleros. Puedo correr el riesgo de ofrecer a quienes no lo conocen, una idea equívoca acerca de nuestro planeta. En verdad, de todo el espacio habitable de la Tierra, los hombres ocupan poco espacio. Imaginaos que si los dos mil millones de hombres que habitan la Tierra, permanecieran de pie y algo apretados, entrarían tranquilamente en una plaza pública de veinte millas de largo por veinte de ancho. La humanidad entera podría alojarse en la islita más pequeña del Pacífico.

Seguro que las personas grandes no harían caso de ello. Se sienten tan importantes que se ven ocupando mucho lugar como los baobabs. Les podríais aconsejar hacer el cálculo, ya que tanto gustan de las cifras, pero me temo que sería una gran pérdida de tiempo. Confiad en mí.

Una vez en tierra, el principito quedó sorprendido al no ver a nadie. Pensaba para sí haber equivocado el planeta cuando de pronto, fue sorprendido por un anillo color luna que se revolvía en la arena.

-Buenas noches-dijo el principito.

-Buenas noches-contestó la serpiente.

-Puedes decirme en qué planeta me encuentro?-interrogó el principito.

-En la Tierra, exactamente en Africa-respondió amablemente la serpiente.

-Ah!... Está despoblado el planeta?

-Ocurre que has caído justo en el desierto. Es común que en los desiertos no haya nadie. Pero, la Tierra es grande...-dijo la serpiente.

Sentándose sobre una piedra, el principito levantó su mirada hacia el cielo:

-Será que las estrellas brillan-dijo-, a fin de que cada uno pueda algún día encontrar la suya? Ese es mi planeta, está justo sobre nosotros... Mira qué pequeño. Qué distante está...!

-Es hermoso!-exclamó la serpiente-, qué haces por aquí?

-Estoy algo enfadado con una flor-dijo el principito.

-Ah!, comprendo...-dijo la serpiente.

Luego de un silencio:

-Dime... dónde están los hombres?-quiso averiguar el principito- Aquí, en el desierto se está un poco solo.

-Tal vez con los hombres, también se esté solo, no crees?

Después de mirar largo tiempo a la serpiente:

-Qué extraño animal eres-dijo el principito. Tan delgado como un dedo.

-Sin embargo mucho más poderoso que el dedo de un rey-respondió con cierto orgullo la serpiente.

-No eres muy poderoso-dijo sonriendo el principito- Ni siquiera tienes patas, no puedes viajar...

-Aún así, te aseguro, puedo llevarte más lejos de lo que lo haría un navío-agregó sorprendiendo al principito, mientras se enroscaba alrededor de su tobillo.
-A quien toco, vuelvo al lugar de donde provino. Pero tú pareces diferente..., eres puro y vienes de una estrella.

El principito nada decía.

-Eres débil, me das pena-continuó la serpiente- Si algún día extrañas demasiado a tu planeta, puedo ayudarte. Puedo..., tú comprendes...

Oh! Claro que sí! Te he comprendido muy bien-dijo el principito- Sólo una cosa... por qué hablas siempre con enigmas?

-Yo los resuelvo todos-contestó presurosa la serpiente.

Y así, permanecieron un largo rato en silencio.

Capítulo 18

Avanzó el principito por el desierto, no encontrando más que una flor. Apenas si tenía tres pétalos...

-Buenos días-saludó cortesmente el principito.

-Buenos días-contestó la flor.

-Sabes tú dónde están los hombres?-preguntó el principito.

Alguna vez la flor había visto pasar una caravana..., una en toda su vida.

-Los hombres? Existen algo así como seis o siete. Los he visto hace muchos años y nunca se sabe donde hallarlos. Parecen arrastrados por los vientos, como no poseen raíces... Les fastidia mucho no tenerlas.

-Adiós-dijo de pronto el principito.

-Adiós-dijo la flor.

Capítulo 19

El principito se encontró con una gran montaña y se subió. En verdad, las únicas montañas que en su vida había visto eran los tres volcanes de su pequeño planeta que en total le llegaba cada uno a sus rodillas. El volcán apagado lo utilizaba como taburete.

Se dijo: "Desde una montaña tan alta como ésta, seguro es que veré de un sólo golpe el planeta con todos sus habitantes..." Sólo vió puntas de rocas bien afiladas.

-Buenos días-dijo al azar el principito.

-Buenos días... Buenos días... Buenos días...-respondió el eco.

-Quién eres?-preguntó interesado el principito.

-Quién eres... quién eres... quién eres...-respondió el eco.

-Os suplico, sed mis amigos... estoy solo-dijo el principito.

-Estoy solo... estoy solo... estoy solo-prosiguió el eco.

"Pero... qué planeta tan raro!-pensó para sí el principito- Es seco, puntiagudo y salado. Los hombres no tienen imaginación. repiten y repiten todo lo que escuchan... En casa tenía una flor y siempre era la primera en hablar...

Capítulo 20

Al fin el principito descubrió una ruta, luego de haber caminado a través de arenas, rocas y nieves durante un largo tiempo. Todas las rutas van hacia la morada de los hombres.

-Buenos días-esbozó el principito.

Se trataba de un jardín lleno de rosas.

-Buenos días-respondieron al saludo las rosas.

El principito las observó detenidamente..., todas eran semejantes a su flor.

-Quiénes sois?-preguntó sorprendido el principito.

-Somos rosas-contestaron las rosas.

-Ah!-exclamó el principito.

Muy desdichado, recordaba que su flor le había contado un día que era única en su especie y en el universo entero. El principito se encontró con que en un sólo jardín había cinco mil, todas semejantes entre sí.

"Si ella viera ésto-pensó para sí-, se sentiría seguramente avergonzada, tosería un buen rato y simularía morir a fin de evitar el ridículo. Yo debería aparentar protegerla, pues para humillarme aún más, llegaría hasta el extremo de dejarse morir..."

Prosiguió así el curso de sus pensamientos: "Creí ser rico al poseer una flor única en su especie, y no se trata más que de un ejemplar ordinario. La rosa y tres volcanes que no pasan de mis rodillas, de los cuales uno esté quizá apagado para siempre. Verdaderamente..., no soy un gran príncipe". Se extendió sobre la hierba y lloró.

siguiente...





Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...