Som relació: com acollir, com acompanyar l'altre (I)
Com «acompanyar» l'altre: el procés d'acompanyament
Som i vivim en una xarxa de relacions. Som éssers relacionals. Som conscients del nostre propi jo en la mesura que som conscients del jo de l’altre. Hi ha un tipus de relació que té per objecte servir de suport, de sosteniment, de base segura per ajudar l'altre a ser, a enlairar-se, a desenvolupar-se humanament, a créixer. Una relació que és font de comprensió, suport, ajuda, acompanyament, amor (un tipus d'amor que fins i tot ens pot ajudar a curar).
En tota persona humana hi ha una tendència latent al ple desenvolupament de les seves potencialitats, un dinamisme intern que ens impel·leix cap a l'autorealització, cap al desenvolupament del que cadascú de nosaltres pot arribar a ser, d'avançar en la direcció del nostre propi desenvolupament, de la nostra pròpia maduresa. És una tendència innata cap al creixement, un impuls cap a l'autorealització. Aquesta tendència, però, es pot trobar encoberta per múltiples factors: defenses psicològiques desenvolupades per un mateix o induïdes per l'ambient. I és aquí és on intenta incidir el pervers mecanisme de l'«alienació» creat pel mateix sistema social, ofuscant els nostres més autèntics anhels i necessitats humanes i substituint-los per succedanis sovint artificiosament creats, epidèrmics, banals i convencent-nos que aquests són els nostres veritables objectius reals a la vida… És també en aquest context que poden tenir sentit les «relacions d'acompanyament»...
Creixem d'una manera o d'un altra en funció de les relacions que tenim o no tenim...... Depèn de la qualitat de les relacions en les que vivim que estem en el món d'una manera o d'un altra..
Som més pel que hem rebut, que per auto-fabricació pròpia...
Acompanyar: ajudar, potenciar que cadascú sigui fidel a la singularitat del seu propi cor... Alliberar el seu propi cor...
Per M. del Mar ALBAJAR, Abadessa del monestir San Benet de Montserrat
1. Què vol dir ser «persona»
La persona humana, i tot ésser viu; és un procés relacional autopropulsat per una tendència latent al ple desenvolupament de les seves potencialitats.
Conte-fàbula de l'àliga i la gallina
3': veure aquí
Som éssers «relacionals»
10’ 10”: «Relacional»: perquè no existeix cap ésser viu que no visqui sense relació... els éssers vius sempre estem en relació... les plantes estan en relació amb l’oxigen, el sol, la terra, l’aigua.. els éssers humans som fruit d’una relació... Si un ésser està completament aïllat, està mort... No existeix un ésser viu que no estigui en relació... ser un ésser viu vol dir que som relació...
Som com una mena de xarxa... Nosaltres, tot ésser viu, no ens podem entendre si no és com una xarxa de relacions amb les persones del voltant i també amb tots els fets que hem anat vivint al llarg de la nostra vida... Ser persona és estar en relació, estar en relació amb les persones però també estar en relació amb la Vida... i en la vida, hi ha una part de la vida que nosaltres no la podem triar, moltes coses de les que ens succeeixen no les podem triar... però som relació, i per tant, el que si podem triar és com responem a les circumstàncies aquestes...
Som éssers relacionals, per tant el tema de la relació és molt important.. ens necessitem els uns als altres... creixem d'una manera o d'un altra en funció de les relacions que tenim o no tenim... Depèn de les qualitats de les relacions en les que vivim que estem en el món d'una manera o d'un altra... La planta si la reguem, si la cuidem, si la podem, creix d'una manera i si no ho fem creix d'una altra... som éssers relacionals, essencialment relacionals...
Som «procés» i les relacions «ens afecten»
Som procés... anem esdevenint persones. Som persones però anem esdevenint persones... Com que som relació cada vegada que jo faig alguna cosa, sempre que estic vivint, estic relacionant-me amb algú, amb alguna cosa, amb alguna circumstància, amb algun repte... ...el fet que jo em relacioni amb aquesta situació, em canvia... perquè m'aporta una experiència nova que jo no tenia, aquesta experiència nova genera en mi una nova resposta que l'aplico a aquesta situació, i això genera una nova experiència, de forma que en la nostra relació sempre anem canviant i avançant... viure, ser persona... és un anar esdevenint... som éssers mobilitzats per un desig que ens empeny a anar essent, estem en un procés en què si la relació s’acaba l’ésser deixa d'estar viu... si deixéssim d’estar en procés deixaríem d’estar vius... sempre estem obrint-nos a una realitat que sempre és més gran que nosaltres.. i per tant, mai arribem al final, (mai acabem d'esdevenir realment persones, contínuament ens estem fent...). Som procés... tota persona és un procés sempre obert, que no s’arriba mai al final, sempre estem en procés...
Un procés relacional «autopropulsat»
Som procés relacional «autopropulsat», és a dir, aquest procés que som està dinamitzat, empès, mobilitzat des de l'interior, des de l'autos" ( el símateix). Cada persona som un procés, som relació, però un procés dinamitzat des de l'autos, des del nostre interior... el procés d'ésser persona comença, es dinamitza i avança des del sí mateix, des de l'originalitat, des de l'autenticitat, des de la llibertat de cada persona...
...això en els animals i les plantes és molt evident: una planta si la vols ajudar a créixer el que si que pots fer es regar-la, podar-la i donar-li l'ombra... però no te s'acudeixi remenar-la gaire i estirar-la per fer-la, forçarla, a créixer perquè així l'únic que podem fer és matar-la... Per exemple la papallona, la papallona en algun moment amb les ales ha de fer força per trencar el capoll... si nosaltres volguéssim ajudar la papallona i facilitar-li el procés des de fóra que no sigui autopropulsat sinó des de fóra i trenquem el capoll, llavors aquesta papallona no haurà fet la força necessària amb les ales per trencar el que capoll i després no podrà volar... el creixement és, ha de ser, autopropulsat... la persona és un procés relacional autopropulsat...
La «tendència latent» que ens dinamitza
La persona és autopropulsada per una «tendència latent»: tots els éssers vius estan dinamitzats per una «tendència latent» que és com una energia interna, com un corrent subjacent que dinamitza tots els éssers cap al ple desenvolupament de les seves potencialitats... tots els éssers vius tenen un dinamisme intern que promou el seu equilibri i el seu desenvolupament cap al que aquest ésser és possible que sigui... Si un ésser viu té les condicions més o menys bones no es farà malbé, no tendirà al mal, no tendirà a un error, a fer mal o a fer-se mal... sinó que l’evolució normal d'un ésser viu és el ple desenvolupament de les seves potencialitats...
MASLOW, parlant d'aquesta «tendència latent» diu: aquesta naturalesa interna, aquesta tendència latent, no és forta, dominant, inequívoca com ho és l'instint en els animals, (és a dir, estem parlant d'un dinamisme que ens empeny a viure però que no és tan clar com quan tenim gana, tenim set o tenim un impuls...) aquesta latència, aquest dinamisme interior és dèbil, delicada, subtil i fàcilment derrotada per hàbits, pressions socials i les actituds errònies al respecte...( és quelcom intern que ens empeny a créixer en equilibri i en desenvolupament )... però que és fàcilment derrotada... ara, tot i que és dèbil, no desapareix.. encara que se la negui, perdura calladament, pressionant contínuament per obrir-se a la llum... un dinamisme intern que ens porta al nostre creixement, a la nostra llibertat, a la possibilitat d’arribar a poder ser qui som... És fàcilment derrotat... però malgrat això no desapareix completament, diu Maslow.
... però un dinamisme no sempre prou robust
... aquest dinamisme intern ens porta al nostre creixement, a la nostra llibertat, a poder ser qui som... i que encara que moltes vegades acallem i és una tendència fàcilment derrotada... no s'apaga completament ... (nosaltres en llenguatge cristià diem: això és l'esperit de vida, l'esperit vital de Déu, que batega en tota persona i que empeny a tota persona perquè pugui arribar a ser qui és, a desplegar l'ésser de cada persona...)
Les persones som, doncs, aquests processos relacionals, dinamitzats per un impuls interns, que ens dinamitza des de dintre i des de la pròpia llibertat... i que si respectem això, aquest procés intern les porta al ple desenvolupament de les seves potencialitats...
Esdevenir allò que em diu el cor
Conseqüència de tot això: cada persona té la responsabilitat de descobrir la singularitat intima del seu cor i esdevenir allò que em diu el cor que haig de ser...
«Acompanyar», respectant la singularitat de l’altre i la diferència...
A l’hora d’acompanyar hi ha la tendència de voler acompanyar cap a un objectiu concret, cap a un model proposat... ...però per acompanyar necessitem recordar aquest previ: realment cadascú som diferents... i que «acompanyar» és ajudar a que l’altre descobreixi el seu propi cor (la singularitat del seu cor), no pretenent, que la persona que acompanyem sigui, esdevingui, allò que ella no és... Aquest és un repte que no s'acaba mai: respectar que cadascú som “diferents”... respectar que som diferents, que cadascun és singular, no hi ha un caràcter de persona que sigui millor que l'altre... aprendre a respectar-nos mútuament respectant la pròpia idiosincràsia de cadascú... perquè no veiem ni vivim, no patim la vida, tots de la mateixa manera... una mateixa frase, un mateix comentari, una mateixa situació, la vivim, la percebem de maneres molt diferents...
... cada persona som diferents i hem de ser diferents, aquesta és la voluntat de Déu, potenciar la diferència de cadascú, potenciar que cadascú sigui fidel a la singularitat del seu cor, alliberar el seu propi cor... encara que això ens fa por, ens fa pànic perquè si cadascú és com és, jo no puc controlar les respostes de l'altre...
...alliberar les persones és promoure la diferència i promovent la diferència el que també estem fent al mateix temps és descobrir la unitat (relacional) que ens inclou a tots, perquè quan alliberem les persones alliberem aquests cors que són “relacionals”, relacionals vol dir que tots som part d'aquesta unitat, tots participem d'aquesta xarxa, un a un som part d'aquesta xarxa, però perquè realment hi hagi aquesta unitat cal alliberar les diferencies, cal donar espai a les diferències, a les identitats (aquest unitat relacional no pot anular la singularitat de cada ésser humà ...)
2. «Acompanyar» és un tipus particular de relació...
No totes les relacions són «acompanyament». Tots els éssers vius són relacionals, però hi han relacions que fan mal, que destrueixen, no totes les relacions són d'acompanyament.
R=CxD... ( La Relació és Contacte x Distància )
Hi ha relació d'acompanyament quan hi ha contacte i distància. Que hi hagi "contacte", què vol dir.?.. Que hi ha contacte vol dir que l'altre a mi m'afecta, en toca, que hi hagi contacte vol dir que a mi l'altre m'importa, vol dir que jo em trobo amb l'altra persona, el que li passa a l'altra persona, el que està vivint, a mi m’afecta, i això vol dir que hi ha contacte... Que hi hagi distància (diferència)... "distància" és la capacitat de respectar que l'altre és l'altre i que ha de fer el seu camí i que jo he de fer el meu camí...
De l’utilitarisme a l’empatia...
Què vol dir que l'altre ha de fer el seu camí...? Pensem en una relació en la que no hi ha distància... llavors es converteix en “utilitarista” ... aquestes relacions es converteixen en relacions de tipus utilitarista... (...en les relacions afectives, en les relacions íntimes, en els enamoraments passa... això és típic de l'estat de l'enamorament)... quan jo m’enamoro d'una persona, perquè té allò que jo necessito..., en aquest moment de la relació, no hi ha distancia,... el que hi ha és que jo projecto en l'altra persona allò que jo necessito ("utilizo" aquesta persona per satisfer les meves necessitats...) Quan hi ha distància aquest persona que jo estimo, de la que m'he enamorat, pot tenir aquests trets que a mi m'atreuen, però a més és una persona amb un projecte propi, amb un cor singular propi (que jo haig de respectar) i jo també sóc una persona amb un cor singular propi que faig el meu camí...
«Acompanyar» no és mai recolzar-me en l'altre, acompanyar no és esperar que l'altre em doni l'afecte que a mi em falta. Quan acompanyem no podem fer servir l'altre perquè ens doni el que a mi em falta, per les necessitats que jo no tinc satisfetes... per poder acompanyar, perquè realment hi hagi aquesta relació hi ha d'haver-hi aquesta distància, que implica aquesta actitud d'empatia, aquesta capacitat de posar-me en lloc de l'altre, posar-me en la pell de l'altre. Només hi ha empatia quan jo en poso a les sabates de l’altre, quan m'imagino, intueixo, el que això suposa per l'altre... i alhora sé que jo no sóc l'altre, jo no pateixo el que està patint l'altre, ni em deixo endur per les emocions de l'altre... ...si no hi ha aquesta distància jo no sóc empàtica, el que sóc és una fusionada amb l’altre, estic enganxada a l'altra persona, sóc com un paràsit de l'altre. Perquè hi hagi relació d'acompanyament és necessari que hi hagi aquesta distància / diferència entre ambdues persones...
...si no hi ha contacte, si l'altra persona no m'interessa, si jo no la veig com a persona propera amb la seva pròpia idiosincràsia i singularitat pròpia, si jo no em "trobo" amb l'altra persona, llavors no hi ha “Relació”.... i si hi ha molt de "contacte" però no hi ha "distància", tampoc no hi ha relació autèntica. Són necessaris tots dos components: aquest trobada amb l’altre (contacte) i aquesta distància, aquest respecte pels processos singulars de cadascú... ("contacte-empàtic" i "distància": aquesta "trobada" amb l'altre, aquesta implicació i alhora aquest respecte per la singularitat de l'altre).
2ona part:
32': ...i com ho fem això... com es fa això de jo ser fidel a mi mateixa i ajudar, respectar la fidelitat de l'altre a sí mateix? (...)
Veure també la secció: LES RELACIONS HUMANES
