El llenguatge de les religions: la seva problemàtica
Religió i interpretació de la realitat / Les dificultats del llenguatge en la religió / Llenguatge descriptiu i llenguatge simbòlic
La «religió» és una forma de vehicular la nostra capacitat de transcendir creada per la cultura humana, composta per un conjunt de rituals, narracions sagrades, símbols, mites que generen i suporten un sistema de creences, que ve a plasmar-se en un projecte de vida col·lectiva i individual i que, a la vegada, és un sistema de representació i iniciació a la dimensió absoluta de l'existència. Les «religions» pel que fa al «llenguatge» emprat, a la forma d’expressar-se, presenten una doble problemàtica: per una banda, el seu és un llenguatge que fa referència a realitats que es troben més enllà de la nostra percepció física; per altra, la seva evolució històrica i transmissió fa que el conglomerat conceptual amb el que intenten expressar-se i operen està sotmès en la seva evolució històrica i expansió geogràfica a formes d’inculturació que poden produir modificacions, alteracions i interpretacions diferents als significats originals. A més, cap traducció d'esdeveniments, conceptes o experiències d''una llengua a una altra pot fer-se sense distorsió. Analitzant les formes expressives del «llenguatge religiós», la naturalesa de les narracions sagrades, els mites i els símbols emprats pels sistemes religiosos i la problemàtica de la seva inculturació comprenem millor el que està passant amb les religions.
La «religió» en un cert aspecte podem considerar-la com un “sistema comunicatiu” a través del qual intenta expressar-se i comunicar-se. I això ho fa no tan utilitzant el llenguatge convencional, sinó un llenguatge que podríem considerar específic: el “llenguatge religiós”. La religió pretén expressar i comunicar no la realitat quotidiana, sinó sentiments profundament arrelats en la ment i el psiquisme humà. La seva finalitat no és descriure la realitat, sinó més aviat vehicular sentiments, emocions, creences presents en el nostre interior, aspirant a entrar en contacte amb una realitat intuïda que es troba més enllà del nostre abast perceptiu i que sentim que ens sobrepassa. La «religió» apunta doncs a realitats fondes, intuïbles però imperceptibles físicament, i es sol expressar per mitjà d’un llenguatge que té per objectiu no tant descriure la realitat, sinó d’alguna forma indicar-la, suggerir-la, assenyalar-la. I això ho fa per mitjà d’un llenguatge metafòric, poètic, simbòlic. Convé no perdre de vista, que les revelacions sagrades, encara que vénen expressades en forma de narracions, mites, símbols i rituals, aquests mites, símbols i rituals en què s'expressen no són la realitat, sinó formes humanes d’apuntar, suggerir, assenyalar aquesta realitat que ens sobrepassa (una dimensió de la realitat que està més enllà de la dimensió física, “meta-física”), que intuïm, però de la qual no tenim experiència sensorial directa. Aquesta realitat no és com la descriuen els mites, ni com la descriu la religió, la filosofia o la ciència o com afirmen els nostres discursos interpretatius. Cap d'aquestes formes d'expressió i interpretació és capaç de descriure objectivament la realitat. La realitat és la que és, independentment de quines siguin les nostres les nostres descripcions i interpretacions històriques o actuals. Vegem, doncs, una mica més detalladament les dificultats que presenta el “llenguatge religiós”.
Percepció i expressió de la realitat
El nostre organisme percep, copsa, capta, la realitat. La nostra ment recrea aquesta realitat captada formant-se’n una determinada imatge. Les imatges mentals, el pensament, el solem expressar per mitjà del llenguatge. La forma més habitual d’expressar, exterioritzar, el pensament és a través del llenguatge. Expressions, paraules, frases, oracions, proposicions, relats, narracions, discursos, llegendes, contes, històries... són emprades pels humans com a formes diverses de referir-nos a la realitat captada per la nostra ment. No tota la realitat és tangible, material i concreta. Hi ha realitats que no percebem materialment, que escapen a la nostra capacitat perceptiva. Hi realitats imaginades, somniades, volgudes i també realitats reals, existent, intuïbles... encara que potser no perceptibles pels nostres sistemes perceptius... Les realitats que pertanyen al món de l’esperit poden ser tan naturals i reals com que les que fan referència al món físic de la matèria. I totes elles intentem expressar-les per mitjà del llenguatge d’una manera o altra. El llenguatge humà ha creat formes lingüístiques, té expressions, per referir-se a un i altre tipus de realitats. Hi ha proposicions que descriuen o expressen realitats que no corresponen a referents físics. Això no vol dir que no tinguin referents.
La religió com la ciència intenten donar una interpretació global, total de la realitat. La ciència tracta de comprendre la naturalesa del món material que ens envolta. La religió tracta del que transcendeix el món material i posa a l'home en contacte amb el que està més enllà, del numinós, allò misteriós, en una paraula amb el misteri de Déu i la seva relació amb l'home i l'univers. Les ciències ho fa amb un mètode i un llenguatge en què intenten descriure com és la realitat.... la religió amb un llenguatge metafòric i simbòlic. Hi ha un llenguatge descriptiu-experimental (utilitzat per la ciència experimental) que descriu amb la millor precisió possible allò que pot ser objecte d’observació mesurable. Hi ha d’altra banda una gran quantitat de dimensions vitals com l’amor, la bellesa l’ètica o a les dimensions transcendents, que no poden ser sotmeses a observacions o experimentacions però de les quals finalment hem de parlar. Les expressions lingüístiques que es refereixen a aquestes realitats han de recórrer a un llenguatge simbòlic, metafísic, poètic, etc.
La «religió» és una forma creada per la cultura humana, composta per un conjunt de narracions sagrades, símbols, mites i rituals que generen i suporten un sistema de creences, que ve a plasmar-se en un projecte de vida col·lectiva i individual i que, a la vegada, és un sistema de representació i iniciació a la dimensió absoluta de l'existència. Analitzant les formes expressives del «llenguatge religiós», la naturalesa de les narracions sagrades, els mites i els símbols emprats pels sistemes religiosos, comprenem millor el que està passant amb les religions.
La religió es sol expressar per mitjà d’un llenguatge no tant descriptiu de la realitat, sinó metafòric, poètic, simbòlic. I no hem de perdre de vista, que les revelacions sagrades, encara que intenten apuntar a unes realitats que vénen expressades en narracions, mites, símbols i rituals, no són, però, aquests mites, símbols i rituals en què s'expressen. No hem de confondre aquestes realitats amb la forma humana de apuntar o referir-se a elles. La realitat no és com la descriuen els mites, ni com la descriu la religió, la filosofia o la ciència o com afirmen els nostres discursos interpretatius. Cap d'aquestes formes d'expressió i interpretació és capaç de descriure objectivament la realitat. La realitat és la que és, independentment de quines siguin les nostres interpretacions i les nostres descripcions històriques o actuals.
El llenguatge religiós (1)
Religió i interpretació de la realitat. L’instrument més precís i ric per estructurar el coneixement del món, elaborar-lo i comunicar-lo, és el llenguatge. Però el llenguatge presenta certes peculiaritats quan pretenem parlar de la transcendència i molt especialment quan amb el llenguatge pretenem referir-nos directament a Déu —que, per definició, no és part del món—. La paraula, especificitat humana. Tots els vivents tenen sistemes de comunicació. El llenguatge és la perla de la corona. La paraula és una peça clau en la captació del món, la possibilitat d’ordenar els seus elements, l’expressió i la comunicació dels estats interiors, l’objectivació de les dades del món extern, la capacitat d’establir relacions... Segurament no hi ha pensament sense paraules, i per això l’elaboració mental del que anomenem la transcendència només es pot fer des del llenguatge.
Podem parlar de Déu? El llenguatge és un recurs mental potentíssim. És la base per a l’organització del pensament. Pensem utilitzant paraules i frases. El llenguatge és, doncs, el punt de trobada entre l’activitat mental i la realitat. Això fa que el llenguatge sigui la gran oportunitat per ordenar el món. Els humans creiem que, quan parlem, dominem la realitat. Qui designa o descriu pot arribar a pensar que en parlar esgota el significat d’una realitat i que en cert sentit la domina. I que, alliberada del llenguatge, la realitat adquireix una vida pròpia.
Hi ha realitats que són més fàcilment designables o definibles amb llenguatges, i n’hi ha algunes que semblen impossibles de definir, de expressar-les per mitjà del llenguatge. Wittgenstein sosté que: «D’allò de què no es pot dir res amb claredat, només se’n pot guardar silenci». I a propòsit d’aquesta recomanació adverteix algunes coses importants:
- Hi ha proposicions que no corresponen a referents físics.
- Això no vol dir que no tinguin referents.
- Les realitats més elevades no són accessibles al llenguatge.
Naturalment, els territoris més inassequibles al llenguatge són els més excelsos, i delicats com l’ètica, l’estètica i la religió. En aquests tres casos el llenguatge ha de recórrer a la simbologia i la metàfora, cosa que evidencia una certa inaccessibilitat a l’objecte i el situa no com a dominador de la realitat sinó simplement com a suggeridor o indicador. De vegades intentem parlar sobre Déu... però no hi ha cap llenguatge directament atribuïble a un Déu que parli ell directament (com encara ho mantindrien molts sectors).
Llenguatge descriptiu experimental i llenguatge poètico-simbòlic (1)
Wittgenstein va parlar amb molta precaució d’allò de què «no es pot parlar», i en aquest àmbit hi situa precisament l’ètica, l’estètica i la religió, experiències centrals humanes complexes. Cal distingir entre dos grans tipus de llenguatge: És imprescindible diferenciar el llenguatge descriptiu que depèn d’evidències experimentals, del llenguatge simbòlic que designa valors, és a dir, «allò que val». La religió queda definitivament en el camp dels valors i no en el de les descripcions. Això implica una crisi molt significativa per a les dimensions religioses, que en cultures de llenguatge únic (sense distinció entre allò descriptiu i allò simbòlic, no diferenciant o confonent un amb l'altres) pretenien fer les descripcions centrals de tot, de tots els àmbits de la realitat, tant del sagrat com del profà. Wittgenstein manté que de Déu no se’n pot parlar. En aquest sentit evoca els autors de totes les tradicions que han recordat la inefabilitat de Déu. Avui cal fer la reducció del llenguatge religiós a cada cultura, donada la dificultat de continuar utilitzant llenguatge i simbolismes de cultures superades per parlar d’experiències com les religioses.
En cultures antigues el llenguatge constituïa una realitat compacta en la qual s’integraven formes expressives diverses. En l’actualitat ens veiem convidats a distingir formes de llenguatge diverses segons el tipus de realitat que vulguem expressar. Hi ha un llenguatge descriptiu-experimental (utilitzat per la ciència experimental) que descriu amb la millor precisió possible allò que pot ser objecte d’observació mesurable. Aquest llenguatge disposa d’autonomia total en el seu camp, tot i que ha de tenir present que cap llenguatge no pot substituir la realitat ni controlar-la del tot.
Hi ha d’altra banda una gran quantitat de dimensions vitals —en molts aspectes les més importants—, com el món dels valors que fonamenten la convivència o regulen les relacions humanes, o com el món relatiu a les expressions de la bellesa o a les dimensions transcendents, que no poden ser sotmeses a observacions o experimentacions més que d’una manera molt aproximada en el millor dels casos, de les quals finalment hem de parlar. Les expressions lingüístiques que es refereixen a aquestes realitats han de recórrer a un llenguatge simbòlic, metafísic, poètic, etc., que no perquè tingui aquest estatut cal entendre’l com a menys consistent, tot sovint més important per a l’experiència humana. Convé tenir present que malgrat que parlem de llenguatge simbòlic com a indicador, insinuador, suggeridor, les veritats que pertanyen al món de l’esperit són tan naturals i reals (o més) que les que fan referència al món físic de la matèria.
El llenguatge religiós cau de ple en aquesta segona accepció. Com que històricament el llenguatge religiós es produïa no solament en igualtat de circumstàncies amb el llenguatge descriptiu de cada època sinó que a més a més pretenia ocupar el lloc més excel·lent en qualsevol àrea, avui encara molts sectors del llenguatge religiós es neguen a reconèixer l’estatut simbòlic del llenguatge religiós i pretenen que el llenguatge religiós tingui precedència absoluta, sense entendre que no es tracta de precedències entre ambdós llenguatges, sinó d’especialitzacions. Els experimentals tenen la sensació d’haver desentrellat els punts centrals de la realitat, i el religiosos o simbòlics, d’haver perdut l’hegemonia que el seu llenguatge havia detingut.
La mutació a través de la inculturació del llenguatge bíblic i evangèlic... (2)
S’ha fet una gran manipulació del llenguatge, la qual cosa ha portat a la deformació de la consciència col·lectiva del poble creient, atribuint a les paraules un significat que correspon a un altre context o a un altre nivell de consciència del qual s’està parlant. Ens quedem lluny del sentit original de les paraules que formen el nostre bagatge espiritual i religiós. Els evangelistes ens van transmetre el que van comprendre, sentir i viure amb relació a Jesús de Natzaret i ens ho van transmetre amb l'estructura mental, sensitiva, organitzativa i lingüística que tenien.
El text s’ha de llegir en el seu context, fora del qual les paraules (el text) adquireixen un altre sentit. El context històric i cultural amb que hem revestit el text ens fa entendre les paraules i el text d’una manera diferent del que volien dir quan foren dites i en el context en què foren dites. Ara bé, el context que li hem de posar a les paraules dites fa dos mil anys no és tampoc o solament el dels costums d’aquell temps, sinó la consciència del profeta que les va dir. Si volem connectar una mica amb el moll de les paraules del profeta o evangelista hem de procurar connectar amb la seva consciència, doncs en el fons en allò que és essencial tots som iguals.
Hi ha comunitats cristianes per tot el món: xineses europees, africanes... L’Església està cridada a inculturar l’Esperit evangèlic a cada lloc, a viure’l en la seva llengua, els seus costums, les seves tradicions. Però és de vital importància no quedar-se amb el so de les paraules. Hem d'empatitzar amb el sentit profund dels conceptes ubicant-los en el seu propi context existencial. No entendrem bé un text si només ens sorprèn per la seva novetat, però el deixem fora del nostre context vital. Comprendrem un text si és, al mateix temps, confirmació del que sentim o pressentim nosaltres mateixos
Alguns exemples
La problemàtica d'inculturar en cosmovisions diferents i dificultats a l'hora de traduir una llengua a una altra. No existeixen traduccions absolutament adequades, ni les paraules tenen un significat absolutament idèntic en llengües diferents. Posem alguns exemples per adonar-nos de la distància que hi pot haver entre el contingut que donem actualment a certs termes i conceptes religiosos i el seu sentit original, incardinat en el context de la cosmovisió pròpia en què van néixer. Per exemple, quin sentit té actualment entre nosaltres el concepte de “conèixer” i quin és el seu sentit originari dins la cosmovisió hebrea o altres com els «pobres», «salvació», «pecat», etc?
«Conèixer» en llenguatge bíblic significa estimar, amor recíproc i generós, coneixement mutu, comprensió sense paraules, íntima comunió, relació profunda i personal, abandó incondicional, plena acceptació i confiança. Conèixer el món implica conèixer-se a si mateix, i viceversa. En hebreu bíblic, la paraula "conèixer" s'usa per a indicar la unió entre cognoscent i conegut, el coneixement requereix unitat amb el conegut. Només podem conèixer adequadament des de dins d'una comunitat, una tradició. No podrem conèixer, comprendre bé si no ho fem endinsant-nos en la seva cosmovisió.
Els «pobres» presents als evangelis són aquells que no tenen casa, ni possessions materials (potser ni família), sinó que viuen al límit de la fam, captaires (ptôjoi), sense família, sofrents de camps i camins, pobres abandonats de la vida; aquells que no tenen possessions, que només poden viure d'almoines, persones "de mala fama"; aquells que només poden viure de l'ajuda dels altres; camperols sense camp, sense mitjans de vida, vilatans dominades pels nous rics de ciutat. Aquells que són pobres en sentit material però també en el pla de l'esperit entès en el sentit de coneixement o d'instrucció. En aquest sentit són pobres els que no saben, no entenen, no aconsegueixen penetrar en els grans "secrets" de la interpretació rabínica de la llei, i que, a diferència dels escribes i fariseus (i dels savis i entesos) són com captaires espirituals. D'ordinari, aquests són pobres "materials", sense possessions ni feina, però, al mateix temps, en part a conseqüència de l'anterior, són també pobres d'esperit, de coneixement. En definitiva, els "preferits" per Jesús són: els pobres, els més miserables (ptojói), els camperols endeutats, els perseguits pel poder, els leprosos... tots els qui d’alguna forma patien l'opressió, l'encadenament del domini del poder.
«Salvación». Per comprendre el sentit originari del concepte «salvació» seguirem l’exposició que en fa V. HAYA, especialista en arameu, en l'obra «Palabras originarias para entender a Jesús»: Jesús significa «Dios/Yahvé salva». Esta «salvación» hay que entender en un sentido absoluto, que comprenda todos los niveles de la persona. La raíz verbal Y-SH-° en su significado-raíz es «estar abierto, ancho, libre», y, por extensión, «abrir, liberar, dar la victoria, dar prosperidad, poner a salvo». Jesús (Yeshü° = Yehóshüa° = Yhóváh yásha°) literalmente, tendría múltiples significados: «Dios libera, Dios da la victoria, Dios protege, Dios da prosperidad, Dios abre (abre nuestros horizontes, amplía nuestra realidad), etc., todo relacionado con la vida concreta de los creyentes, no con la Salvación en sentido abstacto o espiritual.
Propiamente, en arameo no existe la palabra «Salvación», ni «salvar», ni «Salvador». En todos los pasajes evangélicos de las Biblias en nuestro idioma en los que encontramos «Salvación» en arameo se nos dice, literalmente, «Vida»: «el Hijo del Hombre no ha venido para matar personas sino para dar vida». En los pasajes evangélicos en los que encontramos la traducción «Salvador», en arameo se está diciendo «el que vivifica» o el término Párüqá', «El liberador», liberador de la opresión a la que los romanos tenían sometidos a los judíos. Es muy revelador el encuentro de Jesús con sus discípulos en Emaús: estos le dicen —sin haberle reconocido- que ellos esperaban que Jesús fuera el Párüqa («El liberador») «…nosotros creíamos que él fue preparado para que liberara a Israel...». En resumen, a fin de evitar malentendidos, tal vez deberíamos devolver la palabra «Salvación» a su raíz semita «Vida». Lo que promete Jesús al que escucha la Palabra de Dios es la Vida. Jesús es «El que nos libera». ¿De qué? De todo, de la Muerte, de aquello que injustamente nos esclavice. Dios es Vida, da la vida, y nos hace «entrar en la vida». Lo que los profetas de Israel nos prometen, más que la Salvación, en un sentido platónico (= salvación de «nuestro yo» identificado a «nuestra alma»), sería llegar a conocer «la vida de Dios»; literalmente: «toda carne mortal verá la vida de Dios». «Ver» la vida de Dios, ese es nuestro horizonte, nuestro anhelo y nuestra promesa; sabiendo siempre que, en arameo, «ver» no es solo «ver» sino también «comprender», como cuando en castellano decimos en una conversación: «Ya veo».
És a dir, el significat d’un mateix terme lingüístic en el decurs de la seva transmissió històrica i inculturació a les diverses cultures i a la cosmovisió occidental pot haver sofert importants alteracions i per tant el sentit que li donem actualment en les llengües modernes actuals pot haver variat significativament respecte al que tenia en el seu origen dins d’una cosmovisió semita, grega o llatina. Les llengües semítiques són molt concretes, molt sensuals, molt plàstiques, mentre les llengües indo-europees són molt més abstractes: el bé, el mal, la llibertat, la veritat... Tots els idiomes semites són molt concrets, mentre el grec forma part d'unes llengües indo-europees que tenen una sèrie de concepcions de la vida molt més abstractes, racionals i conceptuals. Així doncs, quin sentit tenien termes i conceptes com veritat, pecat, redempció, alliberament, salvació, cel, Regne de Déu, els pobres... dins d’una cosmovisió de caràcter semita, hebrea, jueva i quin és el sentit que ens ha arribat a nosaltres i tenen actualment per a nosaltres, incardinats com estan en una concepció de la vida i del món racionalista, il·lustrada, postmoderna com l’actual? Totes aquestes paraules i conceptes emprats actualment per nosaltres tan abstractes, eteris i inconcrets a Jesús, amb una mentalitat semita, amb una cosmovisió pròpia del món hebreu i amb el pensament propi del judaisme del seu temps, li caurien grandíssims, senzillament perquè Jesús parlava arameu i en arameu les idees abstractes no es diuen, les coses existeixen, però res és abstracte.
(1) NOGUÉS, R. M. : Déus, creences i neurones. Un acostament científic a la religió.
(2) FONT, M. : http://marendinsafons.blogspot.com/
Veure també la secció: RELIGIONS
