PACIFICAR L’ÀNIMA I EL MÓN
«Pau» (III)
L’anhel de pau està inscrit en el nucli més pregon de tot ésser humà.
La pau anhelada (I)
L’anhel de pau està inscrit en el nucli més pregon de tot ésser humà. La pau, tal com ensenya sant Agustí d’Hipona, deriva de l’ordre, de l’harmonia de les parts. És la tranquil·litat en l’ordre. Quan hi ha un desajust o un desequilibri de forces es produeix una descompensació que altera la pau i d’aquí neix el conflicte.
Mentre hi hagi, per exemple, injustícia social, és a dir, desequilibri en la distribució dels béns de la natura, hi haurà, necessàriament, desordre i aquest desordre genera el conflicte. És un eufemisme referir-se al nou ordre del món, mentre en aquest suposat nou ordre hi ha milions d’éssers humans que no poden viure la seva existència en condicions mínimament dignes. Més que d’ordre, s’hauria de qualificar de desgavell planetari. La pau és conseqüència del treball per introduir unitat i bé en el món. Per la termodinàmica sabem que tot tendeix, per naturalesa, al màxim desordre i a la mínima energia. La persistència de l’ordre exigeix esforç, treball, constància.
La qüestió no està en garantir l’ordre a través de la por o l’amenaça, sinó a partir d’un ordre just en el qual cadascú pugui ésser tractat dignament.
Si la pau depèn de l’ordre que som capaços de forjar amb el nostre enginy, la pau és, necessàriament, un bé efímer, perquè els petits ordres que construïm són fràgils i inconsistents i sempre estan amenaçats, tant per forces externes com internes que fan trontollar l’equilibri de les parts.
La pau és un dels béns més estimats, però, a la vegada, un dels més fràgils i precaris. Cal insistir, un cop més, que no és solament l’absència de guerra, tot i que l’absència de guerra és la primera condició per a la pau. No hi pot haver una pau duradora, ni en l’interior dels països, ni entre les nacions, sense un permanent esforç de veritat, de justícia, de solidaritat i de llibertat. La qüestió no està en garantir l’ordre a través de la por o l’amenaça, sinó a partir d’un ordre just en el qual cadascú pugui ésser tractat dignament.
Quan l’ordre es manté per la força és un fals ordre, perquè no respon a la naturalesa de les coses, sinó que és imposat des de fora, per un principi de coacció que, si perdura en la seva activitat, generarà revoltes, ressentiments i reaccions virulentes.
La pau anhelada (II)
A l’hora de pensar la pacificació del món, cal contemplar la dimensió d’agressivitat que hi ha en la condició humana. Partim de la idea que l’agressivitat és una part integrant de la persona, que en ella hi ha un fons obscur que, en determinades circumstàncies aflora a la superfície i mostra la seva faç més destructiva. Aquesta idea està latent en la ment d’egregis pensadors de la cultura occidental. Ho trobem expressat i analitzat en els textos del Marquès de Sade, de Thomas Hobbes, d’Arthur Schopenhauer i de Sigmund Freud, per citar, solament, algunes figures cimeres.
La tendència destructiva, tanàtica, forma part de la condició humana i no es pot extirpar sense extirpar l’home. Si això és així, no es tracta, doncs, d’intentar eliminar-la (tasca absurda), sinó de canalitzar-ne i transformar aquesta energia al servei de tots. Aquesta tendència, sempre latent, només necessita algun estímul extern per agafar força i manifestar-se.
La pau es veu en el present amenaçada per diverses raons. Ens trobem en un escenari mundial en el qual el xoc de civilitzacions sembla haver substituït la lluita de classes, els conflictes de fronteres i la rivalitat entre les superpotències. La pobresa injusta i creixent que pateix, per exemple, Amèrica llatina és, com diu el teòleg de l’alliberament, Jon Sobrino, en si mateixa una violència contra les majories pobres i condueix irremissiblement a conflictes violents; és en si mateixa un atemptat contra la pau i, en definitiva, una violència contra els pobres i els seus drets fonamentals.
Els teòlegs de l’alliberament defineixen aquesta situació com a violència institucionalitzada i injustícia estructural i consideren que és la violència més originària i una de les arrels més importants de les altres formes de violència social. La violència estructural se sol imposar a través de la violència repressiva, mentre que la revolucionària sorgeix com una resposta, moltes vegades, inevitable, enfront de la injustícia estructural. Això, naturalment, no la justifica moralment, perquè tota vida humana ha de ser respectada i estimada i la violència solament genera més violència en una espiral sense fi; però la violència reactiva no és una casualitat, sinó una resposta. Només si es treballa contra la violència estructural, es podrà dissoldre la violència reactiva.
La pau anhelada (III)
La violència és una de les característiques del conflicte entre el Nord i el Sud. A més a més d’aquesta violència, cal sumar-hi la que prové de les discriminacions i d’exclusions, per raons de gènere, cultura i religió, que atempten, igualment, contra la dignitat de tots els éssers humans i contra les legítimes diferències entre els pobles. La cultura hegemònica porta una calculada eliminació d’ètnies, de races, de llengües, de cultures i religions, arribant, fins i tot, a l’eliminació física.
El treball per la pau és inseparable de la lluita per la justícia, de la defensa de la igualtat de drets entre homes i dones i de la protecció dels drets de la naturalesa. Cal donar a cadascú el que li correspon, cal estendre la justícia distributiva al conjunt del planeta, si vertaderament desitgem viure en una terra en pau. També és essencial, però, la lluita contra els prejudicis, els estereotips negatius, els sentiments de recel i de rebuig, les fòbies cap els qui són diferents i els immigrants.
El drama dels prejudicis és que són elements de naturalesa mental i emocional que acaben formant part de l’estructura psíquica de la persona, són absorbits amb tanta naturalitat que es fiquen en la mateixa vida inconscient de la persona i per aquest motiu li és molt difícil reconèixer que aquests prejudicis són en el seu ésser. Cal molt treball d’autocrítica i autoanàlisi per poder verificar els propis prejudicis i poder alliberar-se’n posteriorment.
Conviure en pau amb els qui són diferents significa reconèixer-los amb els seus drets necessaris, no discriminar-los.
En els escenaris més propers, conviure en pau amb els qui són diferents significa reconèixer-los amb els seus drets necessaris, no discriminar-los en el treball, en la vivenda, en la salut, en l’educació i en la convivència participativa civil i política. Per assolir aquest fi, cal realitzar un treball educatiu de grans dimensions, cal extirpar els prejudicis, les pors i els ressentiments que encara es transmeten de generació en generació a través des les institucions educatives i dels llibres de text que llegeix la mainada a classe.
L’anhel de pau traspassa tots els éssers humans. És un desig universal que no coneix ni fronteres, ni ideologies, que s’expressa de moltes maneres, però que uneix tots els éssers humans. Aquest anhel, però, xoca, a voltes, amb interessos econòmics, polítics, tribals, religiosos que són més poderosos que el desig de pau i se superposen a ell. Per aquest motiu, tot i que resulti paradoxal dir-ho, hi ha persones i grups que prefereixen el conflicte, la guerra, l’enfrontament, perquè en treuen algun tipus de benefici, ni que sigui a curt termini i de caràcter endogàmic.
L’anhel, però, no és suficient per bastir un món en pau, però és la primera força motriu, allò que no pot mancar mai i que s’ha d’alimentar de generació en generació per fer front al cansament, al desànim que la història procura. Tots els éssers humans anhelen la pau, però com l’amor, aquest anhel cal que sigui educat i purificat d’aquelles impureses que l’intoxiquen i el corroeixen.
Font: Francesc Torralba, Doctor en Teologia. Full dominical, Sant Feliu de LLobregat
