titulo de la web

PACIFICAR L’ÀNIMA I EL MÓN

«Pau» (I)

És bo ampliar el discurs sobre la «pau» i transcendir algunes presentacions molt reduccionistes d’aquest valor, que pràcticament el redueixen a l’absència de guerra o de conflicte.

Per tenir una visió més àmplia d’aquest concepte potser sigui pertinent fer referència a dos altres conceptes de la mitologia clàssica: «caos» i «cosmos».  En alguns relats cosmogònics grecs, el «caos» és allò que va existir abans que la resta dels déus i forces elementals, és a dir, l'estat primigeni del cosmos. Segons la Teogonia d'Hesíode, «caos» va ser el primer que va existir, al principi hi havia un tot informe, el cel i la terra formaven una massa indiferenciada. «Una massa bastant crua i indigesta, un embalum sense vida, informe i sense vores, de llavors discordants anomenada «caos». En la concepció actual «caos» és sinònim de 'desordre absolut'.

Pitàgores va ser el primer que va usar el terme «cosmos» per referir-se a l'ordre de l'univers, un «cosmos» és un sistema ordenat o harmoniós. Terme grec κόσμος (kósmos), que significa ordre, sent l'antítesi de caos Χάος que significa desordre. S'utilitza com a sinònim d'univers, considerant l'ordre que aquest posseeix, antítesi de caos.

Pel seu interès i per a la difusió entre el gran públic d’una visió més àmplia del concepte de «pau», presentem a continuació uns breus comentaris al respecte d’en F. TORRALBA, professor de filosofia i escriptor,  director de la Càtedra Ethos d’ètica aplicada a la Universitat Ramon Llull, presentats dins una sèrie anomenada “Pacificar l’ànima i el món” i publicats al Full dominical del bisbat de Sant Feliu de LL. La «pau» va més enllà de l’absència de guerra. Així com podem pacificar el món exterior progressivament, començant pel nostre àmbit més proper fins arribar als punts més allunyats del nostre microcosmos, també podem pacificar l'ànima, començant pel domini del desig. Enfront del caos, confusió, embolic, garbuix, desordre que podem trobar en certs aspectes de la realitat... podem redescobrir, apreciar i valorar l’harmonia, ordre,  concòrdia, equilibri, estabilitat, concordança, «pau» que regna en molts altres àmbits de la realitat...  La «pau» és la tranquil·litat de l’ordre i l’ordre és la disposició en la qual cada cosa ocupa el seu lloc corresponent. La «pau» una de les grans fonts de bellesa del cosmos y una de les més altes aspiracions de la humanitat vers la qual no hem de deixar de caminar.

La pau es diu de moltes maneres (I)

La pau adquireix moltes formes i tipologies. Sant Agustí, en un conegut fragment de la ciutat de Déu, distingeix diferents formes. La seva filosofia va tenir una gran influència en el pensament occidental i ha arribat fins als nostres dies.

La pau, tal com ell la concep, és la tranquil·litat de l’ordre (tranquillitas ordinis) i l’ordre és la disposició en la qual cada cosa ocupa el seu lloc corresponent.(1)

Escriu sant Agustí: «La pau del cos és l’ordre harmoniós de les seves parts. La pau de l’ànima irracional és l’ordenada quietud de les seves apetències. La pau de l’ànima racional és l’acord entre pensament i acció. La pau entre l’ànima i el cos és l’ordre de la vida i la salut en l’ésser viu. La pau de l’home mortal amb Déu és l’obediència ben ordenada segons la fe sota la llei eterna. La pau entre els homes és la concòrdia ben ordenada. La pau domèstica és la concòrdia ben ordenada en el manar i obeir dels que conviuen junts. La pau d’una ciutat és la concòrdia ben ordenada en el govern i en l’obediència dels seus ciutadans. La pau de la ciutat celestial és la societat perfectament ordenada i perfectament harmoniosa en el gaudir de Déu i en el mutu goig amb Déu. La pau de totes les coses és la tranquil·litat en l’ordre. I l’ordre és la distribució dels éssers iguals i diversos, assignant-los a cadascun el seu lloc.»(2)

Si atenem a cadascuna de les frases que hi ha en el text precedent, és possible fer-se un quadre exhaustiu de les diverses formes de pau que existeixen.

També és veritat que, després de fer-lo, ens adonarem que la pau total, la plena pacificació del jo i del seu entorn és quelcom que no es posseeix mai del tot, però que anhelem profundament.

(1) Cf., SANT AGUSTÍ, De la ciutat de Déu, 19, 13, PL 41, 460.
(2) Ibídem.

La pau es diu de moltes maneres (II)

És bo ampliar el discurs sobre la pau i transcendir algunes presentacions molt reduccionistes d’aquest valor, que pràcticament el redueixen a l’absència de guerra o de conflicte.

Hi ha, en primer lloc, la pau corporal que és l’ordre harmoniós de les seves parts. Un cos malalt és un cos en guerra, en conflicte que, generalment, crida a través del dolor i fa palès el seu malestar al jo conscient. Hi ha pau corporal quan no percebem el cos, ni cap de les seves parts o extremitats, quan ens movem, cor rem o dansem sense adonar-nos que vivim en un cos i que ens comuniquem a través d’ell. Quan el cos està en guerra, crida i el seu crit és el dolor, la fiblada de dolor.

La pau amb el propi cos comença amb un gest tan quotidià com el de mirar-se al mirall sense disgustar-se per la pròpia imatge, figura, alçada i pes. Fàcil de dir, però molt difícil de realitzar. Rarament es troba algú que se senti totalment complagut amb la imatge que veu de si mateix a l’altra banda de l’espill. Ens obsessionem en l’adolescència per forçar abans de temps un bigoti i en la maduresa ens obsessionem per dissimular les canes. L’acceptació del propi cos prepara el camí per a la plena harmonia amb un mateix.

Per assolir aquesta pau amb el propi cos, cal aprendre a respirar. Respirar és inspirar el Tot, exhalar la Unitat i viure en connexió amb el conjunt de la realitat. Ajuda per a això la pràctica de la respiració diafragmàtica, asseure’s a contemplar, a passejar o a recitar pausadament i repetidament una antífona, jaculatòria o mantra. Són diverses vies per a deixar que aflori a la superfície de la consciència el millor del nostre fons. O dit d’una altra manera, és un mode de submergir-nos en el Misteri que habita en totes les coses. Per assolir aquesta salut amb el propi cos, cal una dieta equilibrada, una exercitació adequada i una bona ració de repòs al dia.

Repòs no s’ha d’associar a peresa, apatia o desgana. Reposar és estar alerta, a l’escolta, però sense estar enfaixat; és deixar-se portar pel vent que tensa les veles; però sense deixar-se arrossegar pel corrent. És la distensió.

La pau es diu de moltes maneres (III)

Hi ha, en segon lloc, la pau de l’ànima irracional que es resol quan es satisfan les seves apetències. Mentre tenim set, no estem en pau. Mentre tenim gana, no experimentem la pau. Mentre tenim son i no podem dormir, estem en conflicte.

La resposta a l’apetència genera pau, però és sempre un pau provisional, perquè, posteriorment, al cap d’un temps, no massa llarg, torna a experimentar-se la necessitat i, lògicament, el desig de resoldre-la.

Som éssers indigents i apetim allò que no posseïm. Aquest apetit no és propi, només, de l’ésser humà, dipositari d’una ànima racional, sinó de tot ésser viu, mogut per aquest principi de moviment que és la seva ànima.

La tercera forma de pau és la de l’ànima racional que consisteix en l’acord entre el pensament i l’acció. Una persona està en pau amb si mateixa, quan viu amb coherència, quan el pensament i l’acció tenen unitat. Aquesta coherència no és fàcil d’obtenir, però és possible si un és capaç d’exercir una autocrítica constant de la seva vida i de veure com actua i com pensa. La incoherència és motiu de conflicte. Quan una persona fa el que no diu i diu el que no fa; quan en ella no hi ha unitat de criteris, sorgeix el malestar, la culpa, la indignitat. Pot ser, fins i tot, que ningú no se n’adoni, que ningú no capti les dimensions d’incongruència que hi ha en ell, però si ell pensa i es pensa a si mateix, experimentarà sofriment espiritual. Per això, la pau de l’ànima racional és un treball ardu, perquè exigeix aquesta concòrdia entre la facultat teorètica de la persona i la facultat pràctica.

La quarta forma de pau que es deriva del quadre agustinià és la pau entre l’home i Déu. Quan una persona viu conforme la Veu interior que el crida, quan respon a la Font d’Amor que l’empeny a estimar des de dins del seu ésser, i no s’hi resisteix, viu en pau. La pau entre l’home i Déu, no s’ha d’entendre com una obediència a Déu moguda per la por, sota l’amenaça d’un infern etern; sinó com una concòrdia entre la voluntat humana i la Voluntat de Déu que obra dins de la criatura humana.

siguiente...

Font: Francesc Torralba, Doctor en Teologia. Full dominical, Sant Feliu de LLobregat


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...