Poemari de Mar Galceran (I)
Vida, marges, contemplació, interioritat, abocament a l’altre, diàleg íntim amb la presencia subtil d’un Tu que tot ho renova i sosté: aquesta podria ser una bona imatge, un bon retrat, la impressió que em queda del que ha esdevingut la trajectòria vital de Mar Galceran. Vet aquí doncs una caracterització del que m’ha suggerit la seva persona a partir de la lectura dels seus poemes. Un valuós regal fet de fina sensibilitat, compromís amb el desvalgut, tot un exemple d’arrelament, vitalitat, compromís i entrega en els nostres dies i un antídot contra aquella tendència soporífera a què ens aboca el model de vida creat per la nostra maldestra contemporaneïtat.
Per a mi era una desconeguda fins fa poc temps. No fa gaire que vaig descobrir la Mar Galceran. Va ser en ocasió de visionar un vídeo a Youtube en una de les seves intervencions a Somcristians. Allí explicava algunes de les experiències personals que han marcat i decantat la seva trajectòria vital. Mar és pedagoga, activista i poeta... És sobretot a través de la seva experiència de voluntariat a les perifèries socials, en els marges de la societat i de la vida, on ha desenvolupat i continua desenvolupant la seva tasca, de la qual n’ha decidit fer vida, amb un treball actiu i un compromís alliberador a favor dels més desvalguts... acompanyant i sostenint existències concretes de persones en situació de gran vulnerabilitat, habitants habituals d’aquestes perifèries socials i existencials, producte com ella mateixa afirma, de la creixent desigualtat i exclusió social severa i de l’acusat individualisme i indiferència per tots aquells que viuen expulsats als marges de l’existència. Una situació fruit d’un model econòmic capitalista obsessionat a fer créixer de manera il·limitada i injusta l’economia.
...I és en aquests marges on vivencialment s’ha volgut instal·lar i des d’on contempla la Vida i el seu fluir amb les seves ombres i les seves llums, amb els seus neguits i els seus anhels, amb les seves fragilitats i amb les seves fortaleses, amb penes i alegries, amb les seves mesquineses, també amb les seves potencialitats vigoroses... però misteriosament tot sostingut per una subtil Presència invisible que tot ho renova i sosté... i de tot plegat en decideix fer-ne compromís i vida... Mar conrea els marges, els vorals, les perifèries, terrenys àrids i erms, i ha anat també al desert, hi ha anat per treballar i per experimentar també allí la Vida. Hi ha anat materialment per realitzar també allí, en la perifèria geogràfica, un servei de voluntariat entre els nadius. Possiblement per a ella els desert no resulta un territori excessivament inhòspit, perquè també d’allí n’ha sabut copsar la seva bellesa i la seva riquesa. Segurament deu ser un indret sovintejat metafòricament per ella per fer experiència de desert, tot fent silenci i contemplant el fluir de la Vida al seu voltant, tot conreant ‘hi la seva interioritat.
Mar no s’ha quedat surant a la superfície de la vida, s’ha submergit en aquesta crua realitat i ha optat per viure aquesta diversitat vital i existencial en profunditat. S’ha acostat a les perifèries geogràfiques i també les existencials. S’ hi ha acostat i hi ha fet estada, i tot constatant la seva fragilitat ha ofert el seu alè al necessitat i desvalgut per alleugerir tan sagnant descomposició. Mar estima la vida, l'acarona i la conrea. I n'és especialment sensible allí on la vida es presenta més feble, fràgil, desvalguda i necessitada, on les condicions perque floreixi no són precisament les més favorables. I és allí on s’hi aboca, allargant la seva mà per acaronar-la, conrear-la, fer-la renéixer i aixecar-la. Aquest sovintejar els marges l’han portada a desplegar una mirada reflexiva sobre la vida, la condició humana, l’existència i el Misteri.... en diàleg íntim i sostingut amb una realitat canviant i contingent, intentant descobrir-ne la força misteriosa que tot ho renova i sosté, maldant amarar-se amb la presència del Misteri... Ha cercat guspires en extinció i les ha acompanyat procurant revifar-les amb la senzillesa del caliu, de l’escolta i la comprensió, i la flama de l’amor i de la Vida que tot ho aviva, tot ho il·lumina, tot ho renova... Una aguda i penetrant mirada en els clarobscurs de la vida, en el que és palès aquí i en el que s’intueix més enllà, recorren els seus versos i una força vigorosa que s'encomana i que ens empeny a tots, també als seus lectors, travessa els seus poemes, plens de vida i esperança, de coratge i de confort, tot aixecant el coratge als esperits anorreats.
De tota aquesta tasca i activitat n’ha sabut extreure’n la saba i n’ha destil·lat abundosos fruits... i mostra d’aquest treball fet d’experiència viva, contemplació, reflexió i conreu de la seva interioritat en són testimoni les persones a qui ha acompanyat i els seus poemes, on queda palès la densitat de la seva vivència, la profunditat de la seva mirada, la veracitat i autenticitat que traspuen. Una enriquidora densitat vital i existencial que ens ajuda a aguditzar la nostra mirada al voltant nostre i ens eixampla l'esperit i que val la pena donar a conèixer, difondre-la i compartir. Riquesa i abundor que ella mateixa comparteix amb els seus seguidors per mitjà de les xarxes socials, i que ens ofereix en forma de regal, com a nutrients per al nostre esperit, amb simplicitat i senzillesa... tot un exemple a seguir per a tots els qui ens trobem també en camí de recerca... No hi ha dubte, també al voltant nostre brollen "llums entre les ombres"... A continuació, una petita mostra de poemes que ella mateixa ha compartit a les xarxes.
Font: "Bon Samarità", Mar Galceran a 'SomCristians', 230322
https://www.youtube.com/watch?v=4RAIXhSTI_A&t=1935s
Per seguir a:
Twitter : https://twitter.com/MarGalceran1
Facebook: https://www.facebook.com/mar.galceranpeiro/
eufòria i tota mena de lloances.
Quanta confusió!!
Quantes falses esperances
i il·lusions.
Al capdavall, la vida veritable
res té a veure amb l'èxit o la bonança.
És fràgil i trencadissa,
plena d'espines i rocams,
de violències y calamitats.
S’humilia una i altra vegada
davant qualsevol acte
d'arrogància i vanitat.
S'abaixa a les profunditats
del dolor humà,
fins a trencar-se en mil bocins.
I amb tot...
En cada bocí ferit
d'aquest amor,
hi ha una força
que traspassa tota lògica
i venç qualssevol fracàs mundà.
Una glòria tan absurda
que tan sols pot ser mirada
amb ulls d’etemitat.
Bocí ferit d’amor
que ets far, sentit i vida
en el meu maldestre caminar.
que cap estima traïda
ofegarà les brases de l'amor
que, pacientment,
espera alliberar-se del
seu dolor.
Que cap ofensa rebuda
restarà oberta al dolor
de la rancúnia.
I tot rebuig i menyspreu
serà restaurat per la tendresa.
Confiar, malgrat tot,
que tota incomprensió
serà revelada de sentit,
tot patiment
podrà ser alliberat
i tot oblit serà rescatat
per algun record.
Confiar...
L’unica espera callada possible,
capaç de transcendir la nit.
quan tot a la vida t'empeny
a seguir en el mateix mar.
I abandonar el timó
a mercè dels vents de la incertesa,
acollint dolors i incomprensions
que ens voldran fer naufragar.
Canviar de rumb
i resistir a les veus
que ens tempten
a seguir en les complaences
pels plaers i les seguretats.
I travessar els deserts
de la indigència amb el temor
a perdre's sense trobar un port
on reposar.
Canviar de rumb,
sense obeir res més
que a la pròpia llibertat.
I confiar que un altre mar
ens espera per fondre's
en la plenitud d'un oceà,
on una infinita calma
serà bressol del nostre
navegar.
per molt que ens entestem a dibuixar-lo,
per molt que desitgem projectar-lo,
per molt que esperem a que se’ns desveli.
Hi ha un camí que és el camí
que la mateixa vida imposa,
en la densitat de l'ara i aquí,
quan som capaços de deixar-la anar
i d'abandonar-nos a la incertesa i
sorpresa del seu esdevenir.
L'únic camí és el nostre pas confiat,
aferrat al sol que s'esllavissa
i la tenaç i hàbil resposta
per travessar-lo o reforçar-lo.
L'únic camí és el nostre caminar
sense aturador en les pors i
desconfiances que ens assalten,
i aquest descans en el recer
d'amor i de tendresa que batega,
ocult, en el nostre si.
Hi ha un camí que no té camí,
i ens repta a viure en l'horitzó de llum
que esmercem en cada pas.
I llavors la vida respon, sempre respon,
en gracia i joia, al nostre caminar...
et persegueixen veus de
rancúnia i despit
per ferides acumulades.
I altres veus falagueres
que et conviden a futurs
prometedors
i projectes plens de bonança.
Respirar a fons.
Deixar-les passar,
com un torrent impetuós
que tot s'ho emporta riu enllà
I dir-los, Adeu!
Jo em quedo aquí.
En el desert de la derrota,
en l'aridesa dels entrebancs,
en la buidor de complaences,
en la soledat de la incomprensió,
en la incertesa del futur,
en la feblesa de la vida...
Abraçar-ho tot.
I sentir, llavors,
que un infinit
de pau i llibertat
t'eixampla el cor.
I enderroca els murs que protegeixen el teu jo.
Obre la porta i surt de tu mateix
hi ha massa ferides que anhelen
ser guarides pel bàlsam de la teva mirada,
massa ofuscada en els propis neguits.
No t’excusis amb les teves febleses i impotències
i obre les estances de les teves seguretats i possessions.
No tinguis por de perdre,
ni dels esculls ni les fredors,
que hi son,
en els carrers apàtics i astènics de la vida.
Crea vida en els terrenys àrids
i aparentment infèrtils,
malgrat et diguin foll.
Construeix vincles de concòrdia i de diàleg on
hi ha oposició o incomunicació.
Dóna esperança als qui romanen en el sense sentit.
Lluita per enderrocar els lligams dels qui estan alienats.
Abraça el plany dels qui son tractats injustament.
Estima als qui t'ho posen difícil,
malgrat s'aprofitin del teu amor.
I si malgrat tot, no brolla la vida, ni la concòrdia,
ni l'esperança, ni la llibertat...
escolta llavors, en el silenci de la vida,
el suau ventijol de l'Amor,
tan ofegat per sorolls i aldarulls,
que et cerca i t'espera des de l'eternitat
per venir a fer estada en tu.
I llavors....tot serà Llum i força
en el teu caminar.
però no fuig ni es rebel·la.
Tot ho acull en la pau del cor
i resta sempre amatent a
qualsevol resposta.
Hi ha un amor que és silenci
i abandó de tot lligam,
de tota possessió,
de tota seguretat,
de tot neguit.
Que espera en el silenci del temps,
a que el temps parli i actuï
el que ell vulgui i com vulgui.
L'Amor es dóna i després confia.
úter matern de tota
fragilitat amenaçada!
Sí. Ser úter matern.
Plenitud d'escalf,
seguretat i confiança
que protegeix i restaura
la vida.
on tot parla del que no podem,
o no sabem, anomenar.
Romandre en ells i respirar-los,
en la seva bellesa i, a voltes també,
en el seu dolor.
Potser, algun dia, donaran a llum.
Res és sobrer.
fortalesa en la debilitat,
esperança en els desànims,
alegria en la tristesa,
calma en els neguits,
alerta en les distraccions,
simplicitat en les complicacions.
Tu, que ets també jo en mi.
La meva veritat més veritable
i el silenci del cor,
per sentir la veu interior
que et diu:
Sigues fidel a tu mateixa,
que res ni ningú traeixi
a la teva veritat més veritable.
Ni la soledat, ni el rebuig,
ni la incomprensió,
ni el desamor.
Sigues tu.
acaben caient pel seu propi pes.
Ser pacient.
Saber esperar el temps propici.
No adelantar-se a res.
Romandre fidel i tenaç.
Confiar.
Sortiré d’aquesta terra
camí d’un horitzó que mai no he vist,
però que crec ple de vida i d’esperança.
Sortiré d’aquesta terra,
amb pors i terrors a l’equipatge.
Sense garanties de res, ni tan sols de sobreviure,
amb l'únic anhel de retrobar
el pa i l’aigua, la pau i la dignitat
que aquí ens han manllevat.
Sortiré d’aquesta terra,
sense càlculs, ni lògica, ni preguntes,
per a travessar deserts i nits i albades,
cercant la teva llum que tan ens has promès.
I si no arribo.... continuaré creient,
sense haver-te vist, que sortiràs a retrobar-me
per alliberar-me de les ombres de la mort,
I sostenir-me en el braços de la teva eternitat.
gairebé sense adonar-te'n,
se t'ha anat arrelant,
la pau al cor.
Serenament, sense dir res.
I saps que ja no et deixarà,
malgrat al defora les turbulències
t'acorralin per tot arreu.
Ni les mesquineses que
m'enfosqueixen el cor,
ni les espines que em creixen
a les mans.
I malgrat no creixin flors
en els racons estèrils del meu ser,
no descansa la teva confiança
en que el bri d'amor dipositat
en el meu sí, amari el terreny i el fecundi.
Res és sobrer als teus ulls.
Res,
a l'espera que el teu alè
transformi el jull
que m'encadena.
I llavors....,
la teva espera esdevé ja llavor
que donarà fruits
en el jardí adobat
de la meva l'ànima.
no el bes desaforat que
envaeix, devora i encadena.
Aquest enterra’l,
amb pany i clau,
en el pou més profund
de la teva animalitat.
Tampoc el bes mentider
que afalaga i complau
per a seduir,
per por
o per altra mena d’interessos
personals.
Dóna’m el teu bes, sí,
però el de la dolsa suavitat
que neix del fons de l'ànima,
el que t’humanitza,
el que m'allibera,
em guareix,
i em permet ser,
estan en mi i
més enllà de tu,
allò que sóc en plenitud.
on no hi ha vida que t’esperi.
Sí, t’espero en mi i en els rostres anònims
que de tu em parlen discretament.
Sé que hi ets, sempre.
Aquí, ara.
En el rostre de qualsevol germà.
I en la bellesa que m’assalta a cada pas.
La vida es manté dempeus
Ferida, feble, oblidada
Però dempeus
Resistint els embats
Una força,
esfereïdorament bella,
la sustenta
L’únic que ens cal:
Agafar-la de la mà
i romandre en ella.
Immenses, grans,
petites o ridícules,
solitàries o compartides,
pesants o lleugeres,
escollides o imposades
... però creus.
Les teves, les meves,
les de tants noms i rostres concrets
que carreguen 1absurd dels seus dolors,
injustícies, revenges, traïcions,
violències, infermetats, humiliacions....
Silenci.
Creus...
Carregades de la dignitat del mal
que es mofa de la indefensió, la bondat
i la mansuetud.
Silenci.
Creus...
Carregades de dignitat
i de bellesa,
la dels qui no desesperen
i es mantenen confiats
en algun sentit ocult
que els serà revelat.
Silenci.
Dignitat i bellesa,
la dels qui les suporten
amb serenitat i fermesa,
alçant-se una i altra vegada
malgrat les cames flaquegin.
Dignitat i bellesa
capaç de transcendir el mal
... i la mort.
Empesa no se ben bé
per quina cosa
ni cap a on.
Però viure empesa,
fins i tot contra el
propi voler,
amb una força,
a voltes fora raó,
que no em pertany.
Viure empesa i
sucumbir al corrent
virulent que em
sacseja l'ànima,
l'escombra i l'eleva,
l'atrapa i l’allibera.
Viure empesa,
a contracorrent,
sovint, del món.
sucumbint,
vençuda.
I malgrat tot...
saber que el que t'empeny
i et derrota,
omple de llibertat i
sentit el viure.
serena, fràgil,
necessitada dels altres per a ser.
I plegats sostenir-nos
per engendrar bellesa
que el món no veu.
Una vida senzilla,
fidel als tus que m'encomanes
i al dolç deler de la tendresa.
Una vida senzilla, en tu,
és tot el que desitjo.
com el vent suau que es filtra
per l'escletxa del finestral.
Però tot el que deixem anar,
ofert amb intensitat,
es fon en l'atmosfera eterna de l'amor
que embolcalla l'univers.
Tot perviu, més enllà de tu...
...i de tot.
No resistir-se a res del que la vida ens porti.
Acollir-ho tot, tant les bonances com les fatalitats,
El que ens incomoda i el que ens conforta,
Amb la confiança radical en que res és en va i que algun dia,
en aquesta o en alguna altra vida,
ens serà revelat el sentit que ens pugui restar ocult.
Llavors, no resistir-se esdevé pau i calma.
A voltes la vida
queda suspesa
que el buit del no temps,
a l’espera que algú
se la miri i aculli
el reclam de cura
que necesita per a poder ser.
Tantes vides suspeses
als marges
que suspiren
ser acaronades
per un tu concret.
I si fossis tu, aquest tu?
i el vent atia els records
de les hores belles.
Quanta bonança immerescuda
i quanta intensitat de vida
que ara s’aquieta
en la maduresa per on transito.
Ni les nits, ni les turbulències
poden destorbar la pau de l’ànima
que ara m’abraça.
El secret?
Confiar,
beneir,
agrair
i estimar sempre.
Això és tot.
i et faràs present en el cor d’aquells
que es donen sense càlculs ni mesures
i desvelen els enganys amb la pròpia veritat.
Alena damunt nostre el bàlsam del teu respir,
i et faràs present en la força i el consol
de tots aquells que lluiten per guarir
les ferides d’aquest món.
Sí, alena’ns amb la força del foc que mai s’apaga,
i seràs present en el nostre mateix caminar.
