titulo de la web

POSAR-SE EN LA PELL DE L’ALTRE: compassió i simpatia

Posar-se en la pell de l’altre: la compassió. Difícil exercici. Atrafegats com anem en la vida moderna no és habitual entre nosaltres. No és un valor hegemònic en les nostres latituds, en el nostre entorn capitalista, però la seva creixent presència entre nosaltres albira un futur humà confiadament esperançador. Ni aquesta actitud, ni aquest comportament són habituals i propis de la mentalitat mercantilista i utilitarista en la què quotidianament vivim submergits. La seva posada en pràctica denota, però, en qui la practica un alt nivell de qualitat humana. En certes circumstàncies sura, però, el bo i millor que portem inscrit en el nostre cor en forma de soladiritat, simpatia, fraternitat. I d’això es tracta, de progressar en el camí de la fraternitat humana, d’avançar en el nivell d’humanització que ens hauria de caracteritzar com a espècie. A continuació fem un resum del segon capítol d’una de les obres d’en F. TORRALBA: La “compassió”.

Fa la impressió que sentir compassió per algú sigui una emoció vergonyant, com encara ho és més, per segons qui, despertar el sentiment de compassió. Aquesta animadversió no es pot generalitzar a d’altres cultures ni a d’altres llocs del món. En la gran tradició budista, per exemple, la compassió és la virtut bàsica, el sentiment primordial que cal desvetllar en els infants i enfortir durant la vida adulta, l’arrel de la saviesa i de l’harmonia vital. Apiadar-se del patiment aliè i sentir-lo com a propi és signe de bellesa ètica.

Una constel·lació de mots estan íntimament emparentats amb la compassió.

El mot caritat, de vegades, s’empra com a sinònim de compassió. La caritat significa l’amistat íntima entre Déu i la persona, el lligam íntim que només pot narrar l’ésser que el viu. La caritat és l’Amor que brolla de l’esfera celestial i s’incardina dins el cor, és la força que mou l’ésser humà a obrar bé, a descentrar-se a favor dels altres, a oblidar-se de si mateix per engendrar bellesa, veritat, bondat i unitat al seu voltant. La caritat, entesa en el marc de la tradició cristiana, és el principi d’eternitat que hi ha en l’home, l’amor vessat per Déu dins del recipient humà, la mateixa natura de Déu que sobre camí dins de la condició humana per omplir-la de llum. Força divina, impuls alliberador, moviment d’obertura al proïsme, la caritas és, en darrer terme, motor d’elevació de l’home cap al seu origen més remot. És el camí de retorn cap a la transcendència. És un mot que, com la compassió, té mala imatge social. Ser caritatiu envers algú evoca la idea de la beneficència, enlloc d’ajudar l’altre a desenvolupar plenament la seva autonomia. La caritat designa un amor que vessa, que transcendeix els seus límits i que ho amara tot d’energia vital, de goig d’existir, de divinitat. La compassió és un sentiment i, a la vegada, una virtut, perquè perfecciona la persona. Grans pensadors agnòstics i ateus, d'Occident i d'Orient, l'han enaltit com un valor que cal preservar i defensar. En el budisme primitiu és la virtut fonamental. La idea de caritat, en canvi, inclou, necessàriament la relació interpersonal, l'obertura a un Déu que és font eterna d'amor. L'origen de la caritat és la força divina que empeny la persona a realitzar obres de bondat i a vetllar pel seu proïsme. La compassió brolla d'aquell fons virginal de bondat que no s'acaba d'extingir de la condició humana.

Tampoc no es pot identificar, en sentit estricte, la compassió amb la fraternitat. La fraternitat consisteix a tractar l'altre com a germà {frater). La compassió no fa diferències, ni té predilecció pels més propers. El reconeixement de l'altre com a germà parteix de la convicció d'un Déu que és pare, més encara, mare de totes les criatures. La fraternitat evangèlica s'estén més enllà de la condició humana. Té un caràcter còsmic. Tot neix de Déu i retorna a Ell. La gran aventura de l'ésser humà consisteix a reconèixer-se fill de Déu i, de retruc, germà de tota criatura. Expressa una benvolença, un desig de bé envers tot ésser humà, però la compassió s'estén més enllà dels vincles de fraternitat i es projecta cap a tota criatura sofrent.

La compassió tampoc no és la benvolença, que és el desig de bé, la voluntat de bé per a tothom, mentre que la compassió és la vivència interior del sofriment de l'altre. Expressa un dolor en el cor, un sentiment d'unitat, de compenetració amb l’altre. Voler el bé de l’altre és propi de l’home equilibrat, però sentir-se estretament unit al patiment de l’altre és la nota diferencial de la compassió.

Una estranya boira entela el vertader valor de la compassió.

Sembla que, d’entrada, la paraula compassió evoqui un complex de superioritat, una mirada de llàstima, gairebé de misericòrdia envers algú. Tenir compassió sembla que és mirar l’altre com algú inferior, impotent, com algú que no acaba d’arribar a ser el que desitja ser. La compassió, mal entesa, sembla que és un sentiment purament cordial, però incapaç de convertir-se en acció transformadora. La compassió, però, no té res a veure amb aquestes visions que tan sovint se’n té. No és superioritat, tampoc inacció. És la identificació plena amb l’altre, és una vivència que mou radicalment a l’acció, a la praxi transformadora. La compassió és vertaderament compassió quan ens impel·leix a actuar favorablement per l’altre, a la recerca d’una millora de la seva qualitat de vida.

La compassió, tal com el seu nom indica, significa com-padir-se, patir amb l’altre, acompanyar-lo en el seu sofriment, sofrir, fins i tot, amb l’altre. En la compassió no hi ha nivells, ni estrats, ni graus. Hi ha una íntima comunió en el sofriment, un pla d’igualtat, una empatia profunda amb el pathos de l’altre. La compassió, quan de veres existeix, implica el compromís amb el sofriment de l’altre.

També té una estreta relació amb la paraula simpatia, però simpatia es refereix a una vivència de sintonia vital amb l’altre, d’agradable companyonia. Algú, diem, ens cau simpàtic, ens hi sentim bé, ens agrada la seva presència, els seus moviments, la seva paraula i els seus silencis. La simpatia no és la compassió, perquè la compassió és la comunió en el sofriment de l'altre, mentre que la simpatia és una espècie d'afinitat anímica amb l'altre, no cercada, sinó espontàniament trobada.

Adam Smith considera que la compassió es refereix, sobretot, al patiment, mentre que la simpatia és una vinculació afectiva que es dóna respecte de qualsevol passió. La compassió revela, en qualsevol cas, sensibilitat. Es un afecte o sentiment en virtut del qual som capaços de posar-nos en el lloc de l’altre per comprendre el seu dolor i, en major o menor grau, compartir-lo o lamentar-lo.

Cal distingir també la compassió de l'empatia. L'empatia no és la compassió, però n'és la condició de possibilitat. Sense empatia, no és possible captar la vida interior de l’altre; ni, per descomptat, els seus patiments. L'empatia és una possibilitat humana i l'arrel de tota autèntica relació humana. És el que ens permet captar la joia i el patiment de l’altre. L'empatia permet que les persones es vinculin com a subjectes i no com a objectes del món físic. És el fonament de la relació amorosa i del lligam de l'amistat. L'empatia fa possible la captació del patiment aliè que és el fonament de la humanitat. Mitjançant l’empatia, el jo sent el que l’altre està vivint i aquesta és una pràctica especialment oblidada en una societat caracteritzada per la indiferència envers el món de l’altre. L’empatia és un moviment que neix d'un lligam inicial indiferenciat entre els éssers integrats de l’univers. Es una experiència transformadora, ja que també en ella és necessari el reconeixement de l’altre com a altre.

La compassió és una gran virtut en el budisme, de fet, és la mare de tots els bons sentiments, la més gran de les potències interiors de la persona. En l’estoïcisme, en canvi, la compassió és una mostra de debilitat, de feblesa, perquè, en compadir-nos, l’altre ens afecta negativament i aquesta afectació és un símptoma de dependència del món: ens manca autarquia, independència i autonomia.

El contrari de la compassió és la indiferència, passar de llarg i mirar cap a l’altre costat. Tot ésser humà té capacitat per a compadir-se. La compassió és un sentiment del cor i, com a tal, tot ésser dotat de cor és capaç d experimentar-la. En tot ésser humà, per brutal i salvatge que sigui, s’hi amaga una força compassiva.

La compassió indueix a la pràctica del consol i el consol és una forma d’auxili. No és pur sentiment, sinó que es tradueix en càlcul i planificació racional per a reduir el sofriment de l’altre. Es un sentiment que experimentem, especialment, respecte a les persones que no formen part del nucli íntim, de l’esfera afectiva.

Entre els pensadors moderns, Baruch Spinoza i Immanuel Kant la refusen. Segons Spinoza, la compassió no és res més que una flaquesa de l’ànim i el que viu conforme a la raó, no compadirà ningú o, com a mínim, haurà de sentir-se immediatament inclinat a substituir la compassió per l’auxili o la pietat. La compassió no és allò que queda en el cor, quan ja no es pot acompanyar; sinó el motor de l’acompanyament. La compassió es refereix als altres, als que estan fora de l'esfera afectiva. Exigeix, però, una certa semblança. Ens podem compadir dels altres homes i dones, dels que pateixen fam o guerra, perquè sabem que som fets de la mateixa pasta i que la seva indefensió ens agermana. “Ens compadim —diu Baruch Spinoza—no tan sols de les coses que hem estimat (...), sinó també d'aquella per la qual no sentíem cap afecte, sempre que la considerem semblant a nosaltres.”

“La compassió —diu David Hume— apareix amb freqüència on no hi ha estima o amistat anteriors. La compassió és un malestar davant dels sentiments d'un altre. Sembla que sorgeix de la concepció detallada i intensa del seu sofriment. Marcel Proust arriba, fins i tot, a dir que ens compadim més d'aquells que no coneixem que no pas dels qui coneixem. La compassió emergeix davant d'aquell que no forma part de la nostra petita tribu.

La imaginació juga un paper decisiu en la compassió. Compadir-se és posar-se en la pell de l'altre, patir amb el seu patiment, però això no és possible fer-ho sense imaginació. Cal representar- se, mentalment, el seu dolor per a poder capir la gravetat d'aquell moment. En aquest punt, té molta rellevància la sensibilitat, la visió, l’audició, el que captem de l’altre.

De vegades, es confon la compassió amb la pietat. Pietas significa sentiment que fa acceptar i acomplir tots els deures, tant respecte als déus com respecte als pares i als familiars, a la pàtria i als amics. El terme pietat es relaciona directament amb el deure, mentre que la compassió evoca una experiència del cor, brolla de la vida cordial. La compassió arrela en el patiment i en el fet de suportar i això ens condueix a acceptar allò inevitable, a sofrir-ho i a suportar-ho com un destí diví, encara que es tracti del dolor aliè amb què ens hem d’identificar.

Font: F. TORRALBA: La compassió. (Resum del cap.2 POSAR-SE EN LA PELL DE L’ALTRE: compassió i simpatia)


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...