titulo de la web

EMERGÈNCIA DEL «JO» I LA «CONSCIÈNCIA»

La consciència: un fenomen absolutament inèdit en el Cosmos.

Qui som els humans? Què som? Som matèria conscient, som éssers conscients. Tenim consciència, consciència sobre nosaltres mateixos i consciència sobre tot el que ens envolta...

Sobre l’ésser humà s’ha afirmat: Som l'encarnació local del Cosmos. Un Cosmos que s'ha desenvolupat fins a arribar a tenir consciència de sí mateix. Som substància estel·lar que reflexiona sobre les estrelles. Som conjunts organitzats de milers de bilions de bilions d'àtoms que rastregen el llarg camí a través del qual va arribar a sorgir en el Cosmos la consciència. Carl SAGAN (1934-1996).

Entre les experiències típicament «humanes» hi ha el fenomen de la «consciència». Un fenomen absolutament inèdit en el Cosmos. La «consciència» humana és una de les manifestacions més espectaculars de la complexitat mental humana. El procés evolutiu fins a arribar al desenvolupament de la «consciència» ha estat llarg. Un esgraó més en el camí cap a la plena «humanització» de la nostra espècie. La «consciència» no és però el cim de la complexitat mental humana.

Som éssers «conscients». Capaços de prendre consciència sobre nosaltres mateixos i la realitat que ens envolta. Segons això, només el coneixement profund d'un mateix, arrelat en el coneixement del nostre lloc en el cosmos, pot ser font de plenitud i de veritable transformació, possibilitant així l'ampliació del nostre nivell de consciència, la transformació del nostre ésser. M. CAVALLÉ (Filòsofa)

L'eixamplament del nostre horitzó perceptiu, de la nostra visió holística de la realitat, l'ampliació de la nostra consciència còsmica possibiliten la percepció del sentit profund de la realitat (de la qual formem part). Aquesta nova perspectiva ens permet engrandir la nostra consciència còsmica, comprendre més objectivament el nostre lloc en el cosmos, albirar el possible sentit de la nostra existència.

La singularitat còsmica dels éssers humans, el fenomen de l’emergentisme*, l’originalitat de l’emergència al sí més íntim de l’ésser humà d’una entitat psico-somàtica que denominen «jo» i la progressiva aparició de la «consciència reflexiva» són algunes de les qüestions que es presenten a continuació de froma resumida, seguint l'exposició que en fa el catedràtic emèrit d'Antropología biològica de la UAB, R. M. NOGUÉS.

  • El «jo» emergeix molt probablement només en el psiquisme humà.
  • El «jo» és psicològicament la clau de volta de l’experiència mental humana, i la seva desorganització porta simplement a la demència.
  • El «jo» és com una síntesi experiencial, necessàriament subjectiva i qualitativa, del complex món mental. Una entitat que ajuda a donar unitat, coherència i sentit a tota la nostra activitat mental.
  • La consciència humana «està plena» d’experiències variades i diverses en la unitat de les quals s’identifica el «jo».
  • El «jo»: la representació que l’individu fa de sí mateix i de la seva pròpia representació del món.

Els humans: uns éssers singulars

Des d’una certa perspectiva es pot veure el progrés evolutiu global de l’espècie humana com un procés d’autodomesticació. Aquesta autodomesticació corre paral·lela al procés d’hominització. Aquesta gradual «autodomesticació» (humanització) es consolida amb l’emergència d’aquest fenomen que anomenem «jo» i la progressiva aparició de la «consciència reflexiva».

Els humans demostrem una singularitat clara enmig de les espècies animals, una singularitat cerebral i mental especialment. Una singularitat en l’estructura global del cervell, l’òrgan de referència de la vida psíquica i una singularitat comportamental-conductual. Aquesta singularitat emergeix en el context d’una complexitat creixent en tots els ordres, tant bioquímic, com genètic, fisiològic, estructural o comportamental. L’originalitat de l’home enfront de la resta de la naturalesa s’ha intentat justificar situant l’home com una espècie intermèdia entre el material i l’espiritual, o el que és el mateix, com el punt de trobada entre el regne de la necessitat i el de la llibertat.
Un dels fenòmens més enigmàtics que ens caracteritzen als humans  és l’emergència en el psiquisme humà del jo i de la consciència reflexiva. En el següent text intentem presentar una descripció del fenomen. La descripció completa i exhaustiva de la consciència humana i del jo continua sent avui però una operació impossible

Emergència del «jo»

El terme «emergència» fa referència a l’aparició de determinades realitats que exhibeixen una especial originalitat en relació amb els elements més simples que els componen. Fa referència a «l’aparició d’estructures, models i propietats nous i coherents durant els processos d’organització en sistemes complexos».

a. El fenomen emergent

Una descripció molt senzilla del fenomen: «Agafeu farina, sucre i ous, els ingredients d’un pastís. Després de la cocció, el vostre pastís tindrà una textura que no és ni granular com el sucre o la farina ni fluida com l’ou. Aquesta nova textura és una propietat emergent. Ha aparegut durant una transformació que anomenem cocció. En aquest sentit, el producte final posseeix una propietat nova en relació amb les dels ingredients: es pot dir aleshores que “el tot no és la suma de les parts”.» Les investigacions del fenomen han estat centrades en l’observació, la descripció i la formalització dels fenòmens que donen lloc a l’emergència i, molt concretament, al fenomen de l’aparició de la vida a partir dels processos fisicoquímics de la matèria i de l’aparició de la consciència a partir de la complexitat cerebral.

Hi ha una versió senzilla de la noció d’emergència que s’aplica quan es parla d’unes propietats que neixen a través d’una interacció senzilla de nivells elementals. Es podria dir que la unió d’oxigen i hidrogen per donar la molècula d’aigua, amb pro­pietats ben diferents de les dels àtoms d’origen, podria ser un exemple d’emergència senzilla. En un sentit fort, la noció d’emergència podria aplicar-se quan els elements bàsics en interacció no expliquen amb facilitat el sorgiment de noves estructures o qualitats. Aquest és el cas de l’aparició del «jo» a partir de les interaccions neuronals i glials en el cervell. La «consciència reflexiva» no s’explica gens fàcilment a partir de les interaccions elèctriques i fisiològiques entre les cèl·lules cerebrals. Entre els entesos hi ha acord en el fet que la complexitat genera realitats emergents. En el cas del cervell aquest reconeixement de generació d’emergència s’aplicaria de manera molt adequada. En aquest sentit el cervell humà es podria considerar com la catedral de la complexitat.

b. D'un cervell complex emergeix psiquisme

Si considerem el psiquisme com una propietat relativament coexistent amb una estructura nerviosa organitzada es podria dir que emergeix psiquisme d’un cervell simple. En el món animal determinades espècies mostren un cert grau d’intel·ligència. Les capacitats psíquiques s’enriqueixen d’una manera significativa en endinsar-nos en el món dels primats. En aquest grup es manifestarien unes capacitats que serien les que possibilitarien estats mentals que es podrien considerar d’alta qualitat. Posseir aquests programes neurals (MD) aportaria la possibilitat que el cervell disposés d’una activitat interna d’alta qualitat capaç d’elaboracions complexes i que superaria de molt el sistema simple d’estímul-resposta que caracteritza els sistemes nerviosos més simples.

c. En el psiquisme humà emergeix un «jo conscient»

Tothom té experiència del propi «jo». El jo és com una síntesi experiencial, necessàriament subjectiva i qualitativa, d’una part molt important del complex món mental (en quedaria al marge el significatiu món mental inconscient). Es tracta, doncs, d’una realitat sintètica sense la qual en el món mental només es tindrien grans quantitats de trossos de coses inconnexes, disperses entre sí, sense una entitat que les unifiqués. Sense un esforç de síntesi «només es tenen grans quantitats de trossos de coses». El jo emergeix molt probablement només en el psiquisme humà. El «jo» és psicològicament la clau de volta de l’experiència mental humana, i la seva desorganització porta simplement a la demència. Això és el que tècnicament i clínicament es pot dir.

Un intent ple d’interès és el que es dedica a la comprensió i explicació del «jo conscient» des d’una anàlisi detallada de la interioritat d’aquesta realitat mental que segueix sent profundament enigmàtica. Moltíssims filòsofs antigament i molts neuròlegs actualment s’han distingit en l’aproximació a aquest tema. Des de l’àrea de les neurociències s’ha intentat abordar l’anàlisi fina de situacions derivades de dèficits neurològics que revelen funcions concretes possiblement implicades en diversos aspectes de la consciència.

El premi Nobel M. Edelman al·ludint a l’emergentisme precisa: «No és necessari que l’origen estructural dinàmic de les propietats, fins i tot de les propietats conscients, s’assembli a les propietats a les quals dóna lloc. Una explosió no s’assembla a un explosiu.» Amb això vol indicar que el seguiment dels processos neurals que donen lloc a la consciència no permet identificar sense més estructura neural i consciència. Són molts els estudiosos del tema que estan d’acord que la consciència humana «està plena» d’experiències variades i diverses en la unitat de les quals s’identifica el «jo». Es aquest jo el que, en una d’aquestes inevitables experiències, transcendeix, és a dir, s’aboca al transcendent.

Segons el model d’Antonio Damasio existeix en primer lloc un protojo que correspon a la simple representació neural del cos al cervell i que habitualment no forma part de la consciència. Aquest protojo presideix l’homeòstasi bàsica i es pot referir a les estructures del tronc cerebral i l’hipotàlem. Adquirim consciència d’ell amb ocasió de les alteracions orgàniques o metabòliques. Per damunt d’aquest protojo hi ha el que Damasio anomena jo central, que ens facilita un coneixement simple, directe i unificat de l’aquí i ara de la nostra existència. Es genera de manera important a partir de simples senyals interoceptius i sensorials i es registra sobretot en la zona del còrtex insular, l’amígdala i el diencèfal, i va molt lligat a les emocions. També es registra en el còrtex prefrontal medial i dorsolateral que governen la percepció i execució immediates de les conductes. Finalment, hi ha el jo biogràfic, que és una complexa síntesi de la persona en el context de la memòria i el futur, i genera la percepció d’un mateix, malgrat el constant canvi de tot ordre en el qual ens trobem. Aquest jo biogràfic està relacionat orgànicament amb les àrees del còrtex referides al llenguatge i la memòria i les complexes estructures de la zona prefrontal.

Evolutivament, el procés d’emergència del «jo conscient» cal entendre’l àmpliament perllongat en el temps, probablement al llarg de centenars de milers d’anys. Devia afectar els gèneres Homo que van viure en el darrer milió d’anys, més o menys. Fa una certa basarda imaginar el que devia ser l’evolució humana viscuda per petits grups d’individus escassament conscients, debatent-se en les primeres lluïssors de la consciència emergent, reflexionant inicialment sobre el sentit del viure i en condicions presumiblement lamentables per poder ser suficientment dignes d’una consciència humana densa i plena. No és difícil imaginar que, coextensiva amb l’aparició de la consciència, ho és l’aparició de certes formes inicials de transcendència que segurament van acompanyar els orígens humans.

L’aparició del jo es podria explicar com l’adveniment en un cert moment evolutiu de la possibilitat mental de crear una representació que l’individu fa de la seva pròpia representació del món, és a dir una meta-representació, cosa que significa «un salt quàntic en la ment d’un mico», i que donà pas a l’existència, únicament en els humans, dels «qualia» o metarepresentacions mentals —elements subjectius de l’experiència conscient— discriminacions mentals d’ordre superior , la més central de les quals és el «jo».

FONT: R. M. NOGUÉS: Cervell i transcendència Cap II: 5. Emergència del jo (resum sintètic).

(*) De la noció d’emergència aplicada a l’aparició del jo conscient no cal deduir-ne necessàriament conseqüències de caràcter ontològic pel que fa a la naturalesa del jo. En ciència, l’emergència respon més a la descripció d’un procés que a l’anàlisi ontològica de la seva naturalesa. L'emergentisme considera el «jo» com un producte emergent de les funcions de l'organisme biològic en interacció amb el seu medi.

Veure també les seccions:

LA MENT HUMANA

EIXAMPLANT LA NOSTRA CONSCIÈNCIA CÒSMICA


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...