Animals «culturals»
«Animals» per creació, però «culturals» per vocació (I)
Ser culte, socialment encara és prestigiós. És un elogi. Però, per què? Avui la cultura, com tantes altres coses, està fagocitada pel paradigma utilitarista, mercantilista, productivista. Però convé alliberar-la de tan maldestres urpes i restaurar la seva funció alliberadora dels determinismes animals i posar-la al servei d’un més autèntic creixement i desenvolupament humà. Què entenem per «cultura»? En què consisteix ser «culte»? Què se n’ha fet de la «cultura» als nostres dies? Quina és la seva funció avui dia? Què hi guanya la persona pel fet de ser culte? Quina funció té la cultura en la vida d’un ciutadà i, per tant, d’una comunitat humana?
Què és l'espècie humana? Què som els humans? Podem arribar a ser quelcom més que animals? ¿Què seria dels «humans» sense la «cultura»? Som el resultat d’una diversitat de factors: uns són innats, i estan inscrits en el patrimoni hereditari; els altres són adquirits. Som animals sí, però animals educats, cultes. Som, abans que res, «animals». Som més el resultat de l'Educació que de l'herència biològica. Els animals neixen prefabricats, determinats, acabats. L'ésser humà és l'únic animal que ha de fer-se a sí mateix. La indefinició i immaduresa biològica de l’home exigeix que la seva conclusió, provingui forçosament d’alguna cosa exterior a la biologia. L'ésser humà supera la seva animalitat «educant-se», formant-se. Sense Educació es queda en simple bèstia. La «cultura» es converteix en la nostra força definidora. «L’herència» sotmesa a la «cultura» produeix un ésser personalitzat, socialitzat, culturitzat. L’ésser humà és un animal que, o ha de fer-se o ha de ser fet. Aquest és el seu destí.
Naixem «animals», però esdevenim animals «culturals». La genètica ens conforma i la «cultura» ens configura. L’animalitat i els instint ens condicionen. La cultura ens pot arribar a alliberar del seus condicionaments. La "cultura" constitueix el bagatge, l'equipatge, la bastida de tipus no biològic sinó cultural que cada ésser humà adquireix per a viure més plenament com a humà. Trenca així la determinació de la selecció natural.
L’ésser humà ha de transitar de la seva «animalitat» cap a la seva «humanització». L’ animal social, ha de civilitzar-se, ha d’humanitzar-se, ha d’aprendre a ser «humà». Per deixar simplement de vegetar i orientar-se a una vida més humana, més plena necessita de tot un bagatge «cultural». I és «l’Educació» i la «formació» les que li ho proporcionen. L'ésser humà «civilitzat» serà aquell que hagi assimilat i integrat críticament en al seva personalitat els valors essencials de la «cultura humana».
La cultura, adquirida per cadascú de nosaltres, gràcies a l'educació, determina essencialment la nostra personalitat. Som més el resultat de l'Educació i la formació rebuda que de l'herència biològica. Som el resultat del nostre viatge amb els que ens han educat, els nostres pares, la família, l’escola, el barri, les amistats ...
Resumim a continuació, en seva la primera part, una interessant perspectiva exposada per l’Oriol IZQUIERDO a Qüestions de Vida Cristiana en la secció MIRADOR, en un article titulat: Què se n’ha fet de la «cultura»? Set apunts sobre el sentit de la cultura i el seu lloc en la societat d’avui (la referència del qual per a la seva lectura completa figura al final).
Tothom sense excepció, només vivint, acumula fins i tot amb passivitat un «bagatge cultural» i projecta des d’ell una imatge que el conforma. És la cultura individual. Hi ha persones que no en tenen prou que el farcell que van acumulant i hi interactuen. L’elaboren. El modifiquen. El construeixen. Es construeixen. Que tenen la inquietud de cultivar-se per poder entendre una mica més la vida. Per acceptar-la. Per capgirar-la. En suma, per créixer més personalment. Per fer-se més i més plenament humans.
L’ideal (de la il·lustració i la modernitat) deia una cosa així: l’ensenyament ens farà més cultes, la cultura ens farà més nobles d’esperit, la noblesa ens durà a actuar des de la racionalitat i, per tant, a favor del bé comú. Així el progrés i la pau social estaran assegurats. Pels segles dels segles.
L’educació universal no ha fet estrictament gaire millors ni la societat ni les persones que la componen. Per ella mateixa, la cultura no ens fa més millors. L’Educació i la Cultura per sí sols no ens fan ni millors ni més bons ni més considerats amb l’altre ni més feliços.
Més que l’acumulació de cultura serà l’esforç el que ens posarà en disposició de reconciliar-nos amb la vida, de créixer personalment, de fer-nos més i més plenament humans... però solament si ens ho proposem personalment. No n’hi ha prou amb l’Educació rebuda. Hi ha d’haver voluntat personal d’assimilar i d’integrar en la pròpia personalitat la formació rebuda. Hi ha d’haver per part de cada individu una voluntat, un propòsit, de voler “ser” i de voler ser en plenitud, de voler ser “el més plenament possible”. Quan això no es produeix podem parlar de fracàs educatiu i encara pitjor de fracàs antropològic personal: no s’ha esdevingut «l’humà» que tothom per naturalesa està cridat a ser.
1. Què és la cultura?
La vida és complicada i de vegades pot semblar una broma de mal gust. La majoria de mortals hi passem badant i quan ens adonem que el temps s’escola ja comença a ser massa tard per recuperar-lo.
És en bona part per això que anem fent un coixí de memòria on deixen saó, al costat dels bons records i els records amargs, algunes de les abraçades, alguns paisatges, algunes tonades, algunes de les paraules que ens han fet companyia tot al llarg del camí. Podríem dir que, abans que cap altra cosa, la cultura és aquest coixí: tots i cadascun de nosaltres tenim una cultura feta dels retalls d’experiències, d’emocions i de lectures que vinculem significativament amb la pròpia vida.
La cultura és aquest farcell que ens acompanya i que ens permet retrobar-nos, reconèixer-nos, identificar-nos. Una mena de mirall on ens veiem reflectits i que en retornar-nos el reflex ens fa més comprensius o més rabiüts, més generosos o més reconsagrats, més crítics o encara més autocomplaents. Més nosaltres mateixos.
Tothom sense excepció, només vivint, acumula fins i tot amb passivitat aquest pòsit i projecta des d’ell una imatge que el conforma. És la cultura individual. Que adquireix dimensió col·lectiva així que s’apleguen uns quants individus en ramat i s’adonen que en el farcell dels altres —ja sigui aquest ramat la família, el llogaret, la nació, els companys de taverna, de pregària o de pancarta— hi ha també alguns dels referents que formen part del seu mateix farcell. Els comparteixen. S’hi identifiquen.
2. Cultivar-se, un procés individual
Tothom sense excepció es troba amb una cultura pròpia entre els dits pel sol fet d’anar passant per la vida. Però hi ha algunes persones que no en tenen prou que el farcell es vagi engreixant passivament i hi estableixen una relació particular. Hi interactuen. L’elaboren. El modifiquen. El construeixen. Es construeixen. Són les persones que reconeixerem d’una manera o d’una altra com a cultes. Són les persones, diguem-ho amb la paraula clau, que tenen la inquietud de cultivar-se: com el pagès llaura la terra i la sembra i la rega i té cura del fruit que dóna, aquestes persones es cultiven elles mateixes.
D’on deu provenir aquest afany de cultivar-se? De vegades deu ser mimètic, adquirit per imitació del propi entorn; d’altres fins i tot pot ser que respongui a un impuls exhibicionista, per ser admirat o per qualsevol altra vanitat; potser hi du una necessitat interior de superar les limitacions del medi i ascendir en l’escala sociocultural; també, les ganes de perseverar en l’experiència cultural quan ja t’ha donat la satisfacció íntima que dóna; fins i tot deu ser que provingui una mica de tot això entrellaçat i d’alguna cosa més.
És, en qualsevol cas, un gest que respon a la voluntat de construir-se culturalment, de donar forma a aquell farcell, d’orientar-ne el creixement i dotar-se d’eines per poder entendre una mica més la vida. Per acceptar-la. Per capgirar-la. En suma, per créixer més personalment. Per fer-nos més i més plenament humans.
3. L’accés a la cultura, un projecte social
Hi ha un moment que aquest afany de cultivar-se esdevé, per dir-ho així, projecte col·lectiu. Amb la modernitat, cruïlla explosiva entre la idea de progrés i l’exaltació romàntica del jo, l’ideal del segle de les Llums articula un projecte d’acció política que ho canviarà tot: se’n diu educació. Progressivament, l’escolarització obligatòria i l’alfabetització universal s’implantaran fins a donar al conjunt de la població les eines que calen per formar-se, per accedir a la cultura, per construir-se un criteri propi.
L’aspiració devia ser que la raó s’imposés amb la seva força natural, és a dir que el bé comú esdevingués un evident horitzó compartit de futur. Però som com som: aquella mateixa exaltació del jo i la cobejança implícita en la idea de progrés dilueixen aquest alt horitzó. En una confrontació d’egoismes.
És cert que cultivar-se és, en el pla teòric, a l’abast de tothom, si més no d’ençà que l’escolarització posa en mans de tots i cadascun dels ciutadans les eines per fer-ho. Però, a la pràctica, en realitat, amb aquestes eines no n’hi deu haver prou. No es cultiva tothom qui vol. Ni tan sols vol cultivar-se tothom qui pot.
L’educació universal no ha fet estrictament gaire millors ni la societat ni les persones que la componen. Em sembla que aquí hi ha el malentès fundacional de la modernitat: la civilitat i la cultura s’alimenten mútuament, sens dubte. Però, és segur que la civilitat hagi de ser una conseqüència automàtica de la cultura? La història més aviat explica que no.
4. Les bondats limitades de la cultura
L’ideal (del segle de les Llums i la modernitat) deia una cosa així: l’ensenyament ens farà més cultes, la cultura ens farà més nobles d’esperit, la noblesa ens durà a actuar des de la racionalitat i, per tant, a favor del bé comú. Així el progrés i la pau social estaran assegurats. Pels segles dels segles. Sembla indiscutible. Si no fos... Si no fos que la cultura i la raó no obliguen a rendir-se a la bondat.
Dels beneficis de l’escolarització obligatòria i l’alfabetització universal no té sentit que en dubtem. Però de l’expectativa miraculosa que hi havíem anat dipositant segur que sí. L’educació i la cultura no ens fan ni millors ni més bons ni més considerats amb l’altre ni —sobretot— més feliços. Per ella mateixa la cultura —o l’educació, si ho preferiu— és una eina que té enormes potencials si se’n fa ús. Si se’n sap fer, i es vol fer-ne, un bon ús.
Tornem-ho a dir: per ella mateixa, la cultura no ens fa més millors. Si de cas ens farà més refinats en allò que ja siguem o en el que aspirem a fer. Tant si és l’exercici del bé com la pràctica del mal. El gran Sade ens ho va ensenyar: la cultura ens farà, i sense violentar-se, més refinadament perversos, si és això el que perseguim. Diguem-ho des d’un altre biaix: la cultura no ens fa savis, però l’esforç de cultivar-nos ens pot conduir cap al camí de la saviesa. Més que l’acumulació de cultura serà l’esforç el que ens posarà en disposició de reconciliar-nos amb la vida, de créixer personalment, de fer-nos més i més plenament humans. Si ens ho proposem.