titulo de la web

Amor, cervell i desenvolupament humà

Malgrat ser al segle de la informació, les coses més bàsiques i importants resten encara desconegudes per a molts.

L'amor és un component essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral. Mai com ara hem tingut tanta informació sobre la importància de l'amor. I, tanmateix, aquest coneixement que tenim no arriba a tothom.

Seguim tenint pares que no saben proporcionar l’atenció i cura necessària no solament perquè els seus infants creixin sans i no pateixin, sinó perquè quan aquests esdevinguin adults i pares, no facin patir, al seu torn, als seus fills. Tampoc la societat acaba d'entendre el missatge de l'amor, un missatge tan antic com difícil, sembla ser, de seguir. Les guerres, la violència, les tortures, l’opressió, el menyspreu per l'altre, la crueltat i la confusió entre cultura, tradició i barbàrie formen la realitat del nostre dia a dia.

Només quan coneixem com es construeix el nostre cervell, la nostra identitat, la capacitat que tenim de controlar i dirigir de manera positiva les emocions, de captar la bellesa de les coses i de ser empàtics amb els altres, aleteja de nou l’esperança que aquests missatges algun dia seran escoltats i esdevindran el motor de canvi de les nostres societats.

Entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica és essencial per a una adequada criança dels infants. La qualitat de la relació mare-fill resulta essencial per a un sa i equilibrat desenvolupament bio-psico-social de qualsevol ésser humà.

Mentre tant es parla entre nosaltres d’una adequada criança dels fills o es debat sobre els «ventres de lloguer» o «maternitat subrogada» bo serà que coneguem algunes perspectives qualificades sobre la conformació del vincle afectiu pare/mare-fill i la seva importància cabdal per a un sa i equilibrat desenvolupament posterior. És cert que avui les possibilitats que ens ofereixen les tècniques bio-mèdiques aplicades a la reproducció assistida van en augment, però cap tècnica bio-mèdica ni cap altra podrà substituir ni proporcionar a l’infant en gestació o al nadó la imprescindible acollida emocional, vincle afectiu i amor que esperaria trobar i per al qual han estat dissenyades antropològicament les estructures cerebrals en el llarg procés filogenètic i ontogenètic. A continuació presentem els primers compassos d’una interessant obra al respecte, titulada «Vincle afectiu i desenvolupament humà».

  • Entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica és essencial per a una adequada criança dels infants.
  • Cada persona representa una trobada única entre el seu bagatge -el seu potencial genètic- i el món que li ha tocat viure.
  • Els intercanvis comunicatius i emocionals entre pares i fills no són qüestions d’importància menor. És en la vida intrauterina i la infantesa  on es juga el primer capítol del drama humà.
  • L'úter matern és el primer món del nen. El nen intrauterí no només té necessitats físiques, també té necessitats afectives com tots els éssers vius, i sovint aquestes últimes no li són reconegudes.
  • La vida intrauterina, el lligam del fetus amb la seva mare durant els 9 mesos d’embaràs, influeix de manera determinant en el desenvolupament de la seva futura personalitat i del seu caràcter.
  • Les emocions, els sentiments, els pensaments i les creences de la mare cap al seu embaràs, cap a ella mateixa i respecte a la vida, poden influir decisivament en la "manera de ser" de l'infant.
  • Aquestes primeres interaccions mare-fill fonamenten el vincle afectiu i obren la comprensió de l'infant als estats emocionals dels altres i de sí mateix i a la comprensió del món.

L'amor és un component essencial per al seu desenvolupament cerebral

Durant molt de temps, parlar d'amor i de ciència semblava incompatible. Les veus científiques d'avui dia aposten per quelcom diferent. La perspectiva actual sap que ha de considerar la influència de la psicologia, la bioquímica, les neurociències i la psicoanàlisi, entre altres aportacions científiques, per entendre com es desenvolupa el psiquisme d'una persona i la seva orientació sana o patològica.

L'amor és un component essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral.

L'amor és un component essencial no solament per al benestar d'una persona, sinó per al seu desenvolupament cerebral. Potser mai com ara hem tingut tanta informació sobre la importància de l'amor. I, tanmateix, aquest coneixement que tenim no arriba a tothom. Seguim tenint pares que no saben proporcionar l’atenció i cura necessària no solament perquè els seus infants creixin sans i no pateixin, sinó perquè quan aquests esdevinguin adults i pares, no facin patir, al seu torn, als seus fills. Tampoc la societat acaba d'entendre el missatge de l'amor, un missatge tan antic com difícil, sembla ser, de seguir. Les guerres, la violència, les tortures, l’opressió, el menyspreu per l'altre, la crueltat i la confusió entre cultura, tradició i barbàrie formen la realitat del nostre dia a dia.

Només quan anem descobrint com es construeix el nostre cervell, la nostra identitat, la capacitat que tenim de controlar i dirigir de manera positiva les emocions, de captar la bellesa de les coses i de ser empàtics amb els altres, aleteja de nou l’esperança que aquests missatges algun dia seran escoltats i esdevindran el motor de canvi de les nostres societats.

La invisible història de cada persona

La ciència ens diu que els éssers humans som sistemes oberts. El nostre cervell neix molt immadur i es va formant a la vegada que manté interaccions dinàmiques amb els altres.

Tot i que el nostre cervell neix amb una programació genètica bàsica, aquesta programació no és rígida, més aviat al contrari. Com altres animals, l'ésser humà neix amb unes disposicions genètiques que l’ajuden a sobreviure, però, a diferència d'alguns, la majoria d'aquesta informació és oberta al canvi i a l’adaptació a l'entorn. La rigidesa en els programes genètics no és característica de l'ésser humà. Així, les cries humanes, que estan programades- entre altres coses- per girar el cap i obrir la boca al contactar amb la pell suau del mugró de la mare, poden fer una resposta similar vers un altre objecte suau com una tetina de biberó en el cas que la mare no pugui o no vulgui alimentar al pit al seu infant. Aquesta plasticitat de l'ésser humà és, probablement, un avantatge que s'ha de llegir en clau evolucionista. El nen ha de néixer immadur per poder-se acabar de formar en consonància amb allò que li ofereix o li requereix el medi.

La nostra naturalesa, si bé flexible, ens orienta vers uns mons i uns paràmetres estimulars determinats, que són els òptims per a la nostra espècie. els programes esperen trobar allò pel qual la natura els ha dissenyat.

Si aquests paràmetres s'allunyen massa d’allò esperat, les conseqüències, no acostumen a ser positives per l'individu en procés de desenvolupament.

Podríem posar innombrables exemples de la capacitat adaptativa dels éssers humans. Però també hem d'aclarir que la nostra naturalesa, si bé flexible, ens orienta vers uns mons i uns paràmetres estimulars determinats, que són els òptims per a la nostra espècie. Si aquests paràmetres s'allunyen massa d’allò esperat, les conseqüències, no acostumen a ser positives per l'individu en procés de desenvolupament. Sabem que un nadó de poques setmanes s'orienta visualment cap al rostre de la mare o de l'adult que en té cura, i somriu de satisfacció i fins i tot intenta emetre sons quan aquest rostre el mira amb amor i li diu cosetes. El programa del nadó és sensible a un cert ritme i prosòdia de la veu humana, a la forma del globus ocular, al moviment rítmic que acompanyen els sons que li dirigeixen els adults, etc. Però si aquest rostre adult transmet ira, el to de veu és agressiu, etc., el programa de l'infant no s'activa de la mateixa manera, i el nadó, en casos extrems, podria fins i tot no desenvolupar la capacitat de fixar la mira o el somriure. És a dir, la flexibilitat o plasticitat de l'organisme humà no funciona a la manera d'un comodí, els programes esperen trobar allò pel qual la natura els ha dissenyat.

Cada persona representa una trobada única entre el seu bagatge -el seu potencial genètic- i el món que li ha tocat viure. Les experiències que una persona viu són les que, dia a dia, experiència per experiència, formen una trobada única amb les estructures del cos i de la ment en procés de formació. Aquestes trobades van orientant l’estructura de la ment d’aquesta persona i la manera de relacionar-se amb els altres, amb el mon i amb ella mateixa. Les experiències, sobretot les primerenques, constitueixen l'esquelet del que serà la nostra vida emocional. Aquest esquelet, format quan encara no teníem capacitat de recordar i d’expressar-nos, roman ocult a la nostra pròpia consciència i, per tant, a la nostra comprensió. Per l'organisme humà, més que els gens, el que importa és què els fa activar, com interactuen amb l'ambient extern i intern, com s'ha gestat la complexa història de cadascú de nosaltres.

Herència sí, però també ambient. Pare/mare, societat, cultura, com a agents externs, tenen un paper indiscutible en el procés de maduració de l’infant. Els pares i les persones que tenen cura de nosaltres quan som petits, no solament ens ofereixen uns rostres i unes veus que formen les imatges internes que ens ajuden a calmar-nos i regular-nos en absència de les presències físiques anhelades, sinó que porten tot "un món a la mà", tota una biblioteca d'imatges, sensacions i representacions que posen a l'abast de les nostres ments des que naixem.

Per entendre el perquè de determinats pensaments i conductes de les persones hem de llegir el llibre de la seva vida i tornar als seus dies d'infància. No només a què va passar, sinó sobretot als sentiments que va generar en aquell persona allò que va passar. Aquests sentiments i emocions varen tenyir aquella part de la seva vida.

Allò antropològicament demandat i esperat i allò socialment donat i trobat

La nostra naturalesa, si bé flexible, ens orienta vers uns mons i uns paràmetres estimulars determinats, que son els òptims per a la nostra espècie.

Malgrat la flexibilitat i plasticitat humanes, la seva capacitat d’adaptació, els programes de l'organisme humà esperen trobar com a resposta allò pel qual la natura els ha dissenyat. Si aquests paràmetres s'allunyen massa d’allò esperat, les conseqüències, no acostumen a ser positives per l'individu en procés de desenvolupament. Esperem trobar allò per al qual hem estat programats. La gran plasticitat de l'ésser humà en la seva capacitat d’adaptació al medi, no anul.la la necessitat antropològica de trobar en les respostes a les seves demandes allò per al qual la natura l’ha programat. Què passa quan el fetus, el nadó o l’infant no troben, perquè no se li proporciona, el que el «programa» humà espera trobar, allò per al qual la natura l’ha dissenyat?

Vida Intrauterina: la consciència humana prenatal

Tot comença en el ventre de la mare. La vida intrauterina del fetus no és innòcua, influirà de manera determinant en el desenvolupament futur de la seva personalitat i del seu caràcter. "El nen quan neix ja té un passat de 9 mesos" O.M.A.E.P. (Organització Mundial d'Associacions d'Educació Prenatal). "Les nostres experiències primerenques durant la concepció, la vida prenatal, el naixement i el període neonatal són part del nostre ésser i marquen profundament qui serem en el futur" Wendy Anne McCarty. "El teu futur es decideix abans de néixer ... però el pots començar a canviar ja avui" Dra. Claude Imbert

Lúter, el primer món del nen.L'úter és el primer món del nen. Els 9 mesos de gestació en el continent natural més perfecte que existeix, l'úter matern, són d'enorme importància per al futur del nou ésser. El vincle posterior mare-fill després del naixement és la continuació del complex procés iniciat molt abans a l'úter matern. El que passi després del naixement dependrà, en gran part, del que va passar prèviament durant els 9 mesos d’embaràs.

La vida intrauterina la podríem comparar a un paradís, a un jardí deliciós on l'embrió i més endavant el fetus pot gaudir de tot el que necessita per al seu desenvolupament com a persona. Durant aquest període totes les necessitats, tant físiques com emocionals, han d'estar cobertes. L’úter, un espai on la felicitat i l'alegria haurien d’estar assegurades, a més de la nutrició física. L'úter matern hauria de ser aquest lloc paradisíac on el nen trobés tots els ingredients necessaris per al seu desenvolupament. El nen intrauterí no només té necessitats físiques, també té necessitats afectives com tots els éssers vius, i sovint aquestes últimes no li són reconegudes.

Les emocions, els sentiments, els pensaments i les creences de la mare cap al seu embaràs, cap a ella mateixa i respecte a la vida, poden influir decisivament en la "manera de ser" de l'infant, entenent per "manera de ser" tot un conjunt de tendències i actituds cap a la vida, el món, els altres i cap a si mateix.

El que un nen senti o percebi ja abans de néixer, començarà a modelar i influirà en les seves actituds i expectatives sobre si mateix i la vida. Trist o feliç, agressiu o tranquil, segur o ansiós, dependrà en part dels missatges que ell hagi rebut en l'úter matern.

Són els primers vincles els que determinen la nostra personalitat

Són els primers vincles els que aniran determinant la nostra personalitat. El nen necessita experimentar, ja des de la seva experiència intrauterina, l'afecte dels seus pares. És la manera d'adquirir la seva autoestima i la seguretat necessària que li permetran assolir la seva autonomia personal.

Quan un nen neix, viu en un món de percepcions. Si el seu entorn parental li proporciona percepcions que li provoquin un sentiment de benestar -i potser de felicitat- veurem al nadó desenvolupar-se, somriure, dormir fàcilment, explorar el seu món. Quan més segur se senti, més s'apegarà als seus cuidadors i millor explorarà el seu món. Els nens no aferrats, ja sigui els centrats en si mateixos o els insegurs es tornen fòbics: un canvi d'aliments, un rostre nou, els espanta. Aquesta ontogènesi comença a funcionar des de molt d'hora (Boris Cyrulnik)

Els Models Operatius Interns (MOI) és un concepte que mostra com s'internalitzen les pautes d'interacció entre el nen i els seus pares. Aquests models expliciten la forma en la qual el subjecte, en la seva interacció amb les seves figures d'aferrament i en la seva relació amb els món va construint les seves representacions, la seva relació amb els altres i amb si mateix. Aquests models d'interacció primària s'internalitzen. Els MOI es formen en els primers mesos i són reinterpretats com a patrons de comportament al llarg de tot el cicle vital. Els MOI són constructes estables que operen fora de la consciència i influencien les expectatives, estratègies i actituds en les relacions posteriors.

La síncrona afectiva entre mare i fill és la clau per a entendre el desenvolupament de la capacitat d’autoregulació emocional de l’infant.

Els intercanvis comunicatius i emocionals entre pares i fills no són qüestions d’importància menor. És en la vida intrauterina i la infantesa on es juga el primer capítol del drama humà, és el context en el qual la mare i el seu infant experimenten una connexió o desconnexió de la seva comunicació emocional vital. Aquestes primeres interaccions mare-fill fonamenten el vincle afectiu i obren la comprensió de l'infant als estats emocionals dels altres i de sí mateix i a la comprensió del món: la síncrona afectiva entre mare i fill és la clau per a entendre el desenvolupament de la capacitat d’autoregulació emocional de l’infant.

La qualitat de l'aferrament que s'estableix entre cuidador i infant té una importància cabdal. Si les respostes parentals no s'ajusten a les motivacions intrínseques del nadó, es poden produir danys en els sistemes cerebrals. I aquests danys neurològics, òbviament, tindran repercussions negatives sobre les capacitats cognitives i afectives de l'infant. De vegades, aquests danys ja són visibles en la infància primerenca. Però hi ha danys que conserven el seu potencial patogen per més tard, quan s'hagin de posar en funcionament estructures cerebrals que estan involucrades en capacitats de la ment que es desenvolupen quan el nen és més gran o en la vida adulta.

Font : M. SADURNÍ: Vincle afectiu i desenvolupament humà Ed. UOC i altres

Veure també: El útero, nuestra verdadera escuela primaria


Per a «construir» junts...
Són temps per a «construir» junts...
Tu també tens la teva tasca...
Les teves mans també són necessàries...

Si comparteixes els valors que aquí defenem...
Difon aquest lloc !!!
Contribuiràs a divulgar-los...
Para «construir» juntos...
Son tiempos para «construir» juntos...
Tú también tienes tu tarea...
Tus manos también son necesarias...

Si compartes los valores que aquí defendemos...
Difunde este sitio !!!
Contribuirás a divulgarlos...