Déu, caos, cosmos.
Horitzons del diàleg entre ciència i religió
David JOU: Déu, caos, cosmos. Horitzons del diàleg entre ciència i religió.
Assaig, II, Barcelona, Viena Edicions, col·lecció «Carta Blanca», 2008.
Aquest llibre tracta, amb naturalitat, del diàleg entre ciència i religió. Practica els tres tipus de coneixement a què està avesat: el científic, el religiós i l’estètic. En les dues primeres parts explora sobretot les repercussions de la ciència en la religió, mentre que en la tercera expressa, tot glossant alguns poemes, la capacitat de celebració religiosa del món. Mostra que ciència i religió són àmbits culturals distints, que no competeixen en el mateix pla: la ciència és de l’ordre del saber, mentre que la religió és de l’ordre de la fe, sense que per això quedi relegada a les tenebres exteriors de la irracionalitat.
Si hi ha un contenciós tradicional entre ciència i fe és per un malentès. Per a la fe el problema no és pas la ciència, sinó el cientisme, una ideologia parasitària de la ciència, segons la qual no hi ha tres tipus de coneixement legítim, sinó un de sol, el científic. David Jou sosté que entre ciència i religió, malgrat els problemes, hi pot haver no solament coexistència pacífica, sinó també convivència amable. (De la presentació del llibre feta per Pere Lluís Font a QVC).
David JOU (Sitges 1953) és catedràtic de la Matèria Condensada a la UA Barcelona. Com a investigador, és autor de cinc llibres i d'uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional. Membre de nombroses entitats i associacions de Catalunya. La presentació d'aquest llibre respon a la voluntat de donar a conèixer i posar a l'abast dels nostres lectors elements i recursos que ens ajudin a la reflexió i a actualitzar la nostra mirada sobre la realitat i la seva interpretació, contribuint així a eixamplar els nostres horitzons mentals, en aquesta ocasió a partir de les interessants reflexions contingudes en aquest llibre. Per tal d'oferir una panoràmica del seu contingut, tot seguit fem un extracte del pròleg seguint el propi autor.
David JOU, catedràdic de Física de la Matèria condensada a la UAB (1)
PRÒLEG
El diàleg entre ciència i religió és una frontera cultural especialment activa i inquieta. L'avenç de la ciència i de la tecnologia obren a l’experiència humana perspectives inèdites que configuren maneres noves de percebre el món i la vida. En aquest context, algunes inquietuds i preguntes de fons que constitueixen part de l'entrellat de la vivència religiosa i de la percepció del sagrat adquireixen nous matisos i interrogants. Com la ciència i la religió influeixen en la nostra manera d'estar en el món i de dialogar-hi? Quines diferències i quines relacions hi ha entre el coneixement científic i el religiós? Quina legitimitat tenen l'un i l'altre i quina mena de plenituds aporten i de servituds demanen? Quina dimensió sagrada subsisteix en les coses i en la vida un cop exposades a les llums i les ombres de la ciència? Com afecten la ciència i la tecnologia la vivència religiosa? Quines repercussions teològiques han tingut les revolucions científiques? Quin lloc hi ha per a la idea de Déu i l'acció de Déu al món, en el marc de les diverses cosmovisions científiques?
La ciència, basada en un mètode concret de coneixement és religiosament i metafísicament neutra, és a dir, no pot concloure res sobre Déu, ja que aquest no és objecte de la seva metodologia. El diàleg entre ciència i religió pot il·luminar alguns dels seus plantejaments respectius. La ciència com la religió són, al cap i a la fi, exploracions del món, el seu contacte pot contribuir, com a mínim, a l’esponjament de la curiositat i l'amenitat intel·lectual de la vida.
Tant la ciència com la religió desborden els seus àmbits estrictes i esdevenen formes generals de veure el món, és a dir, formes de cultura. La dimensió cultural de la religió sobreïx la creença estricta i esdevé una manera de considerar el món i d'organitzar la vida; també la dimensió cultural de la ciència esdevé una visió molt influent del món. Plagui o no al científic, els seus resultats obren tot un joc d'interpretacions i ressonàncies enllà del seu marc estricte de validesa. És precisament en aquest domini incert d’extrapolacions i de suggeriments on la fe i la ciència poden interferir, interaccionar, fecundar-se o combatre’s.
Pot ser que la ciència faci menys versemblants algunes afirmacions religioses o que, per contra, ajudi a obrir la persona cap a una dimensió sorprenent de la realitat, propera a la intensitat del sagrat. L'ambient sembla propici a un diàleg, estimulat per una religió encuriosida, per una ciència conscient dels seus límits epistemològics i ètics, i per una sensació comuna de responsabilitat greu en el futur immediat de la humanitat. En tot cas, la sensació que la ciència i la tecnologia no donen resposta a totes les preguntes, ni sacien tota l'avidesa de viure, ni omplen la buidor en què ens deixen les tempestes de la vida, és prou estesa a la nostra societat, malgrat l'anestèsia espiritual de la dispersió, el soroll i l’atrafegament generals. Podria ser que l'enlluernament per tantes novetats tecnològiques ens fes menystenir tresors de saviesa que, a l’hora de la veritat, trobem a faltar, dels quals no podem prescindir sense perdre autèntica qualitat de vida, i que cerquem —tenint-los ben a prop— tan desorientadament.
Els al·licients de la ciència en la vida intel·lectual són considerables. D'una banda, ofereix un mètode fructífer de coneixement. A més ensenya a veure relacions entre aspectes diversos de la realitat que semblarien inconnexos sense la ciència, i a observar-ne molts detalls i matisos. Invita a viure en la frontera del coneixement i té un lligam profund amb la història de la cultura, la filosofia, la tecnologia, l'economia i la societat. Els al·licients de la religió també poden ser notables: una obertura a l'interrogant del sentit i a la presència dels altres, una confiança en el balanç global de la realitat, una sensibilitat oberta a ressonàncies inaudibles i profundes davant l'experiència del món, una disciplina de les passions, que les faci més fructíferes, un caliu afectiu i una tensió intel·lectual, una consolació i una esperança. Ciència i religió exploren una realitat global conjunta, però apunten a aspectes diferents, amb mètodes diferents i propòsits diferents. L’Univers, el temps, la matèria, l'ordre, el caos, la bellesa, la vida, el fet humà proporcionen un vast camp d'interacció entre ciència i religió, un lloc on conflueixen, si més no parcialment, les seves mirades i discursos, tot i que cadascuna guardi la seva autonomia. Ens agrada creure que la veritat última hauria d'incloure tots aquests aspectes i que no hi hauria d'haver contradiccions definitives entre totes dues.
El diàleg entre ciència i religió és un estímul per conèixer una mica més de ciència i de relacionar-la amb aspectes que ens commouen profundament i que toquen de ple la vida. D'altra banda, invita a conèixer millor la religió i a examinar quins dels seus aspectes —pel que fa a la imatge del món— depenen d'un moment cultural concret i quins són més purs, profunds i essencials. Finalment, també té interès aplegar persones de diferents religions, i debatre sobre la manera de veure el món i anar guanyant en coneixement i confiança mutus.
La meva activitat ha tingut tres pols: la poesia, la ciència i la religió, tres formes d'explorar, interpretar i viure la realitat, i de les quals m’han atret, també, les fronteres mútues i contactes entre ciències i humanitats. M'he limitat a reflexionar sobre dos aspectes essencials de la vida d’una persona que —com tantes altres— ha estimat la ciència i ha viscut la fe. No he buscat en la ciència justificacions a la fe, que sento viva i immediata. Ara bé, la ciència és una activitat tan bella, tan atractiva, tan fructífera, tan útil, tan influent en la forma de vida i la cultura moderna, que no la voldria sentir oposada a la fe: dibuixa una imatge fascinant del món, ens omple de sorpreses, estimula el pensament i la imaginació, enriqueix les capacitats d'acció. La fe m’ha proporcionat una felicitat considerable, i m'ha resultat un estímul per a buscar formes poètiques que reflecteixin les inquietuds espirituals del nostre temps, tot escoltant els dubtes, les vacil·lacions, les reserves, els desdenys de tants dels nostres contemporanis sobre la religió en general i el cristianisme en particular.
Com a científic i com a poeta, he pogut constatar la curiositat amb què s'interpel·la aquests personatges. Es pregunta al científic si hi ha lloc per a Déu en la imatge del món que ha anat construint la ciència, i es demana al poeta que expressi les vivències que li ha proporcionat pensar en Déu o abandonar-se a Ell. Se'ls sol·licita que expliquin perquè creuen o no creuen: arguments, experiències, conviccions raonades i, si pot ser, eloqüents. Aquest llibre, a diferència dels altres que conec sobre aquests temes, presenta tant l’aspecte científic com el poètic d'aquesta exploració.
En la primera part, examino alguns aspectes del mètode científic i de la vivència religiosa, per tal de precisar les relacions entre ambdós i d'explorar les repercussions culturals de la ciència i la tecnologia en el que puguin afectar l'experiència de la religió. En la segona, esbosso una panoràmica de les idees essencials d'algunes revolucions científiques i les seves ressonàncies teològiques. A continuació, examino el lloc dels humans en el cosmos i el caos de l’Univers, de la natura i de la societat, i la visió sobre les relacions entre Déu i el món en el marc de la ciència actual. La darrera part és dedicada a l'expressió d’aquestes qüestions des d’un vessant més emotiu, tan rellevant en la vivència religiosa, i que no quedaria reflectit en una anàlisi estrictament expositiva i argumentativa.
INDEX
Part I: Com afecten la ciència i la tecnologia la dimensió religiosa?
1.Coneixement científic i vivència religiosa
2.Les interferències de la ciència i la tecnologia en la vivència religiosa
Part II: Cosmos i caos: entre l’anàlisi científica i el sentiment del sagrat
3.Les ressonàncies religioses de les revolucions científiques
4.Cosmologia i evolució: indagacions sobre el nostre lloc a l’Univers
5.De l’Univers determinista a l’Univers autoorganitzat: indagacions sobre Facció de Déu a l’Univers
6.La fi del món segons la ciència
Part III: Ciència i celebració: entre la mirada de la natura i l’experiència de l’Altre
7.El dinamisme cultural de la vivència religiosa
8.Visions científiques de la natura i celebració religiosa del món
9.El do de la raó, la racionalitat de l’Univers
10.De la hipòtesi innecessària al plaer del sagrat
(1) DAVID JOU I MIRABENT
(Sitges, 1953) és catedràtic de Física de la Matèria Condensada a la Universitat Autònoma de Barcelona. Com a investigador en termo- dinàmica de processos irreversibles ha publicat cinc llibres i uns dos-cents articles de recerca en revistes de difusió internacional, obra per la qual ha rebut, entre altres, els premis Rey Juan Carlos I i Ciutat de Barcelona, i la Medalla Narcís Monturiol. És autor de nombrosos articles de divulgació científica i dels assaigs Matèria i materialisme, El temps i la memòria en la ciència contemporània, Algunes qüestions sobre ciència i fe, i Ciència, fe, poesia. És membre de l’lnstitut d'Estudis Catalans i de la Reial Acadèmia de Doctors, i membre correspondent de la Real Academia de Ciencias Exactas, Físicas y Naturales i de l’Accademia Peloritana de Messina.
Paral·lelament a la seva activitat científica ha publicat una extensa obra poètica que destaca pel conreu de temes científics, religiosos, cívics, cinematogràfics, una recerca formal amb un acusat component visual i una acurada composició. Aquesta obra ha estat aplegada en els volums L’èxtasi i el càlcul (2002) i L’huracà sobre els mapes (2004), i traduïda, parcialment, al castellà, al francès, a l’anglès, a l’alemany, al rus i a l’hongarès. El seu assaig El laberint del temps, la simfonia de la matèria (2006), publicat en la col·lecció Carta Blanca de Viena Edicions, ha rebut una acollida excel·lent per part del públic i de la crítica.
